Robert Venturi i la superació del moviment modern

L'arquitecte nord-americà, pare del postmodernisme, va servir com a transició cap a l'arquitectura contemporània tal i com l'entenem avui
Robert Venturi

 

Román Fernández. Glasgow

Qui busqui edificis de l’arquitecte Robert Venturi a Internet, segurament es trobarà amb una sorpresa. Veurà construccions seves en forma de tetera, ampolla, cistell o ànec. Si segueix indagant, descobrirà –si no ho sap ja- que Venturi va guanyar el Pritzker l’any 1991, que popularment es coneix com el Nobel de l’arquitectura. Unir aquestes dues realitats pot grinyolar a més d’un, però és important no limitar-se a fer una lectura tan superficial de l’arquitectura d’aquest americà que ha mort aquesta setmana als 93 anys d’edat.

Anem per pams. La veu crítica i eloqüent de Venturi va fer la seva aparició dins el panorama arquitectònic internacional en el moment d’estancament previ a qualsevol canvi de paradigma, a qualsevol revolució de l’ordre establert. Quan Venturi publica Complexitat i contradicció a l’arquitectura l’any 1966, l’avortament prematur de l’etapa heroica de l’arquitectura moderna, provocat per la Segona Guerra Mundial, havia donat pas a la degradació del international style i a l’establiment de l’ortodòxia moderna més mediocre, que, si bé fracassada, no havia estat substituïda per cap de les corrents minoritàries que intentaven obrir-se pas arreu del planeta. La capacitat de Venturi de criticar la simplificació d’una arquitectura moderna que ja no era capaç, i probablement mai va ser-ho, de respondre a les complexitats del món que l’envoltava, i el seu esforç per posar en valor l’arquitectura històrica, acabant així amb la tabula rasa imposada pels moderns, estan en l’ADN del postmodernisme que, de la mà d’il·lustres arquitectes com Aldo Rossi, Philip Johnson o el propi Venturi, va dinamitar les restes del moviment modern i va servir com a transició cap a l’arquitectura contemporània tal i com l’entenem en l’actualitat.

Robert Charles Venturi (1925-2018) va néixer a Filadèlfia i, si bé va estudiar arquitectura a Nova Jersey, els tres anys que va passar becat a l’Acadèmia Americana de Roma són els que més van marcar la seva trajectòria posterior. Va tenir l’oportunitat de treballar als estudis de Eero Saarien i Louis Kahn, arquitectes que el van marcar profundament. Treballant com a professor d’arquitectura teòrica a la Universitat de Pennsylvania va conèixer a Denise Scott Brown, sòcia indispensable i inseparable amb qui es casà el 1967 i fundarà Venturi, Scott Brown and Associates, compaginant així les tres facetes principals desenvolupades pels arquitectes: exercici professional, investigació teòrica i docència.

L’any 1972 publica, conjuntament amb Scott Brown, Learning from Las Vegas, culminant així la transformació que les seves reflexions havien experimentat des de l’historisisme cap a l’arquitectura simbòlica. Venturi i Scott Brown defensaran que l’arquitectura és una construcció cultural, una expressió de la societat i, per tant, ha de ser capaç de carregar-se de significats que permetin relacionar-la amb el món que l’envolta. En plena onada pop art, aquests postulats teòrics van desencadenar una arquitectura humorística i provocativa, que buscava l’anonimat i fins i tot la vulgaritat, referenciant-se en objectes i elements de la vida quotidiana americana, i aquí arribem al que comentàvem a l’inici d’aquest article.

L’any 1991 la seva àmplia trajectòria va ser premiada amb el Pritzker, del qual va ser injustament exclosa Denise Scott Brown, en una lamentable decisió del jurat que encara avui dia està pendent de reparació. L’any 2016 van ser premiats conjuntament amb la Medalla d’Or de la AIA. Arquitecte, escriptor, filòsof i professor, la influència de Robert Venturi com a pare del postmodernisme s’estén a través dels últims 50 anys i fins als nostres dies. Obres com la Guild House (1963), la Casa Vanna Venturi (1964), o l’ampliació de la National Gallery de Londres (1991) són projectes fonamentals per a entendre l’extremisme i la càrrega crítica d’una arquitectura que va aconseguir posar el punt i final necessari a mig segle d’arquitectura moderna.

 

Categories
ArquitecturaART
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES