El fals crim de la besàvia

L’editorial L’Avenç recupera ‘Les Closes’ de Maria Àngels Anglada, novel·la que va guanyar el Premi Josep Pla el 1978
les closes maria angels anglada

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Molts escriptors passen a la història bàsicament per una novel·la, encara que tinguin una extensa llista d’obres publicades. Això, és clar, no vol dir que el llibre més conegut sigui el millor, però segurament sí el més llegit, cosa que s’aconsegueix, moltes vegades, gràcies a les lectures obligatòries de les escoles. La literatura catalana no és aliena a aquest fet, podem pensar en autors com Salvat-Papasseit, Prudenci Bertrana, Narcís Oller o Manuel de Pedrolo, escriptors molt coneguts, però que semblen pares només d’una criatura; ja sabeu, Poema de la rosa als llavis, Josafat, L’Escanyapobres i Mecanoscrit del segon origen. No parlo, en aquest cas, de Mercè Rodoreda, perquè a les escoles es llegeixen diversos llibres seus, com Aloma, La meva Cristina i altres contes, Mirall trencat o La plaça del Diamant. Una altra dona que s’acostuma a llegir a les aules (i diria que tampoc en són tantes, de dones) és Maria Àngels Anglada, concretament El violí d’Auschwitz, novel·leta que agrada força entre els joves.

Aprofitant la Setmana del Llibre en Català, vaig voler indagar una mica en l’obra menys coneguda d’autors catalans molt coneguts. La primera sorpresa me la vaig endur al comprar i llegir Tieta Claudina, de Prudenci Bertrana, que ha publicat Edicions de la Ela Geminada. Si no la coneixeu, no us la perdeu, és magnífica! Després vaig decidir agafar Les Closes, de Maria Àngels Anglada, una obra amb la qual l’autora va guanyar el Premi Josep Pla el 1978, que fins ara restava en l’oblit i que ha recuperat l’editorial L’Avenç. La protagonista és una noia que decideix investigar la vida de la seva besàvia, Dolors Canals, acusada en el seu moment d’haver assassinat el seu marit, Tomàs Moragues. Tot va succeir quan el matrimoni va ser víctima d’un robatori amb violència en el qual ell va perdre la vida. El fiscal del cas, però, va tenir fermes sospites de què Dolors podria haver estar implicada en el crim, tot i que no hi havia prou proves per demostrar-ho.

En aquesta reconstrucció que fa la protagonista, aplega diversos materials que troba per la casa familiar, com cartes o retalls de premsa. A més, compta amb el testimoni d’una dona, ja gran, que va treballar en el servei de la família i que era present la nit dels fets. Poc a poc, ens anem assabentat dels detall d’aquella acusació, però també anem llegint escenes d’una època convulsa, com eren les guerres carlines, a més d’altres episodis que els tenim com a rerefons, com són la Setmana Tràgica o l’arribada de la fil·loxera a Catalunya. Diguem que l’autora ens fa petitíssimes pinzellades d’alguns esdeveniments que li serveixen per anar situant els fets en el seu context històric. A banda de tot això, coneixem com eren els llaços de la Dolors Canals amb els seus dos fills i amb altres familiars.

Encara que la història sembli molt atractiva en un principi, haig de dir que la novel·la se m’ha fet massa feixuga, tot i que no arriba a les cent cinquanta pàgines. Alguns dels materials que aporta la protagonista no acaben d’atorgar el dinamisme que la història necessita, més aviat la fa més lenta. També hi ha estones en què no sabia exactament què em volia dir l’autora o a sant de què parlava de segons quines coses, perquè tampoc acabaven d’aportar res interessant a la història. Les Closes va ser la primera novel·la de Maria Àngels Anglada, la va escriure quan tenia 48 anys, va guanyar un premi literari important, però diria que se li nota la falta de maduresa narrativa, com si anés escrivint sense tenir del tot clar què volia explicar o com fer-ho. Potser m’equivoco, és clar, suposo que un ha d’anar amb peus de plom quan parla dels grans noms de la literatura catalana, però honestament no veig que Les Closes sigui una obra gaire lluïda. Almenys a mi no m’ha aconseguit despertar l’interès en cap moment, al final se m’ha fet molt pesada, i diré que fins i tot la vaig haver de començar tres vegades perquè m’estava costant entrar en el relat. Crec que és bo que hi hagi editorials com L’Avenç que apostin per rescatar el nostre patrimoni literari, però, siguem sincers, en la nostra literatura no tot és llum.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRES
Un comentari
  • julia
    4 Octubre 2018 at 11:53
    Deixa una resposta

    La vaig llegir quan va sortir i la recordo, crec que és una bona història mal explicada, això passa amb moltes històries familiars i tens raó, es fa pesadeta i no desvetlla l’interès esperat.

  • Deixa una resposta

    ALTRES ARTICLES

    • Corazón que ríe corazón que llora Maryse Condé

      Un present en discòrdia a la recerca dels propis orígens

        Sheila Franch. Barcelona / @franch_sheila Maryse Condé (Pointe-à-Pitre, 1937) ens introdueix així en el seu relat autobiogràfic impregnat d’empremtes que l’han marcat profundament: “M’agrada pensar que el meu primer...
    • Moonglow Michael Chabon

      Memòria i ficció

        Marta Planes. Lleida / @martaplanes Eclipsat per noms més mediàtics com Jonathan Franzen o David Foster Wallace, Michael Chabon és un dels narradors nord-americans amb una imaginació més...
    • el monjo del mont koya izumi kyoka

      El bosc fantàstic de Kyōka

        Manel Haro. Barcelona / @manelhc Segurament aquesta no és la primera vegada que dedico unes paraules en aquesta pàgina a parlar de la magnífica feina que està fent...
    • john updike la granja

      Una mare castradora

        Manel Haro. Barcelona / @manelhc Feia temps que tenia pendent llegir alguna novel·la de John Updike, tècnicament un dels grans autors estatunidencs del segle XX, que juntament amb...