Isabel Valdés: “La justícia és un reflex exacte de la societat: patriarcal”

La periodista publica 'Violadas o muertas', llibre que analitza el cas de La Manada i l'efecte que aquest ha tingut en la societat
Valdes1. Firma_Carlos Rosillo - copia
Fotografia de Carlos Rosillo

Isabel Valdés (Ciudad Real, 1985), redactora a El País i membre del moviment Las Periodistas Paramos, reflexiona sobre la cultura de la violació al seu assaig periodístic Violadas o muertas: Un alegato contra todas las “manadas” (y sus cómplices) (Ediciones Península). Escrit com una crònica negra, de manera crua i explícita, l’autora explica l’agressió sexual que va patir una jove de 18 anys per cinc joves (que s’autodenominàven al seu grup de WhatsApp La Manada), durant les festes de San Fermín l’any 2016. Aquest cas en particular i la seva repercussió social ens demostren que cal una reestructuració del sistema educatiu de manera urgent.  Sabíeu que a Espanya hi ha una violació cada vuit hores? És normal que en un jutge pregunti a una dona si va tancar bé les cames per evitar una penetració no desitjada? Per què la violació és l’únic delicte on sovint es qüestiona la resistència de la víctima? ¿El moviment #MeToo a les xarxes socials  va servir per demostrar la magnitud mundial del problema de l’assetjament sexual? Si mai heu reflexionat sobre aquestes dades ja heu fet el primer pas per formar part d’aquesta revolució feminista que ja és imparable. Benvinguts.

 

Patricia Tena. Barcelona

¿Arriba un moment en què sembla que cal triar entre deixar que ens violin o arriscar-nos a que ens matin?

Sí. I no és que sembli, és que succeeix; és cert que no molt sovint, però passa. La recomanació d’organitzacions internacionals davant d’una agressió és no resistir-se, i d’altra banda, en aquest país, el consentiment (explícit o no explícit) et col·loca en una posició molt feble en un judici: si no dius no, siguin les raons que siguin per les que no ho expresses verbalment, es considerarà abús i no agressió. O això és el que ens diu l’experiència recent. Així que davant d’una violació una dona té dues opcions: no resistir-se i arriscar-se a no ser creguda després, o resistir-se i arriscar-se a ser assassinada.

La violació és l’únic delicte en el qual es jutja el comportament de la víctima. En un assassinat ningú pregunta si es va resistir. Per què?

Arrosseguem estereotips i prejudicis vetustos i obsolets que l’únic que fan avui és vexar la víctima cada vegada que s’activen. És curiós que es tingui en compte la reacció de la dona només vista des d’un costat; en el judici de La Manada els magistrats van tenir en compte que ella no va dir no, però no va semblar importar-los l’explicació científica -perquè n’hi ha, els psicòlegs i psiquiatres experts l’han explicada mil vegades i és la sideració- i van decidir condemnar-los per abús. El consentiment ha sorgit com a element de conflicte, i, per fi, s’ha dut a debat amb més o menys encert, però almenys ara se’n parla, es discuteix i es tracta un tema que ha estat ocult durant… bé, des de sempre.

Era difícil escriure aquest llibre sense sentir odi o ràbia?

Amb odi no, però la ràbia ha estat inevitable. Cada dia hi ha desenes, de vegades centenars, de petits i grans detalls que contribueixen a aquesta escalada masclista que de vegades acaba, com en aquest cas, en un abús sexual (dic abús sexual perquè és com fins ara ho veu la llei). A vegades acaba pitjor i les dones són assassinades; són ja 946 víctimes des que hi ha xifres oficials. No obstant això, crec que hem fet una cosa molt productiva amb la ràbia, i és emprar-la de trampolí, l’hem convertida en energia per lluitar, per cridar, per sortir al carrer i per dir prou, per exigir el que és just: que la meitat de la població tingui els mateixos drets i les mateixes llibertats que l’altra meitat i que ningú tanqui els ulls davant l’incompliment d’aquesta obvietat que té a veure amb una cosa tan bàsica i tan imprescindible com els drets humans.

El teu llibre comença de manera contundent: “Quan a ella li van destrossar la vida portava a Pamplona menys de nou hores”. Dius que hi ha determinades qüestions sobre les que una periodista no pot ser imparcial.

No, i això em porta just a l’última frase de la pregunta anterior. Hi ha coses davant les que el periodisme ha de tenir una posició fèrria, la defensa dels drets humans és una d’aquestes coses. No hi ha mitges tintes en la defensa de la integritat d’un ésser humà.

En aquest país de mitjana hi ha una violació cada vuit hores … Esgarrifós!

És evident que l’estructura i les eines que tenim o bé no funcionen o són insuficients. Però per començar i de forma urgent cal començar a educar, a tot arreu i a tots els nivells. L’educació és l’únic camí per canviar aquesta societat.

En què consisteix la cultura de la violació?

La cultura de la violació són tots aquells petits i grans gestos, paraules, actituds i accions que converteixen la dona en un objecte sexual, en un subjecte passiu en el sexe l’obligació de la qual és la disponibilitat sexual contínua i ininterrompuda, una disponibilitat, a més, que encaixi amb la idea de sexe que existeix en la ment dels homes, gairebé sempre tremendament lligat al porno, en general terriblement masclista i molt relacionat amb el dolor, la violència i la submissió de la dona.

Quin paper juguen les xarxes socials?

Les xarxes socials, que són una mena d’extensió del món “real”, tenen tant a veure com la nostra rutina “física” i els estereotips que es donen en la realitat es reprodueixen igualment a les xarxes. Encara que moltes vegades és més explícita i crua perquè com que qui escriu no està davant de ningú, té hi ha la sensació de llibertat absoluta per dir qualsevol cosa, sobretot si és negativa.

Ha estat el cas de La Manada un punt d’inflexió? També hauria d’haver estat el cas Nagore Laffage i el seu assassí treballa actualment en una clínica psiquiàtrica…

Ho ha estat, sí, i també si, el cas de Nagore hauria d’haver suposat socialment molt més del que ho va fer. No obstant això el moment era un altre, la indignació no havia esclatat encara de forma tan massiva ni el moviment havia agafat la força que va agafar poc després. Tot, en general, ha estat una barreja de circumstàncies que ha fet que La Manada suposi el cop definitiu a la nostra indignació, que com dic en el llibre, és molt profunda i molt vella. Aquest cas ens ha posat davant dels nassos una cosa que no podem seguir obviant, una realitat que ens diu que en qualsevol part, a qualsevol hora, qualsevol de nosaltres pot acabar en un portal amb cinc paios que creuen que el que t’estan fent és sexe consentit i amb plaer pel mig, i després tenir un jutge que se sumi a aquesta idea tan bruta i tan desgavellada. Tan fastigosa.

Manuela Carmena es qüestiona en l’epíleg si els jutges coneixen el terme “sideració”, que és una reacció psicològica d’autodefensa davant d’una situació traumàtica i que produeix bloqueig físic i mental, així com distanciament de la realitat. És un concepte clau per entendre el no consentiment explícit d’ella, no?

Tenim una justícia garantista, sí, però ancorada en aquestes idees que llastren el progrés de la societat en general. No oblidem que, al final, el poder judicial no és un univers a part, tots formem part d’aquest patriarcat, advocats i jutges també, ningú escapa a aquesta capa omnipresent de masclisme. L’única forma d’acabar amb la banalització és adonar-se’n, i això és com despertar, sacsejar catifes i obrir finestres. No podrem fer molt mentre que el món, els seus individus, no s’adonin que aquesta banalització és part del patriarcat, de les xifres que mantenen a la meitat de la població en inferioritat de condicions, de la cultura de la violació…. Per això repeteixo molt que ser una gota malaia funciona, perquè al final la idea cala, s’aprèn, roman. Necessitem una tasca contínua d’aprenentatge i reeducació de patrons que repetim, de vegades, gairebé sense adonar-nos. El millor és que ja hem despertat en massa i que ha arribat a les institucions; la línia del nou govern va cap aquí i les decisions que ja s’han pres són una obertura a aquesta forma de veure la societat, igualitària.

En els WhatAapps que van intercanviar els membres de La Majada parlen diverses vegades de “violar” i no de “follar”. Fins i tot fan broma amb després fer desaparèixer a una dona i “fer un Marta del Castillo”.

Com a societat ens sembla una aberració, efectivament. I ho és. En el seu moment ens vam preguntar no només amb sorpresa sinó amb un cabreig impressionant què estava passant. Ens van donar diverses explicacions i es van fer mil voltes, la meva conclusió final va ser que la justícia és un altre reflex exacte de la societat: patriarcal.

Sí, però no aconsegueixo entendre com el fet d’usar explícitament i diverses vegades el verb “violar” no s’interpreta com una declaració d’intencions…

D’una banda es va parlar d’un argument tecnològic, i és que els missatges de WhatsApp són una prova sensible perquè són manipulables amb relativa facilitat. De l’altra, en els judicis penals funciona per defecte l’in dubio pro reo, és a dir, que en interpretar la llei sempre es fa de forma favorable a l’acusat. A més, si s’haguessin inclòs en el sumari, ho haguessin fet com a indicis i no com a proves, el que significa que haguessin tingut un pes menor dins de la sentència i haguessin depès d’altres coses, com altres proves o la valoració del jutge, que va ser per on va anar.

La valoració personal que va fer el magistrat Ricardo González va ser pràcticament surrealista.

Un despropòsit, perquè encara que va al·legar que es volia centrar en els fets d’aquella nit, sí que va admetre com a prova l’informe del detectiu privat que es va posar a la víctima per veure com era la seva vida mesos després. Així que ens trobem amb una justícia que no va admetre missatges de La Manada d’abans del delicte en els quals es parlava de “preparar-se per violar” i de “follar-se una grassoneta de Pamplona entre els cinc”, però va tenir a bé admetre un informe per veure si la víctima sortia al carrer, somreia o tenia una rutina més o menys normal. És trist, però encara hi ha qui creu que el comportament anterior o posterior d’una víctima de violència sexual explica o té a veure amb aquesta violència, com si fos en part responsable del seu propi assetjament, abús o violació… Segle XXI a Espanya.

Inconcebible…

I, com a apunt final, es va parlar també que el jutge va decidir admetre aquella investigació a tràmit perquè en cap cas i per cap raó els acusats poguessin al·legar indefensió davant el Suprem. Però al final, és el que és i va ser el que va ser: la posada en dubte d’aquella noia, la seva vida, la seva capacitat de tirar endavant i la seva resiliència vistes com una explicació d’aquell abús i no com un exemple de valentia i de força. Puc fer servir la paraula acollonant? Doncs això, acollonant.

Des que es va publicar el llibre ells han sortit de presó, han tornat a la feina i fins i tot un d’ells va ser investigat per haver intentat renovar el seu passaport (quan en teoria, segons la sentència, “no hi havia risc de fugida”). Ara per ara, afegiries alguna cosa al teu llibre? T’ha quedat alguna cosa per dir?

Cada dia hi ha coses noves a dir, coses noves per les quals indignar-se, protestar i seguir la lluita. El llibre, que està molt unit al cas, podria ser fàcilment ampliat cada vegada que passa alguna cosa, i fins i tot després, perquè no és només el cas de La Manada, sinó tot el que ha passat en la lluita feminista durant els dos últims anys. Espero que quedi poc d’allò primer.

Darrerament es parla molt del llibre de Leticia Dolera Morder la manzana, on augura que “la revolució serà feminista o no serà”. Què opines?

Que ja ho està sent!

 

Violadas o muertas

Categories
EscriptorsLLIBRESPeriodismePeriodistesPERSONATGESSociologia
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES