Els errors de la República segons Clara Campoamor

L'editorial Espuela de Plata recupera 'La revolución española vista por una republicana', on Campoamor reflexiona sobre la República
la revolucion española vista por una republicana clara campoamor (1) (1)

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

No fa gaire vaig llegir en un article que les generacions que neixen ara ja no tenen familiars vius que hagin viscut la Guerra Civil i, per tant, s’està perdent la transmissió directa de vivències i memòries entre avis i néts. La dada és bastant obvia, però no hi havia pensat fins que ho vaig llegir. Llavors vaig donar-li voltes al tema, i vaig pensar que ens estem apropant a aquell moment en què la Guerra Civil ja no tindrà cap significat per a les noves generacions i, per tant, la societat pot caure en oblits i en frivolitats. Els meus pares me n’han parlat molt de la Transició i a ells els hi puc preguntar qualsevol episodi relacionat amb una època que jo no vaig viure. Quan els meus avis vivien, els hi podia preguntar (ho vaig fer poc i em penedeixo) sobre la Guerra Civil, però sobretot sobre la postguerra. Ara, si vull buscar testimonis, haig d’anar als llibres i aquí em trobo amb feines rigoroses, però també amb molta tergiversació. Em refereixo, és clar, als llibres actuals d’historiadors espanyols o estrangers que interpreten una vegada i una altra els fets del 1936.

I com que és tan difícil que un llibre d’història ens convenci del tot i al mateix temps és difícil que els historiadors no hi fiquin cullerada, trobo més interessant que mai anar a les fonts primàries, als textos i cròniques escrits en aquella època per persones que en van ser, d’alguna manera, protagonistes. És per això que em va seduir tant el llibre que l’editorial Espuela de Plata La revolución española vista por una republicana, de Clara Campoamor. Aquesta editorial (meravellosa!) està recuperant moltes cròniques i memòries d’aquella època, com els textos de la pròpia Campoamor, els de Manuel Chaves Nogales, César González Ruano o Mercedes Fórmica, entre altres. És a dir, està recuperant tot un patrimoni literari i memorialístic, de diverses ideologies, que ens permeten tenir un accés més directe (diguem-ho així) als fets que envolten la Guerra Civil espanyola.

De Clara Campoamor, aquesta editorial ha publicat diversos títols, dels que destacaria aquest que he esmentat i El voto femenino y yo: mi pecado mortal. Diria que la figura de Campoamor s’està perdent en el temps, com passa amb altres personatges de l’època; queden els seus noms, és clar, però la seva tasca, la incidència que van tenir en aquells fets, s’està diluint poc a poc, suposo que això té a veure amb la renovació generacional de la nostra societat. No fa gaire, però, va ser el 130è aniversari del naixement de Clara Campoamor i es van escriure uns quants articles sobre la seva persona i a les xarxes socials es van fer diverses piulades sobre ella, algunes de les quals, per cert, fetes per alguns líders polítics que més que retre un homenatge, volien fer servir fets del passat que no tenien res a veure per justificar o sancionar determinades situacions de l’actualitat. Ignorància o mala bava, a saber.

Però una cosa sí està clara, i és que Campoamor va ser una peça clau per aconseguir que les dones poguessin votar. Aquell fet, tan celebrat ara, no va rebre el suport de totes les dones, algunes consideraven que elles no havien d’intervenir de cap manera en política, ni tampoc va rebre un suport total de cap força política. Li queien clatellades de dreta i d’esquerra, a tort i a dret. Curiosament, en les eleccions de 1933, les primeres en les que podien votar les dones, ella no va poder revalidar el seu escó. Tampoc ho va aconseguir la republicana Victoria Kent, qui es va oposar al sufragi femení. La carrera política de Clara Campoamor es va veure afectada a partir de llavors, ho explica abastament en el seu llibre El voto femenino y yo: mi pecado mortal i ho esmenta més superficialment a La revolución española vista por una republicana.

Aquest llibre, sobretot, és una anàlisi de la situació a Espanya quan va esclatar la sublevació de Franco i para especial atenció als errors que va cometre la República, infravalorant la força dels alçats, però també els errors de càlcul i estratègia a l’hora de fer front l’inici de la guerra. També hi ha una ferma condemna a les atrocitats que van cometre els republicans, i això em sembla prou interessant, perquè ella era republicana. Entre les coses que retreu Campoamor, estan la falta de solidaritat entre els partits republicans, la incapacitat de la República de mantenir l’ordre públic (incendi d’esglésies, terres ocupades, robatoris, pallisses, assassinats…) o la repressió que la República va exercir fins els primers anys de la guerra. Recorda també que la guerra no va ser només una batalla entre feixistes purs i demòcrates purs, sinó una realitat molt més complexa, i també que una de les grans patinades de la República va ser alimentar els seus vicis en lloc de reforçar les seves virtuts, és a dir, els polítics van abandonar una moral per sobre dels seus partits (cosa que hagués pogut establir certa convivència pacífica i constructiva entre diverses forces polítiques), per tal de donar prioritat als beneficis personals. És per això, diu, que la República es va gronxar entre els extremismes de la dreta i de l’esquerra.

Val la pena apropar-se al testimoni de Clara Campoamor. Crec que, en general, diu coses bastant sabudes, però que les digui una persona que les va viure és un plus. En aquest sentit, la feina que està fent l’editorial Espuela de Plata dintre de la seva col·lecció «España en armas» és magnífica, perquè ajuda, i molt, en a conservar la memòria col·lectiva. Només tinc un retret a aquesta edició, i és la introducció que fa Luis Español Bouché, que cita com a autors de referència a, entre altres, Pío Moa i Federico Jiménez Losantos. També utilitza la seva introducció per passar comptes amb una professora per haver fet ús del seu treball sense reconèixer-ne la seva autoria. Molt legítima la denúncia, sens dubte, però potser aquest no era el lloc. Per la resta, un bon llibre per llegir.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
HistòriaLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • Com si fos ahir Teresa Muñoz

    Aquella buidor existencial

      Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz Reconec que faig molt tard amb aquesta novel·la, però després de devorar Des del balcó (Amsterdam) necessitava un poc més de...
  • Un fin de semana Peter Cameron

    Com un riu torna al seu cau

      Salvador Rich. Barcelona Normalment esperem el cap de setmana per a fer tot allò que la feina i el dia a dia no ens permet:...
  • La muntanya viva Nan Shepherd

    Vida al cor de les muntanyes

      Álvaro Muñoz. València / @alvaromunyoz Segurament, com em passava a mi, el nom de Nan Shepherd us serà completament desconegut. Va néixer a Aberdenn i,...
  • El naufragio de lola garcía

    Crònica secreta del ‘procés’

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco El naufragio (Península) ens explica, amb un ritme viu i precís, la nostra història propera i recent, a partir de...