Els mateixos errors de sempre llastren ‘I puritani’ al Liceu

El teatre obre temporada amb un Bellini amb les grans veus de Camarena i Yende, però falla, una vegada més, en la direcció d’orquestra
Pretty Yende i Javier Camarena

 

Antoni Garcés. Barcelona 

El Gran Teatre del Liceu inaugura oficialment la temporada 2018/19 amb deu funcions de l’òpera I puritani, l’última òpera del compositor sicilià Vincenzo Bellini, una de les principals figures del bel canto italià. I puritani es va estrenar, obtenint un gran èxit, al Théâtre Italien de Paris l’any 1835, mateix any en què es va estrenar la Lucia di Lamermoor de Donizetti. Paris era la capital de l’òpera durant la primera meitat del segle XIX i un èxit com el d’I puritani consagrava a Bellini com un dels principals músics d’Europa; el compositor italià, però, no va poder gaudir del seu èxit ja que va morir tan sols uns mesos després als 33 anys d’edat. 

L’òpera ens situa a Anglaterra durant la guerra civil entre els puritans de Cromwell i els reialistes defensors dels Estuard. Dins aquest marc històric, pèssimament contextualitzat per Carlo Pepoli, llibretista, trobem la història d’amor entre Arturo, un reialista, enamorat d’Elvira, la filla d’un comandant dels puritans. El pare d’Elvira li permet casar-se amb Arturo però tot s’embolica quan aquest ajuda a una presonera dels puritans a fugir i es veu obligat a fugir també. Finalment Arturo torna i quan es constata la derrota dels reialistes és perdonat i pot finalment casar-se amb Elvira. El llibret de I puritani és certament molt fluix, com és habitual en l’època, i avança molt lentament sense que passi pràcticament res en tota l’òpera i introduint clixés de l’època com l’escena de bogeria del segon acte; la caracterització històrica és molt superficial i la resolució de l’argument en els últims minuts és completament inversemblant. Tot i el poc interès del llibret, I puritani és una de les millors òperes de Bellini i podríem dir del bel canto. El compositor sicilià va escriure algunes de les seves melodies més belles per a I puritani en una partitura precisa, amb una orquestració molt treballada i un tractament de les veus simplement genial com és costum a les òperes de Bellini. 

Per fer front al repte de cantar aquesta òpera el Liceu ha reunit a cantants de primera línia com Javier Camarena que canta el paper d’Arturo. Camarena està en un moment pletòric de la seva carrera. La seva tècnica belcantista perfecta va fer embogir al públic del Liceu amb aguts impossibles, un cant elegant i una interpretació perfecta del paper. És una sort poder gaudir de Camarena cada temporada al Liceu. El rol d’Elvira el canta la soprano sud-africana Pretty Yende, tota una especialista en el rol. Yende demostra un domini impecable de la tècnica belcantista fent front amb aparent facilitat a totes les coloratures, les frases llarguíssimes tan pròpies de la música de Bellini i a uns aguts sempre perfectament afinats. El duet del tercer acte amb Camarena va ser el moment memorable de la nit on els dos van fer gala de les seves capacitats vocals.

El baríton polonès Mariusz Kwiecien que s’havia de fer càrrec del paper de Riccardo Forth finalment va haver de cancel·lar per una indisposició i el va substituir Andrei Kymach, el baríton del segon repartiment. Kymach és un cantant insuficient per al rol de Forth; va demostrar que no té la tècnica per cantar Bellini fallant en tot allò sagrat de les seves partitures. Kymach rarament afina en els moments compromesos i es perd en coloratures desconcertants i gens acurades però sobretot denota una falta total de control de la respiració tallant les llargues frases bellinianes i trencant així les melodies. El paper de Lord Giorgio l’interpreta correctament Marko Mimica que tot i algun problema en el duet amb Kymach al final del segon acte va fer una bona caracterització del paper de tiet d’Elvira. Gianfranco Montresor és un bon Lord Valton, el pare d’Elvira, però Emmanuel Faraldo no és un bon Bruno Roberton; la veu no és lletja però és incapaç d’imposar-se a la despietada direcció orquestral que el tapa en pràcticament tots els moments que no canta a capella. Tanca el repartiment Lidia Vinyes-Curtis que fa una bona Enrichetta di Francia. 

Sense cap dubte, i es veia sobre el paper, el pitjor de la representació va ser la direcció de Christopher Franklin. No entenc com el Liceu segueix insistint en un seguit de directors d’orquestra que son incapaços de fer la seva feina de forma correcta. Franklin no té cap mena de sensibilitat per a dirigir bel canto italià i menys encara Bellini; tampoc disposa d’imaginació, indispensable per a aconseguir que una òpera extensa on no passa absolutament res com és el cas no s’acabi fent avorridíssima. La direcció excessiva i sense cap tipus d’intenció es menja als cantants, al cor i a tot el que troba pel camí i en les escenes de farciment es converteix en una lectura superficial de la partitura. L’orquestra del Liceu respon bé al que els hi demana el mestre estatunidenc oferint un so correcte i homogeni. Molt bé, com sempre, el cor del Gran Teatre del Liceu dirigits per Conxita García.

La producció d’Annilese Miskimmon trasllada l’acció a l’any 1973 a Irlanda del nord, any en què es va celebrar el referèndum sobre la sobirania dels irlandesos del nord. Un tema d’actualitat que va provocar una escridassada per algunes persones del públic a l’inici de la representació. Deixant de banda aspectes de caire polític que no venen al cas, la producció de Miskimmon és tot un encert encara que té algunes coses que no acaben de funcionar. Certament alguns moments el que passa sobre l’escenari no té cap sentit i la relació amb els fets d’Irlanda del Nord no aporta res a la obra però tot i això el desdoblament del personatge d’Elvira ens ajuda a comprendre-la una mica més. Si en alguna cosa ha posat esforç Miskimmon és en intentar fer una mica més creïble l’argument de la obra i podríem dir que ho aconsegueix especialment amb el gir final, però aquí no desvetllarem la sorpresa. Per acabar, no podem deixar de recordar a Montserrat Caballé a qui el Liceu dedicarà totes les funcions d’I puritani i que casualment ens va deixar un enregistrament exemplar d’aquesta obra al costat d’Alfredo Kraus i dirigits per Riccardo Muti.

 

__________

I puritani / Vincenzo Bellini / Gran Teatre del Liceu / Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre Liceu / Director d’orquestra: Christopher Franklin / Directora del cor: Conxita Garcia / Intèrprets: Javier Camarena, Pretty Yende, Andrei Kymach, Emmanuel Faraldo / 5 d’octubre de 2018 / www.liceubarcelona.cat

Categories
ClàssicaESCENAMÚSICAÒpera
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES