‘Quién te cantará’, història del retorn accidentat d’una estrella

Al film de Carlos Vermut, una popular cantant espanyola desapareguda anys enrere vol tornar als escenaris quan pateix un accident
quien te cantara

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

No he vist encara cap dels dos llargmetratges anteriors de Carlos Vermut. Malgrat les lloances que vaig llegir a l’entorn de Magical Girl me’n vaig estar pel fet de què em va semblar que hi patiria massa. Però ahir sí que vaig anar a veure Quién te cantará, la nova pel·lícula del director, que està rebent molt bones crítiques tot i que, com sol passar, sempre hi ha qui troba més reeixida l’anterior. Quién te cantará és una història estranya i fascinant, estructurada en tres parts i amb un conjunt d’imatges que semblen quadres absolutament contemporanis, d’aquest fred art figuratiu amb tons surrealistes que avui torna  a  ser  respectat i valorat. Els personatges es mouen entre foscors, penombres, estructures geomètriques i atmosferes gairebé irreals. Passen coses però cada seqüència resulta tan inquietant que esperes que, fins i tot, en passin de més grosses i violentes.

La història juga amb un tema que frega el vampirisme, el doble, l’emulació, la simbologia dels objectes i les mirades perdudes. Amb l’admiració per algú irreal i la devoció que frega el fanatisme per aquest personatge llunyà i mitificat que ens consola de la nostra mediocritat. Hi ha molt de cinema contemplat i estimat al darrere, Bergman sobretot, però també molts altres. No hi ha res inventat del tot i les síntesis creatives beuen de moltes fons, de totes les quals, com en aquest cas, en surt una nova visió dels grans temes.

Les protagonistes són quatre dones i el director ha insistit en què no ha volgut fer una pel·lícula de dones en el sentit més tòpic de la paraula. Però alguna cosa hi ha, per exemple, quan s’incideix en la maternitat com a dependència indefugible, per ambdues parts. Els pares són inexistents, oblidats, no se sap ni tan sols si van existir. Les dones no  tenen parelles, ni amants i s’evita cap referència de to lesbià, cosa que era un risc, donades les circumstàncies. La protagonista és una diva pop en hores baixes i la música té un paper fonamental en la història. El títol mateix està manllevat d’una cançó de Mocedades i el final s’embolcalla amb noves versions d’un clàssic, el Procuro olvidarte, de Manuel Alejandro.

Els homes són els grans absents en aquest conjunt. Hi ha alguna intervenció puntual, com de passada, d’algun xicot esvaït i poc rellevant. Les quatre dones són Carme Elies, qui, potser sense acabar d’assolir el reconeixement merescut va treballant de forma constant en papers interessants, en els quals sempre excel·leix, Natalia de  Molina,  una  actriu en alça, aquí en un paper que desvetlla rebuig i tendresa a la vegada i, sobretot, és clar, aquestes dues cares d’un mateix personatge, Najwa Nimri i Eva Llorach. Llorach esdevé la gran troballa de la història, creix al llarg de la pel·lícula i roba els plans a Nimri sense dir  res, tan sols amb una mirada que passa del conformisme i la resignació a la determinació conscient. Nimri sempre està bé, a més a més és cantant, cosa  que el director ha sabut aprofitar.

L’argument frega molts temes i tot i que el passat té un pes no es recorre a  la fàcil solució de mostrar-lo en diferit. Elies, Nimri i Llorach tenen noms relacionats amb el cromatisme, Blanca, Lila, Violeta. Blanca ha renunciat a tenir una vida pròpia en dedicar-la a la diva de la que, al capdavall, en sap poca cosa. Lila i Violeta són el fruit  de l’atzar. La relació materna, en un sentit o un altre,  ha condicionat les seves vides. La història té moments desconcertants en els quals el director juga amb nosaltres de forma intencionada i aconsegueix un final amarat d’ambigüitats però esplèndid.

Quién te cantará és tot un festival de bon cinema, Carlos Vermut es mostra com un director de gran volada, capaç de treure el bo i millor dels actors, en aquest cas, de les actrius, i evidencia que Magical Girl no va ser una casualitat. Trasbalsa i no deixa indiferent, més enllà dels inevitables gustos personals i fins i tot del moment en el qual l’anem a veure, en el meu cas una tarda plujosa, fosca, l’inici real d’una tardor que sempre arriba, encara que trigui.

Categories
CINEMA I TELEVISIÓDrama
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES