La família Coleman s’enfonsa

'L'omissió de la família Coleman', escrita i dirigida per Claudio Tolcachir, és una comèdia que retrata els conflictes familiars

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Claudio Tolcachir, autor i director de L’omissió de la família Coleman, és un d’aquests personatges lligats de forma devota i vocacional al teatre. Tot i ser relativament jove compta ja amb un impressionant currículum de dedicació al món de l’espectacle. Aquesta família Coleman ha estat un èxit en els anys que porta de rodatge, ha passat per Madrid, Nova York i Girona, entre d’altres ciutats diverses, i ara aterra al Romea en versió catalana. L’opció de la traducció (de Jordi Galceran) és interessant i arriscada però ens deixa amb les ganes d’enfrontar-nos amb l’original. El canvi de llengua, admet l’autor i director, l’ha obert a noves lectures del text i, al capdavall, el tema familiar és universal.

Aquí ens ensopeguem amb una família que es mou al voltant del pal de paller que  representa l’àvia. Una família que parla molt i explica poc. La comunicació entre els seus membres resulta sincopada, incomplerta, s’interromp de forma constant. Tot i que en algun moment sembli que els espectadors arribarem a esbrinar el rerefons i el passat dels personatges tot resta en una boira emmascarada pel joc verbal dels diàlegs i les estranyes situacions, que en ocasions freguen el teatre de l’absurd. L’humor del text incomoda  i sorprèn, tot resulta força estripat  i ja intuïm, d’entrada, que la desaparició prevista de l’àvia acabarà amb la petita i imprescindible comunitat que formen els seus membres.

L’obra és coral i compta amb un molt bon repartiment format per Roser Batalla, Francesca Piñon, Bruna Cusí, Josep Julien, Vanessa Segura, Ireneu Tranis, Sergi Torrecilla, i Biel Duran, que s’alterna amb Marc Rodríguez. Tots estan molt bé en els seus difícils papers i és  d’agrair ensopegar-se de nou amb dues actrius de gruix, experiència  i llarg recorregut com Roser Batalla i Francesca Piñon, sempre excel·lents facin el que facin. Tolcachir, l’autor i director de l’obra, forma part d’una generació impressionant de gent de teatre de l’Argentina.

Aquell país sempre ha tingut devoció per l’escena i, malgrat els problemes econòmics i polítics, ha existit en tot moment entusiasme i innovació, acompanyats d’una gran estima del públic per la seva gent de teatre, cosa que aquí es troba a faltar. Recordo unes declaracions d’Emilio Gutiérrez Caba i, anant més enllà, uns articles de Fernando Fernán Gómez, sobre el tema. Aquí els actors, autors i directors, en general,  sempre han de tornar a demostrar la  seva vàlua, amb poques excepcions. Aviat s’oblida tot.

Tolcachir va arribar a convertir en escenari casa seva, un lloc on s’assajava i creava després de la jornada laboral, a base d’improvisacions i col·laboració en equip. Així sembla que va néixer i va madurar aquesta estranya família, a partir d’una família teatral. L’obra ha passat per molts indrets, doncs, en la seva versió original, sempre amb bones crítiques i rebent un munt de premis. La història desconcerta, sembla que ens trobem davant d’un escenari costumista ja conegut però aviat ens adonem que és tota una altra cosa.

No falta, en el conjunt familiar, el boig que diu les veritats, més o menys, i que amolla judicis i sentències d’una aparent profunditat inintel·ligible. Ens pot semblar aquesta, d’entrada, una família impossible. Però, avui mateix, quantes àvies no representen el suport imprescindible d’un context familiar on conviuen mares irresponsables sense marit i amb fills problemàtics de diferents relacions, joves sense esperança i alguna persona amb deficiències importants? Un membre de la família, per circumstàncies que no aclarirem, va poder fugir vers el convencionalisme ordenat però no es pot desfer dels lligams familiars.

L’humor de l’obra és gairebé negre. L’autor no entra en valoracions morals o ètiques, mostra una situació en la qual hi juga un paper el simbolisme de les duplicitats, dos pares absents, dos nens invisibles,  uns bessons adults, molt diferents… L’omissió de la família Coleman pot resultar desconcertant i corre el risc de quedar reduïda en una primera lectura a una mena de conjunt de situacions humorístiques estrafolàries però va molt més enllà i, sobretot, té el gran mèrit de donar-nos a conèixer un autor contemporani,  original i innovador. Les famílies, en totes les seves modalitats, són, encara, una font d’inspiració imprescindible.

 

___________

L’omissió de la família Coleman / Teatre Romea (c/ Hospital, 51) Text de Claudio Tolcachir / Direcció de Claudio Tolcachir / Fins el 9 de desembre de 2018 / 1 hora i 45 minuts / www.teatreromea.com

Categories
ComèdiaESCENA
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES