Gel que no es desfà, però es trenca

‘Permagel’ és la novel·la d’Eva Baltasar que descriu en primera persona el trencaclosques vital d’una noia decidida a suïcidar-se
Permagel Eva Baltasar def

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Vaig saber de Permagel, la novel·la d’Eva Baltasar, al poc de ser publicada, pels comentaris que anava llegint per les xarxes socials. Una primera novel·la d’una autora poc coneguda, tot i que té diversos poemaris publicats, que estava calant poc a poc entre els lectors. Recordo que per Sant Jordi la vaig estar fullejant, però no la vaig comprar, i recordo també un tuit de Club Editor dient que aquell 23 d’abril s’havien quedat sense exemplars a la parada de Passeig de Gràcia de Barcelona. Després, va venir el Premi Llibreter i ha estat quan finalment l’he comprada i l’he llegida, animat -tot s’ha de dir- per la recomanació d’un amic, l’escriptor Sebastià Portell. 

La protagonista és una noia lesbiana que es vol suïcidar. De fet, en el primer capítol ja veiem quines són les seves intencions. Cada capítol és un tros de vida d’aquest personatge: els seus amors, les seves frustracions, la relació amb la seva família, la seva sexualitat… D’aquesta manera, poc a poc, anem completant el trencaclosques i coneixent aquesta noia. Sabem, per exemple, que la seva vida ha estat molt marcada per la figura de la seva mare, una dona de caràcter, maniàtica, controladora i pessimista. Per culpa d’ella, la protagonista no ha pogut escollir els seus propis camins. L’altra filla tampoc ho ha tingut més fàcil, però almenys sembla haver-se conformat amb les cartes que li han tocat: ha fet la seva vida, s’ha casat i ha tingut un parell de fills. Però la protagonista ha anat de niu en niu, amb feines precàries i sempre tirant endavant amb certa nostàlgia per la vida que no té, inconformisme i, sobretot, insatisfaccions. 

Ella ha tingut diverses parelles, però cap li ha acabat de funcionar, tot i així, descriu amb molta passió i honestedat el que la sexualitat li ha significat. Diguem que en els moments en què ha tingut relacions, fins i tot quan només les ha tingudes amb ella mateixa, és quan més viva s’ha sentit, quan tot s’ha omplert de significat. Un parell de vegades la seva germana li ha preguntat com és fer-s’ho amb una dona, i les seves respostes apunten precisament a aquest sentiment de plenitud existencial. Ella es declara una lesbiana convençuda des que era adolescent i tenia fantasies amb les seves companyes de classe, però segurament la seva identitat va quedar una mica malmesa precisament per haver viscut en una família que no la deixaven ser lliure del tot. 

El relat és en primera persona i el personatge comparteix fins i tot els detalls més íntims de la seva vida. L’autora ens brinda així un llenguatge descarnat, directe, però alhora carregat de poesia. De fet, és innegable que qui escriu Permagel és una poeta, i això es nota especialment en els primers capítols. És possible que algun lector se senti una mica forçat en aquestes primeres pàgines, que li costi entrar en el relat, sobretot si no està acostumat a cert tipus de prosa (o a la poesia directament), però només cal una mica de paciència, gaudir de les paraules boniques, que les dures apareixeran aviat. Cal dir que la paraula del títol, permagel, fa referència a aquella capa de la terra que, en determinades parts del planeta, sempre està gelada, sigui quina sigui l’estació de l’any. Per tant, és una metàfora magnífica del caràcter de la protagonista: per molt que les circumstàncies puguin estovar-la una mica, ella, definitivament, ha esdevingut una dona freda. 

Crec que el relat d’Eva Baltasar traspua molta honestedat i diria que aquí està la clau de l’èxit d’aquesta novel·la. L’autora ha escrit allò que necessitava, de la manera que necessitava; ella mateixa ha confessat que un dels grans reptes a l’hora d’escriure era el to, i no m’estranya, perquè el to (com l’estil) són els fonaments d’aquest llibre. Finalment, m’agradaria dir que fora bo que ningú entri en aquesta història pensant en lesbianismes o en suïcidis, perquè no crec que vagi d’això la cosa. És millor pensar en les frustracions que tots acumulem, en com gaudim de la nostra sexualitat (i, especialment, en com l’hem gaudida en el passat), en com hem construït la nostra identitat i què ha estat allò que ens l’ha amenaçada i en com ens hem sentit quan n’hem volgut escapar. Pensem quina és la nostra relació amb la nostra família, amb els llocs on vivim i hem viscut, amb els somnis que teníem, amb les parelles que hem tingut. Potser algunes vivències ens han endurit, ens han gelat una part del caràcter. Estic segur que la lectura d’aquest llibre ens allunya del nostre propi permagel i ens connecta amb el que som. Magnífica experiència.  

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • Corazón que ríe corazón que llora Maryse Condé

    Un present en discòrdia a la recerca dels propis orígens

      Sheila Franch. Barcelona / @franch_sheila Maryse Condé (Pointe-à-Pitre, 1937) ens introdueix així en el seu relat autobiogràfic impregnat d’empremtes que l’han marcat profundament: “M’agrada pensar que el meu primer...
  • Moonglow Michael Chabon

    Memòria i ficció

      Marta Planes. Lleida / @martaplanes Eclipsat per noms més mediàtics com Jonathan Franzen o David Foster Wallace, Michael Chabon és un dels narradors nord-americans amb una imaginació més...
  • el monjo del mont koya izumi kyoka

    El bosc fantàstic de Kyōka

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Segurament aquesta no és la primera vegada que dedico unes paraules en aquesta pàgina a parlar de la magnífica feina que està fent...
  • john updike la granja

    Una mare castradora

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Feia temps que tenia pendent llegir alguna novel·la de John Updike, tècnicament un dels grans autors estatunidencs del segle XX, que juntament amb...