Hisao Suzuki: “Fotografiar un espai implica captar el pas de les estacions, els canvis de llum i la forma del vent”

El japonès resident a Barcelona és un dels fotògrafs de la revista d’arquitectura ‘El Croquis’ i una de les màximes referències en el seu àmbit

 

Antoni Garcés. Olot 

Dins el món de l’arquitectura, la fotografia és un valor irrenunciable; nomes cal obrir una publicació o anar a veure una exposició d’arquitectura per adonar-se de la importància que tenen les imatges a l’hora de mostrar els trets identitaris de cada espai. Per a un arquitecte, un espai no és només una superfície construïda sinó que implica l’elecció d’uns materials, l’entrada de la llum, el nivell d’intimitat o les sensacions de l’usuari, entre altres qüestions. La fotografia d’arquitectura ha de ser capaç de transmetre almenys una pinzellada de tot això, que per altra banda només es pot captar en la seva totalitat en una visita a la obra. Com millor és un fotògraf, més matisos té aquesta pinzellada. El japonès Hisao Suzuki (Yamagata, 1957) és un dels grans noms en aquest àmbit i desenvolupa bona part de la seva tasca (des de 1986) per a la revista El Croquis, una de les màximes referències en publicacions d’arquitectura. 

“Per fotografiar l’essència d’un espai, s’ha de programar una sèrie de visites en diferents moments, i això pot portar anys”, són paraules del propi Suzuki en la seva participació en el cicle de conferències del XI Workshop Internacional d’Arquitectura i Paisatge organitzat pel Laboratori Barberí de RCR Arquitectes, a Olot. Amb la ponència «La imatge silenciosa» el japonès va parlar del que representa per a ell la fotografia d’arquitectura i del que vol expressar amb les seves imatges. Aquesta afirmació de Suzuki pot semblar exagerada però s’entén molt bé si pensem que un mateix espai es pot percebre de formes molt diferents segons l’estació de l’any, la llum, la temperatura i el clima, per citar alguns fenòmens. És per això que el fotògraf sap quins són els seus reptes: “Capturar el pas de les estacions, el canvi de la llum i la forma del vent”, i això ho diu mostrant un paisatge d’Olot on es veuen unes muntanyes abraçades per un banc de boira: “Després d’anar diverses vegades, la boira sempre tenia els mateixos trets característics, i és a través d’ells que es pot percebre la forma del vent.” 

Per aconseguir tot això, és a dir, captar l’essència d’un espai, Suzuki comença a parlar amb els arquitectes que l’han dissenyat. Si el fotògraf no entén què vol transmetre un arquitecte amb la seva obra, la fotografia difícilment podrà reflectir les sensacions que es viuen en aquest espai. El segon pas és visitar l’obra i buscar un punt de vista adequat, “encara que això suposi pujar una muntanya, invertir-hi dies i aguantar la pluja i el vent.” Aquí és on entren en joc les diverses visites en diferents moments. Després, a l’hora de fer la foto -i això ja és marca de la casa en Suzuki, perquè altres fotògrafs treballen de manera diferent-, no utilitza grans angulars, sinó que fa servir uns altres objectius que tenen un camp visual més semblant a l’ull humà, per tal de poder transmetre les distàncies i les mesures reals de l’espai (els gran angulars traeixen l’experiència real de l’usuari o espectador). Per tal de què la imatge final quedi perfectament enfocada en la seva totalitat, Suzuki fa la mateixa fotografia diverses vegades i, posteriorment, amb mitjans digitals, les uneix, de manera que totes les parts de la imatge es veuen de forma nítida.

En la seva ponència, Hisao Suzuki transmetia molta serenitat, tot i tenir una vida agitada, plena de projectes en marxa i viatges programats. Resident a Barcelona, acabava d’arribar d’Àsia, s’estava uns dies a Olot i marxava a Amèrica. Un dels projectes a mitges és un pavelló de RCR (Premi Pritzker 2017) amb fusta de hinoki que li ha cedit el Japó i que es construirà a Olot. Suzuki va mostrar algunes fotografies de l’entorn de la capital de La Garrotxa fetes a l’hivern per al procés de disseny d’aquest projecte. A aquestes fotografies caldrà sumar-ne unes altres fetes durant l’estiu i que RCR farà servir a l’hora de dissenyar el pavelló. Poques vegades passa que un despatx demani un estudi fotogràfic previ, però en aquest cas, la compenetració entre Suzuki i RCR és total, i això facilita el treball en comú. El concepte d’«imatge silenciosa» és precisament tota la paciència i dedicació que un fotògraf com Hisao Suzuki posa en cada feina que fa. Només així, defensa, es pot captar l’ànima d’un espai. 

Categories
ArquitecturaARTFotografiaFotògrafsPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES