La cartes de Gaziel i Josep Pla

'Estimat amic' recull la correspondència de 1941 a 1964 entre els dos escriptors, que mostra el difícil món cultural català de la postguerra
Estimat amic Josep Pla Gaziel def

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Aquest recull de cartes entre Gaziel i Josep Pla, relativament breu, més enllà del seu contingut específic, ens explica una mica més el difícil món cultural català de la postguerra. Un dels artífexs de la publicació en català, malgrat les grans dificultats existents, va ser Josep Maria Cruzet, l’editor de Selecta, de tràgic final, al qual fan referència algunes de les cartes del recull. Existeixen d’altres reculls de cartes, més extensos, a l’entorn de tot aquelles iniciatives editorials i de l’esforç que representaven (Pla/Cruzet, Gaziel/Cruzet).

De fet, poques coses noves o rellevants trobem en aquesta epistolari. Tan sols n’hi ha set de Pla a Gaziel, la resta, fins a cinquanta-vuit, les firma Gaziel. Aquesta asimetria pot ser que respongui al fet de què una part s’hagi perdut. L’època de la relació epistolar va de 1941 a 1964, uns anys grisos i complexos durant els quals la gran majoria de la població tenia problemes més immediats i urgents que no pas els de la represa cultural, cal recordar-ho. Es percep la necessitat que tenia Gaziel d’acostar-se a Pla, potser més que no pas a l’inrevés.

El Pla jove havia estat molt impertinent i injust amb Gaziel, home d’una altra generació. Calvet va fer poc cas de les crítiques arrauxades de Pla, en part motivades per l’enveja o per aquesta necessitat de les noves generacions d’escombrar les anteriors, que ja estan ben situades i valorades en el sistema. Després es van apreciar força i un Pla ja madur va demanar excuses a Gaziel, a qui admirava, -admirava a la manera planiana, ep-, per aquells estirabots d’una època que havia acabat de mala manera.

Pla i Gaziel tenien coincidències circumstancials, com ara el fet d’haver col·laborat amb el franquisme, sota el mecenatge de Cambó. Això els va passar factura, hi ha qui pensa que la gent conservadora i de dretes no fa res bé i, a l’inrevés, magnifica les produccions amb etiqueta suposadament d’esquerres. De fet, ells mateixos i fins i tot Cambó van ser conscients del parany en el qual havien caigut però no és fàcil sobreviure quan has de decidir-te pel blanc o el negre i potser t’hi va la vida. Pla no va arribar a dirigir La Vanguardia però va ser un dels pilars del setmanari Destino, que tanta importància va tenir durant molts anys, aconseguint un públic divers i eclèctic. Pla era deu anys més jove que Gaziel i intentava no mirar enrere, tot i que en aquells anys potser això era complicat i, fins i tot, encara ho és ara.

Aquesta correspondència ens recorda coses que ja coneixíem, com aquella famosa tria per al Premi Sant Jordi de 1960, quan es va bandejar el llibre de Rodoreda per Viure no és fàcil, d’Enric Massó. A Massó li van amargar la vida literària a causa d’això, quan el seu era un bon llibre. Avui Rodoreda és un valor indiscutible i intocable però això no va ser així fins que no va arribar l’èxit de vendes i la promoció, es poden trobar per les hemeroteques culturals opinions negatives que lloen una mica els seus contes i para de comptar. L’opinió sobre el llibre de Calders, una collonada molt ben escrita, crec que no és del tot rebutjable. Calders té contes extraordinaris però la Ronda naval continua sent una mena d’estirabot estrany.  I el judici sobre el llibre de Pedrolo també em sembla encertat, malgrat que Cendra per Martina tingui valors evidents. Potser, ves, Gaziel i Pla no anaven tan errats en les seves opinions, tot i que aquests temes acaben esdevenint dogmes de fe i hi ha una tendència a magnificar els errors dels entesos i posar-los en evidència.

Les cartes evidencien l’autoestima de Gaziel pel que fa a la seva trajectòria intel·lectual. Pla era ja molt popular i Gaziel l’afegia a la suposada i escadussera elit mítica i supervivent. Agustí Calvet va ser un gran escriptor, en castellà i en català, i cal llegir-lo i rellegir-lo, però bandejant la mitologia a la qual estem tan avesats per aquests verals. Més enllà de les cartes d’aquest recull el llibre es complementa amb interessants apèndixs a l’entorn dels Godó i el diari La Vanguardia. El que sorprèn, de forma relativa, és que les virtuts comercials del diari i els motius del seu èxit, en el qual, durant un temps, Gaziel hi va tenir molt a veure, resulten ben actuals. El diari i els seus amos han tingut molts detractors però el fet és que d’altres publicacions han desaparegut i la història de La Vanguardia continua. Molta gent que el va rebutjar ha acabat per tornar-hi, sigui en paper o en format virtual, i aquesta habilitat per no prendre partit del tot i satisfer a uns i altres ha donat bons resultats comercials, ens agradi o no. Diaris molt més progres han  acabat per ser molt més dogmàtics i escriptors i periodistes molt allunyats de l’esperit de la publicació, si és que la publicació té algun esperit,  hi han col·laborat sense manies quan n’han tingut l’oportunitat.

En la correspondència es mencionen personatges diversos, com ara Quintà, el pare d’aquell personatge inquietant i pervers que va tenir tan mala fi i per damunt del qual i de l’explicació de les seves relacions i del seu poder s’ha estès una mena de mantell de silencis pactats. O Cendrós, de qui darrerament n’hem pogut llegir una biografia amable, una mica mitificadora i mistificadora. Aquesta correspondència és una baula més per a iniciats o per a joves estudiosos i tafaners interessants en anar construint la història de la cultureta a base de pistes i referències diverses, com si fos un immens trencaclosques.

Per sort, avui, Internet ajuda molt, ja que aquesta correspondència, acuradament documentada, defuig les notes històriques o biogràfiques. Gaziel i Pla sobrevivien, amb un tarannà diferent, en un temps gris, sacsejats per dues morts emblemàtiques i inesperades, la de Vicens Vives i la de l’editor Cruzet. I amb la necessitat de mecenatges privats per tirar endavant. El franquisme va durar molt més del que s’esperava i potser encara dura. I moltes de les limitacions del món de la cultura catalana continuen plenament vigents tot i que s’hagin adaptat als nous temps.

Gaziel va morir el 1964. Josep Pla, que continua sent un autor molt llegit, el 1981. Els ortodoxos, expliquen les brames, van inventar allò del Premi d’Honor per poder no donar-li mai. I La Vanguardia ha estès els seus tentacles, amb grapa, versió en català i visió de futur, malgrat els inevitables alts i baixos, als nous mitjans de comunicació. La societat catalana és molt més diversa, complicada, eclèctica i contradictòria del que ens agrada creure.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES