El drama vital de Kàtia Kabànova emociona al Liceu

L'òpera del Janáček arriba al teatre de la Rambla amb un bon repartiment encapçalat per Patricia Racette i direcció musical de Josep Pons
KATIA KABANOVA

 

Antoni Garcés. Barcelona

Ja és habitual a les últimes temporades del Gran Teatre del Liceu que el plat fort caigui durant el mes de novembre i aquesta temporada 2018/19 no és una excepció. Torna Kàtia Kabànova del compositor txec Leoš Janáček (1854-1928), un dels principals compositors del país centreeuropeu i una de les figures més interessants de l’òpera del segle XX pel seu estil únic i totalment genuí. L’òpera txeca i especialment les obres de Janáček són un reflex clar de la situació geogràfica del país, a cavall entre tota l’àrea germànica i l’Europa de l’est i per tant a la seva música trobem fortes influències tant de l’opus wagnerià com de les grans òperes russes de compositors com Mussorgski. Els compositors txecs tenien un fort vincle amb el nacionalisme i això queda reflectit a la música de tots ells – Smetana, Dvorak o el mateix Janáček– que es nodreix de les melodies populars i la música tradicional de les ribes del riu Vltava.

Janáček va dedicar molts anys a la investigació del folklore txec i no va ser fins els darrers anys de la seva vida que va escriure les seves principals obres com la Missa Glagolítica o òperes com Jenufa o El cas Makropoulos. Kàtia Kabànova es va estrenar l’any 1921 a Brno i és sens dubte una de les obres essencials de Janáček. La música de Kàtia Kabànova destaca per una definició precisa dels personatges a través del tractament melòdic i orquestral que per altra banda te l’esperit original de la música del compositor txec, tan diferent a la de qualsevol dels seus contemporanis. L’obra ens mostra la vida de Kàtia, una dona que viu en una zona rural de Rússia i que està casada amb Tíkhon i viuen amb Marfa, la mare de Thíkhon, que de seguida es revela com un personatge cruel i autoritari que retreu al seu fill que estimi més a la seva dona que a ella. Durant el primer acte es va construint de forma progressiva l’ambient opressiu en el que viu Kàtia, dominada pel terror a la seva sogra i per l’amor secret a Borís, un home del poble. Al segon acte Kàtia amb ajuda de Varvara s’escaparà de casa i es reunirà amb Borís a qui declararà amor incondicional, però la història no acabarà bé ja que la forta moral imperant a les zones rurals de Rússia farà que Kàtia acabi confessant el seu adulteri al no poder suportar el pes de la culpa. Després de les tortures i humiliacions a les que serà sotmesa Kàtia per la seva sogra, la jove desesperada i delirant es llença al riu Volga on morirà ofegada.

L’únic repartiment que s’ha reunit per a les sis funcions que es podran veure al llarg d’aquest mes de novembre és un gran encert ja que funciona quasi a la perfecció. La protagonista indiscutible és la sensacional Kàtia de la soprano nord-americana Patricia Racette que ofereix una interpretació intensíssima del rol amb unes grans capacitats vocals però sobretot unes grans capacitats expressives. Racette és una gran actriu, es creu el paper i el transmet al públic arribant a la catarsi al monòleg final de l’òpera. L’altra gran interpretació del repartiment és la Marfa de Rosie Aldridge. La mezzosoprano signa una sogra impecable creant moments de gran tensió, especialment al final del primer acte on el públic queda enganxat a la butaca. El tenor Nikolai Schukoff interpreta de forma correcta el rol de Borís tot i que té problemes d’emissió amb una posada en escena que juga en contra seva. Només se sent de forma clara la seva veu quan està situat al davant de tot de l’escenari cosa que fa que en molts moments quedi tapat per l’orquestra.

Francisco Vas interpreta un bon Thíkon mentre que Michaela Selinger canta una gran Varvara. Molt bé les interpretacions dels papers secundaris amb Aleksander Teliga com a Díkoi, oncle de Borís, Antonio Lozano com a Vània, Josep-Ramon Olivé com a Kuligin, Mireia Pintó com a Glaixa, Marisa Martins en el paper de Ferluixa i Sergi Bellver i Tànit Bono com un home i una dona.

Un altre dels al·licients per a veure aquesta Kàtia és la intensa direcció musical de Josep Pons que manté la tensió durant tota l’obra aconseguint moments de gran bellesa i sobretot aconseguint emocionar amb la música intensa i complexa de Janáček. L’orquestra simfònica del Gran Teatre del Liceu respon bé al repte tot i que encara hi ha alguns desajustos i alguns moments solistes no del tot polits que segurament es resoldran en les properes representacions. La tasca titànica que està fent Josep Pons al capdavant de l’orquestra del teatre mereix que la nova direcció del teatre i en un futur no gaire llunyà la nova direcció artística treballin per a portar l’orquestra al millor nivell. Molt bé també la intervenció del cor del teatre dirigits per Conxita Garcia a l’acte tercer en l’imponent final de l’obra.

I ja només ens queda parlar de la producció escènica de David Alden de la English National Opera i que és segurament el més fluix de la producció, donat que no aporta res nou al llibret més enllà de canvis molt subtils de l’ambientació original. És una producció que per sobre de tot vol ser clàssica i alhora estètica aconseguint-ho en alguns moments i en d’altres no, però el principal problema és que es veu poca cosa per al gran escenari del Liceu. Una posada en escena que no aporta res però tampoc molesta. No us perdeu aquesta Kàtia Kabànova, sens dubte un dels millors títols que es podran veure aquesta temporada en una gran interpretació que ens fa molt fàcil apropar-nos a la tan original música de Janáček.

 

__________

Kàtia Kabànova / Vincenzo Bellini / Gran Teatre del Liceu / Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre Liceu / Director musical: Josep Pons / Director d’escena: David Alden / Directora del cor: Conxita Garcia / Intèrprets: Aleksander Teliga, Nikolai Schukoff,  Francisco Vas, Patricia Racette, Antonio Lozano, Michaela Selinger, Josep-Ramon Olivé, Mireia Pintó, Marisa Martins, Sergi Bellver i Tànit Bono  / 11 de novembre de 2018 / www.liceubarcelona.cat

Categories
ClàssicaESCENAMÚSICAÒpera
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES