Stefan Zweig en versió musical

El Teatre Condal acull el muntatge ‘24 hores de la vida d’una dona’, dirigit per Ignacio García i protagonitzat per Sílvia Masó

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Sílvia Marsó ha aterrat, tot i que durant tres setmanes justetes, al Condal, a tocar del barri on va créixer, i ho ha fet amb un musical de petit format però molt ambiciós, basat en la coneguda obra de Zweig, 24 hores de la vida d’una dona. El muntatge ha passat per Madrid, per l’emblemàtic teatre de l’Abadia, amb força èxit, i ha rebut el premi Broadway World Spain al millor espectacle musical de l’any.

Marsó és una actriu esplèndida, que ha madurat de forma intel·ligent i eficaç i que sap i pot fer de tot. Balla, canta, parla, crida, riu i plora i sempre resulta convincent. El muntatge ha estat una idea seva i al Condal l’acompanyen els actors Marc Parejo i German Torres, correctes sense estridències i al servei de la protagonista. La  direcció és d’Ignacio García, un gran professional. La música, molt bonica i evocadora, és de Sergei Dreznin i Roser Batalla, una altra gran actriu i moltes coses més, n’ha fet l’adaptació al català. L’escenografia resulta força austera, potser excessivament minimalista, però evocadora.

Zweig és avui un autor recuperat però jo ja he expressat en diferents ocasions la meva opinió sobre la seva literatura de ficció. Crec que l’autor excel·leix en la temàtica històrica, en la biografia, però en les seves novel·les es percep avui el pas del temps i les dèries recurrents de l’escriptor. Moltes figures femenines de Zweig responen a una mena de fantasia eròtico-romàntica, són dones que mostren una mena de devoció incondicional vers el gran amor de les seves vides i que ja no poden ser el mateix després d’haver-se enamorat d’algú a qui no poden oblidar. Encara més, aquests personatges una mica sòmines que han inspirat la devoció femenina no la mereixen de cap manera, ni tan sols no s’han assabentat del trasbals vital provocat i no n’han arribat a valorar les conseqüències.

Un altre qüestió és la dèria actual de convertir en musicals les grans obres literàries. Crec que el text de Zweig hauria ofert més possibilitats en un format teatral no cantat, com es va fer amb L’última trobada de Sándor Marai, fa uns anys. Marsó és una gran actriu dramàtica, ho ha demostrat a bastament, en muntatges com la inoblidable Yerma que va passar fa temps pel Tívoli. Però el muntatge té valors evidents, un dels quals, és clar, la interpretació apassionada de la protagonista, esplèndida i plena de matisos.

La passió ludòpata de l’objecte de desig de la protagonista ens pot semblar avui una mica estrany però el fet és que la literatura ha incidit molt en aquest tema, el mateix que en el del suïcidi juvenil i en les pulsions que porten a l’autodestrucció. Els personatges de Zweig pertanyen a classes socials privilegiades, ho tenen tot per reeixir i gaudir de la vida, enmig d’un món fràgil i a punt d’estavellar-se contra la història. Era el món que l’autor havia conegut a fons, és clar. Per altra banda la vida passa i per molt que ens trasbalsi un fet concret, una relació important, la majoria de la gent normaleta, afortunadament,  troba noves oportunitats i oblida, més o menys.

Però Zweig ens parla d’un altre temps i d’uns altres costums, de la situació de les dones, encara que fossin privilegiades i tinguessin diners, privades de llibertat i amb prejudicis respecte a allò de l’honor o pel que fa a les relacions asimètriques de dones grans amb homes joves. I és que aquesta dona del passat pateix per l’amor perdut, impossible i breu, però també per la culpa que l’aclapara a causa d’haver-se deixat arrossegar per una passió i  no haver pogut neutralitzar la passió pel joc del seu amant d’una nit. És vídua però se sent una adúltera avergonyida, quan la lucidesa la fa retornar al seu món habitual.

L’obra que podem veure al Condal compta amb un equip excel·lent  i té molts punts positius. Marsó es consolida com una actriu en plenitud i amb grapa, d’aquestes a les quals vas a veure facin el que facin, vaja. L’obra ens parla també del pas del temps, dels convencionalismes i de l’arribada, inevitable, de la vellesa, que abalteix records i passions. Avui podem fer noves lectures de tot, en clau feminista, sobretot. I el passat i els textos clàssics i coneguts assoleixen una nova dimensió i en podem fer noves valoracions, molt més crítiques.

Un tema al marge és el garbuix que existeix en les ofertes a l’entorn dels preus de les entrades teatrals, un aspecte que caldria unificar i simplificar. I un altre, el pas excessivament breu de moltes obres interessants pels nostres teatres, una llàstima.

 

________

24 hores de la vida d’una dona Teatre Condal (Av. Paral·lel, 91) / Text de Stefan Zweig / Direcció d’Ignacio García / Fins el 25 de novembre de 2018 / 80 minuts / www.teatrecondal.cat

Categories
ESCENAMusicals
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES