Una tragèdia anunciada

'Una història negra', d'Antonella Lattanzi, és el retrat d’una família en la que tots se senten, alternativament, víctimes i botxins
Una història negra Antonella Lattanzi

 

Marta Planes. Lleida / @martaplanes

A Una història negra (La Campana/ Reservoir Books) Antonella Latanzi proposa la història d’una tragèdia anunciada. “Estava segur que un dia o altre acabaria aquí (…) declarant sobre l’homicidi del a meva mare a mans del meu pare. No hauria pensat mai que hauria de declarar sobre l’homicidi del meu pare a mans de la meva mare”, diu en Nico, el fill gran de Carla i Vito durant el judici a la seva mare.

La Carla i en Vito es van casar joves, van tenir en Nicola i la Rosa. La petita és la Mara, de tres anys. En fa dos que s’han divorciat, però ell no s’adapta a la nova situació: “la meva dona es meva fins que la mort no ens separi”, afirma. Per tant, el final del matrimoni no ha acabat pas amb els maltractaments. “En Vito apareixia a tot arreu, qui sap com s’ho feia per saber sempre on era la Carla i què faria, fins i tot quan no ho sabia ni ella. Si la sorprenia tota sola, pel carrer, primer venien els crits i després les amenaces, sovint els cops, o si més no, paranys”. Contra tot pronòstic, la Carla el convida a la festa d’aniversari de la Mara, perquè segons sembla,  la nena ho ha demanat insistentment. És l’última vegada que veuen viu en Vito, a qui troben mort al cap d’uns dies en què tota la família s’aboca febrilment a buscar-lo.

L’autora resumeix el matrimoni d’en Vito i la Carla amb breus i concisos flaixbacs. Tot i que al llarg de la novel·la s’expandeix en episodis més concrets, l’essència queda clara a la pàgina 18 en un paràgraf genial: “Juro que et mato, Carla, et degollo com una truja i mato els nostres fills, quantes vegades ho havia sentit dir al seu exmarit. Juro que et mato si et veig donar les gràcies amb un somriure al ‘estanquer que et ven els bitllets del metro. Juro que et mato si et poses un vestit, o una faldilla, per sortir. Juro que et mato si tens una amiga, si veus el teu germà, si parles amb els teus pares.”

Malgrat el títol, Una història negra, la novel·la no és pas una peça de gènere. Hi ha un cadàver, sí, però el misteri no rau a saber qui és l’assassí, sinó a observar com es mouen els personatges. Com viuen, com senten, com pensen.  Els seus alts i baixos, contradiccions, virtuts i defectes. Els detalls que poc a poc ens va revelant la narradora no serveixen aquí per descobrir l’assassí, sinó per explicar la història d’una família en què tots se senten, alternativament, víctimes i botxins. L’autora dóna tanta o més importància als personatges que a la trama. El temps és un més dels protagonistes, ja que l’acció se situa en un asfixiant i claustrofòbic mes d’agost a Roma. Les referències a la calor, la suor, la manca d’aire són constants, així com la presència dels gavians, sorollosos i agressius. Amenaçadors. Un ambient asfixiant que fa preveure el pitjor. I la pluja, que arriba en moments clau, com el dia que es descobreix el cadàver d’en Vito o quan en Nico i la Rosa, atabalats, desconcertats, perduts… han de tornar a viure a la casa de la seva mare per cuidar la germana petita.

Lattanzi evidencia, durant els capítols dedicats al judici, el paper dels mitjans de comunicació en els casos de violència de gènere: els judicis a priori dels programes sensacionalistes; l’assetjament a la família; com la Carla es considerada per alguns una “mantis” manipuladora o una mare coratge que ha actuat per salvar els seus fills. La violència de gènere és, evidentment, el gran tema de Una història negra, però Lattanzi també ens parla de l’amor obsessiu, no tan sols a partir d’en Vito i la Carla, sinó en el cas dels dos germans, en Nico i la Rosa.

La seva relació és ambigua i malaltissa: “Jo no vull estar sense tu, Nicola (…) i el va abraçar com si fos una nena, fort, fort, no com una nena no, com una dona, la seva dona i ell era el seu home, que un dia de novembre, en una casa buida plena de caixes havia desaparegut” o encara de manera més explícita: “En Nicola va anar cap a la Rosa sense deixar de mirar-la als ulls, la Rosa tampoc deixava de mirar-lo. Respiraven, es miraven com si no es veiessin desde feia anys i panys i fossin amants des de feia anys i panys, com si no fossin dos germans que van un cap a l’altre, sinó dos que es miren, amb tant acalorament, en Nicola va anar cap a la Rosa, sense deixar de mirar-la i ella tampoc deixava de mirar-lo, i quan van ser a prop, i hi havia  tota aquella respiració a l’aire i la Lívia quasi tenia por de mirar-los, es van tocar.” Nico ha assumit el paper de cap de família i, en alguns moments, reprodueix la manera de fer del seu pare amb la Rosa, li crida, l’agafa fort. Ella li té por. “Que guapo que estàs, ets clavat a en Vito, ets un home com el teu pare”, li diu la seva tia “En Nicola se’n va desfer d’una estrebada, gairebé la va empènyer. He dit que t’apartis -va dir, i aleshores va pensar que potser feia el joc de la Mimma, feia el joc del destí, fent com el seu pare.” En definitiva, una novel·la sobre una família complicada.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRESNovel·la negra
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • Corazón que ríe corazón que llora Maryse Condé

    Un present en discòrdia a la recerca dels propis orígens

      Sheila Franch. Barcelona / @franch_sheila Maryse Condé (Pointe-à-Pitre, 1937) ens introdueix així en el seu relat autobiogràfic impregnat d’empremtes que l’han marcat profundament: “M’agrada pensar que el meu primer...
  • Moonglow Michael Chabon

    Memòria i ficció

      Marta Planes. Lleida / @martaplanes Eclipsat per noms més mediàtics com Jonathan Franzen o David Foster Wallace, Michael Chabon és un dels narradors nord-americans amb una imaginació més...
  • el monjo del mont koya izumi kyoka

    El bosc fantàstic de Kyōka

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Segurament aquesta no és la primera vegada que dedico unes paraules en aquesta pàgina a parlar de la magnífica feina que està fent...
  • john updike la granja

    Una mare castradora

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Feia temps que tenia pendent llegir alguna novel·la de John Updike, tècnicament un dels grans autors estatunidencs del segle XX, que juntament amb...