‘Bohemian Rhapsody’, l’emotiu biopic de Freddie Mercury

La pel·lícula de Bryan Singer, protagonitzada per Rami Malek, explica la construcció d’un mite de la música sense abusar del dramatisme

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Poques vegades em passa que tanta gent em recomani insistentment una pel·lícula. Em deien que Bohemian Rhapsody, el biopic de Freddie Mercury dirigit per Bryan Singer, era tota una experiència independentment de si érem fans del grup Queen. En el meu cas, més enllà de les cançons més conegudes dels britànics, no coneixia gaire cosa d’ells i la vida de Mercury no em cridava massa l’atenció. M’imaginava una pel·lícula que ensenyés el meteòric ascens a l’èxit del cantant i després una profunda davallada per culpa de la malaltia que va patir i que li va costar la vida. A més, en aquells anys 80, la sida va suposar tot un xoc sanitari i social, i pensava que Singer m’oferiria el clàssic retrat d’una època sacsejada per la malaltia, amb els clixés que va desencadenar i la sensació d’abandonament que tenien els afectats, més o menys com aquella magnífica Dallas Buyers Club protagonitzada per Matthew McConaughey. Però no, Bohemian Rhapsody no és una pel·lícula sobre un descens a l’infern, sinó més aviat tot el contrari, és un film honest i amable sobre una icona de la música rock, no cau en el sentimentalisme fàcil i defuig les situacions morboses.

Diguem que la pel·lícula és el retrat de la construcció d’un mite, amb les seves llums i ombres. Nascut el 1946 com a Farrokh Bulsara a Tanzània, el nostre protagonista es va traslladar amb la seva família a Londres quan tenia divuit anys. Evidentment el que ens mostra la pel·lícula és una petitíssima part del que era i feia Mercury en aquella època. Val la pena fer una recerca per Internet perquè la persona que hi havia darrere del personatge és tota una caixa de sorpreses. En la pel·lícula, aquells primers anys de joventut avancen de manera molt ràpida: té una feina a l’aeroport carregant maletes, tothom li diu que és paki pel seus orígens i pel seu aspecte, li apassiona la música, va  a concerts a pubs, s’aprèn les cançons de memòria dels grups emergents, fins que un dia el cantant d’una d’aquestes formacions amateurs es queda sense cantant. Mercury, que encara no es diu Mercury, lluita per agafar el seu lloc. A partir d’aquí, els concerts es multipliquen, arriba un primer àlbum, apareix un representant, es munta una gira i neix Queen.

Tot això, que està explicat ara de manera atropellada, és el que anem veient en una pel·lícula que avança molt ràpid. En la primera part pràcticament no dóna temps de pair el que estem veient, però és d’imaginar que una vida tan intensa, amb tants canvis, és difícil reduir-la a una pel·lícula d’un parell d’hores. Això no vol dir que el director i el guionista (Anthony McCarten) no hagin fet una bona feina, més aviat al contrari, el que tenim és una història plena de ritme, un viatge que no s’atura fins el final. Bohemian Rhapsody és la biografia d’un cantant, però també la del seu grup, aquí veiem els moments difícils de la banda, els seus èxits més sonats i com van néixer les seves cançons més conegudes. De Mercury veiem la relació difícil amb el seu pare, la seva confusió sexual inicial que el va portar a començar una llarga relació amb una dona mentre mentre tenia inquietuds homosexuals, el mal que li van fer algunes companyies, el seu flirteig amb les drogues i l’alcohol i, és clar, el moment en què li diagnostiquen la malaltia.

Ara bé, ningú ha d’esperar veure moments escabrosos i dramàtics, perquè no els hi ha. La pel·lícula acaba –no crec que faci cap spoiler- molt abans de la degeneració física de Mercury, no veiem cap trobada sexual, i en aquest sentit tot és molt subtil i respectuós. Mercury era un mite i seria injust per a ell i per als seus fans centrar-se en aquests aspectes, quan la seva carrera va donar tant de si. Crec que aquest és un dels grans encerts d’aquesta pel·licula, però no és l’únic. Un altre és no abusar de les cançons més conegudes, algunes hi surten pràcticament de passada, com una anècdota, i d’altres apareixen quan ho han de fer, per fer-nos vibrar a la butaca. Bohemian Rhapsody emociona, fa plorar, et trenca una mica per moments, però sobretot contagia ritme i bon humor. A més, és una oportunitat per (re)descobrir la música de Queen, més enllà del We are the champions i l’I want to break free. La veritat és que venen ganes de llegir més coses sobre Mercury i Queen i, sobretot, escoltar la seva música.

Un altre aspecte que val la pena destacar és la interpretació de Rami Malek, que fa de Mercury. En general, fa una gran tasca, i segurament tindrà opcions als grans premis de la interpretació. En canvi, hi ha alguna cosa en la creació del personatge que no m’acaba de convèncer, com si no acabés de veure al cantant en ell, potser és que associo a Mercury amb una altra tipus de complexió física o que els trets de la cara de l’actor no em quadren del tot amb els del cantant, com si els veiés una mica postissos. Segurament és una cosa d’apreciació personal, perquè l’actor, realment, ho broda, però alguna cosa em grinyola i no sabria definir què és. Sigui com sigui, però, Bohemian Rhapsody és tot un espectacle que val la pena veure i viure. Encara que no sigueu fans de Queen, no us perdeu aquesta pel·lícula.

Categories
BiopicCINEMA I TELEVISIÓDrama
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES