Segones oportunitats tardanes

El film argentí 'La novia del desierto' està protagonitzat per una dona que veu com la seva vida canvia sobtadament en la maduresa

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

La novia del desierto és una pel·lícula argentina, obra de dues directores i guionistes que s’estrenen en el llargmetratge, Cecilia Atán i Valeria Privato. El film té el seu encant indiscutible, lligat a la senzillesa del plantejament, als paisatges, desolats però entranyables que ens mostra i, sobretot, a la interpretació dels dos actors protagonistes: Paulina Garcia ja ens és força coneguda, aquí fa un paper que té algun punt de contacte amb el de Glòria (Sebastián Lelio, 2013), tot i que aquesta Teresa sigui una dona molt diferent; Claudio Rissi és un actor molt implicat en el teatre argentí i que ha estat més conegut en la seva maduresa, després d’una llarga carrera amb alts i baixos.

La història no és del tot original, això de les segones oportunitats tardanes, lligades gairebé sempre al trencament de la solitud gràcies a una trobada sentimental i sexual, és un tema recurrent del qual en coneixem moltes variants, en la literatura i en el cinema. Aquí ens trobem amb un home i una dona modestos, reals i amb aparença real. Res a veure amb aquestes iaies i iaios recautxutats del Book Club (Bill Holderman, 2018). La protagonista és una serventa fidel, que amb poc més de cinquanta anys es troba relativament acomiadada de la feina. Una serventa d’aquelles tradicionals, en extinció, devotes dels amos i que han arribat a identificar-se amb ells com si fossin la seva família. Li han buscat, però, una altra feina, tot i que li caldrà desplaçar-se mil quilòmetres enllà, a la ciutat de San Juan. Això dóna a la història una relativa aparença de road movie alternativa i semblaria una història iniciàtica, en algun moment, si no fos que els protagonistes ja són una mica grandets.

L’accidentat viatge d’aquesta Teresa sense ambicions farà que coneguem els desolats paisatges desèrtics de la zona i llocs sorprenents i evocadors, com ara el sorprenent santuari de la Difunta Deolinda Correa. Si algú vol creure que aquestes mostres de fervor popular pintoresc, al marge del catolicisme oficial són d’altres indrets, tan sols cal que pensi en el Santet del Poble Nou o en el paratge de l’Ermita del Remei. Al lloc del Santuari, convertit avui en una mena de gran centre comercial i turístic una mica atrotinat, s’ensopegarà amb un venedor ambulant, perdrà la bossa de mà i crec que ja no cal explicar res més, tot i que l’argument s’ha difós a bastament i no té gaires complicacions.

La pel·lícula compta amb algunes limitacions, la història sembla que no acabi de tirar endavant del tot i el final, ambigu i apressat, ens deixa una mica orsai. De fet, fa temps que m’ensopego amb molts d’aquests finals suposadament oberts, que no acaben d’aclarir les coses del tot. Hi ha gent que els troba magistrals, no és el meu cas. El film té una molt bona banda sonora de Leo Sujatovich i un director de fotografia molt interessant, Sergio Armstrong. Té, a més, la virtut afegida d’una durada breu, no arriba a l’hora i mitja, cosa que avui és d’agrair, ja que hi ha una tendència incomprensible a allargar moltes històries més enllà del que tocaria.

Categories
CINEMA I TELEVISIÓDrama
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES