La vida de Colette al cinema

La pel·lícula dirigida per Wash Westmoreland explica la història de l'escriptora que va causar un gran enrenou al París dels anys 20
colette

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

S’ha estrenat la pel·lícula Colette, sobre la vida d’aquesta escriptora inclassificable, protagonitzada per Keira Knightley i Domínic West, i dirigida per Wash Westmoreland. No es pot negar que Knightley no sigui una bona actriu però té alguna cosa que fa que mai no m’acabi de convèncer, tampoc en aquesta recreació dels primers anys del personatge. Una mena de fredor, no sé com explicar-ho. La pel·lícula és una biografia parcial, acotada en el temps, amb una bona recreació de l’ambient d’aquells anys i d’aquell París tan mitificat.

La vida de l’escriptora va ser llarga, complexa  i apassionada. En alguna promoció s’ha fet referència a què Colette és una dona oblidada, doncs ho deu ser per aquí i per segons qui, a França és tot un mite de referència. No fa pas molts anys que ens van oferir una nova versió d’una de les seves novel·les més populars, Chérie, en una versió, com en aquest cas, una mica massa americana. Colette, ara i aquí, parla en anglès i escriu en francès, per cert. La novel·la, per cert, l’acaba de recuperar l’editorial Acantilado en castellà.

Domínic West em va resultar més convincent en el paper d’aquest Willy vividor i espavilat, que no tan sols explotava la seva dona en el tema literari sinó que havia muntat una petita empresa de negres a sou. No era pas l’únic i avui potser també en trobaríem algun altre. Colette era una autora desaconsellable per la moral vigent, durant la meva joventut, tot i que algun llibre d’ella es podia trobar, fins i tot en edició barata mentre que els suposadament escandalosos corrien sota mà, fins i tot per les casernes dels reclutes. Colette encara era viva quan jo era petita, recordo haver-ne vist alguna fotografia a les revistes, va morir el 1954.

Per la xarxa he trobat una imatge de la coberta d’una edició de Chéri que a la web on es troba, de venda de llibres de segona mà, titllen de vintage. Algú em va passar aquesta novel·la, quan ja era vella, i recordo que unes companyes de feina es reien de mi ja que pensaven que era una mena d’obreta tipus Corín Tellado, a causa de la coberta. Quan van fer la nova versió del llibre, el 2009, em vaig tornar mico pel fet que no trobava cap referència a alguna versió protagonitzada pel gran Jean Marais, que és el noi de la coberta. I és que, de fet, la fotografia pertany a una versió teatral francesa, de 1949. També tinc molt present la versió en cinema de Gigí, amb Leslie Caron, molt promocionada i que em va decebre, m’esperava una altra cosa, no havia llegit el llibre, aleshores.

Colette ha estat força present en el cinema, ja el 1913 es va fer una versió muda de Claudine, dirigida per Henri Pouctal, i el 1918 una versió de La vagabonde. Marc Allégret va portar a la pantalla una novel·la de Vicki Baum, una autora que va tenir el seu moment, Lac  aux  dames. Era l’any 1934 i Colette va treballar a fons en el guió. L’escriptora també va intervenir en el guió de Divine, el 1935, d’Ophuls. Claudine à l’école va passar al cinema el 1937, dirigida per Serge de Poligny, amb Blanchette Brunoy en el paper de protagonista. Jaqueline Audry va dirigir una primera Gigi, amb Danièle Delorme. 1950 va veure estrenar tres versions de Colette, Julie de Carneilhan, Minne, la ingenua libertina, també amb Delorme i una primera adaptació de Chéri, dirigida per Pierre Billon.

El 1952 Rosellini es va basar en un relat de Colette per al seu episodi en una pel·lícula dedicada als pecats capitals, en el seu cas, l’enveja. El cinema d’episodis, dirigits per directors diferents, va ser una moda relativa durant uns anys. Le ble en herbe, del 1954, una història sobre dos adolescents, amics de petits, que es converteixen en amants, va ser dirigida per Autant-Lara. Rosellini es va tornar a inspirar en Colette per Viaggio en Italia, del 1954, amb Bergman i Sanders en el paper d’un matrimoni en crisi.

L’any 1958 va arribar la Gigi de Minnelli, un musical molt esperat i promocionat, que havia estat ja musical teatral i que potser no va respondre del tot a les expectatives. La pel·lícula va abaltir l’amoralitat picant del text primigeni per fer l’argument més convencional i Audrey Hepburn, que l’havia representat al teatre, amb èxit, va estar a punt de fer el paper principal però sembla que al final el va refusar.

I ja, fins al 2009, no tornem a retrobar les seves novel·les, al cinema, amb el Chéri de Stephen Frears. Pel que fa als aspectes biogràfics, el 1991 es va estrenar Becoming Colette, dirigida per Danny Huston, amb Mathilda May i Brandauer en el paper de Willy. La televisió francesa ha endegat documentals sobre l’escriptora i unes quantes sèries televisives sobre llibres seus, de  forma constant i devota, sense oblits remarcables i amb constància patriòtica. I segur que em deixo coses al tinter.

De tot plegat, a casa nostra segurament n’hem vist una part molt petita. Els seus llibres s’han reeditat aquí de forma parcial i una mica erràtica, no sé si hi ha alguna coseta en català i tot. La vida de Colette va ser tan intensa i apassionada que caldria una sèrie llarga i ben feta per esbrinar tan sols una part relativa del seu pes específic, literari i humà.  Va relacionar-se amb un munt de gent interessant d’èpoques diverses i es va adaptar a la modernitat, col·laborant amb el cinema i la televisió.

Per això, tot i que amb aspectes positius i admetent que la pel·lícula actual passa prou bé i es pot veure, sembla que sigui, de fet, el primer capítol de la sèrie hipotètica i possible. Pionera, trencadora, intel·ligent, polifacètica, prolífica i contradictòria, aquesta dona va ser tot un volcà en erupció, més enllà fins i tot del tema sexual, al qual no li trec importància. Els qui no l’han llegit o no en saben res, amb aquesta pel·lícula es quedaran una mica in albis. 

Els anys passen molt de pressa, en el cinema, gràcies al conegut i pràctic recurs de posar-nos cartellets amb la data i mostrar com la moda, la il·luminació i els carruatges evolucionen. Pel que fa a la posteritat, al final ens ofereixen un cert resum de la seva trajectòria vital, amb algunes fotografies reals. Poca cosa. però sempre ens quedarà internet, per sort i gaudi dels tafaners contemporanis.

Categories
BiopicCINEMA I TELEVISIÓ
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES