‘El último verano’, una vella pel·lícula a la Costa Brava

La cinta és del 1962, va ser dirigida per Joan Bosch i hi van participar actors com Arturo Fernández, Maruja Asquerino i Jeanne Valérie

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

No fa gaire, vaig tenir l’oportunitat de veure la pel·lícula El último verano, de l’any 1962. Potser l’havia vista ja en el meu passat remot, qui sap, en vaig veure moltes en els antics programes dobles dels cinemes de barri. En tot cas, no la recordava. Gent amiga i coneguda, que tampoc no recordava la pel·lícula, m’ha explicat que recordava, això sí, la caràtula, cosa que em fa pensar que se’n devien repartir moltes o que la imatge de la Jeanne Valérie de turista ha fet història, potser no tanta com la que mostrava a Verd madur/Siega verde, esplèndida a dalt de cavall, llàstima que la moralina dels guions antics va decidir matar-la sense contemplacions, en aquell cas.

La pel·lícula la va dirigir Joan Bosch, un director tot terreny, bon professional i del qual podem trobar, fins i tot, una biografia cinèfila escrita per Àngel Comas. No crec que a ningú li faci fred ni calor, hores d’ara, que expliqui una mica l’argument. Una senyora de molt bon veure (Maruja Asquerino) té un hotel en un poble de la Costa Brava, empleats seus són ni mes ni menys que Josep Maria Angelat, pare de Marta Angelat, i Rafael Anglada, dos grans actors del nostre teatre que recordo molt bé, i que aquí encara jovenejaven. A l’hotel es presenta la filla de la mestressa, una noia guapíssima i afrancesada (Jeanne Valérie), que viu a París amb el seu pare. La dama té instal·lat a l’hotel a un senyor de bon veure, Arturo Fernández, fent de gigoló subliminal tot i que en cap moment es veu cap escena íntima entre tots dos, coses de l’època. La noia queda trasbalsada, ella voldria que els seus pares, que fa vuit anys que no es veuen, es tornessin a aparellar.

Però resulta que el gigoló no és ben bé el que sembla, és un bon arquitecte i té un passat, que no s’explica gaire, relacionat amb un desengany sentimental. Com era d’esperar, el xicot arquitecte i la noia s’enamoren i ell, per amor, refarà la seva vida acceptant un encàrrec al Brasil. El pare de la noia, George Rigaud-Sant Valentín, un actor elegant i eficaç que va tenir una mort molt trista, ve a buscar-la i parla amb la mare. A ella no la va comprendre quan se sentia aclaparada i volia tornar al teatre, donat que havia estat actriu. Hi va tornar, però va fracassar, el matrimoni es va enfadar, la filla es va quedar amb el pare i la mare va iniciar una davallada perillosa, sobre la qual no s’entra en detalls, fins que no la va ajudar el gigoló de bon cor, que també anava molt penjat. La dama va instal·lar l’hotelet i va tirar endavant. La relació amb el Fernández ha estat oportunista i, de fet, ella encara estima l’ex. Res, que la dama així que acabi la temporada tornarà a París amb Sant Valentí i la noia esperarà uns anys, encara és joveneta, fins que el gigoló redimit no torni amb calerons, després d’haver contribuït a la modernització arquitectònica del Brasil. Pot semblar un argument banal, però estava ben explicat, cosa que avui, a pel·lícules de més volada,  no sempre és així.

El gran encís d’aquesta mena de pel·lícules és el fet de recuperar paisatges perduts. Aquella Costa Brava, als inicis del boom turístic, amb un càmping, el de la Cala Llevadó, on tot just hi havia tendes canadenques i petites tendes xalet. Les sirenes juganeres duien vestits de bany força complets i estaven plenetes i quan la Valérie va amunt i avall es posa una mena de barnús curt que més aviat engreixa. Però allò, en aquells anys, devia ser un mèrit, avui em temo que fins a la guapíssima Jeanne Valérie la posarien a règim, amb això de la moda de les secallones anorèxiques. Se sentia a la peli alguna havanera i tot,  els cantants d’havaneres duien barretina, tothom bevia amb porró, i per als tòpics turístics calia comptar amb espectacles de flamenc que no sempre llogaven gent de la categoria de la Chunga, que té un paperet en la pel·lícula.

Tinc veneració per l’Asquerino, tan guapa, tan ben plantada, tan mal aprofitada. Ella n’era conscient. Com moltes actrius de l’època es va fer arreglar el nas, aleshores si no tenies un nasset a l’americana et trobaven poc fotogènica i es van espatllar molts rostres interessants com fan avui amb la cirurgia i el botox. Això es pot apreciar en les seves primeres pel·lícules, com Surcos, on està esplèndida, encara amb el nas d’origen. Cantava molt bé, amb la seva veu greu i profunda, i tampoc aquesta virtut no va ser gaire tinguda en conte. Valerie, per la seva banda, va marxar així mateix del nostre paisatge proper, va anar fent alguna coseta i he trobat poques referències sobre la seva vida. Expliquen que a la primera versió de Les amistats perilloses, la de Vadim, una versió modernitzada que aquí no va arribar fins molts anys després, va fer el paper que anys després faria Uma Turman, desvetllava passions i eclipsava la resta del repartiment femení. La  seduïa  l’inoblidable Gerard Philippe, que va morir molt jove, malauradament.

Arturo Fernández es va enquistar en un tipus de papers tòpics i típics de seductor xulesc, tenia fusta per a coses de més gruix, fins i tot podia haver enamorat les dames en alguna versió hispànica i castissa de Les liaisons però el cinema del país era el que era i s’havia de viure i treballar, com va fer el director Joan Bosch, un possibilista, com tanta gent del passat i potser, fins i tot, del present. Això del darrer estiu té connotacions evocadores i per això hi ha moltes pel·lícules amb aquest títol o que inclouen darrer estiu en el títol. Per no parlar de tantes cançons que evoquen romàntiques etapes estivals a la vora del mar i amb finals de tota mena. Tots tenim un estiu mític i tindrem, ai, un darrer estiu vital. En tot cas, que el miracle del cinema faci possible recuperar tanta gent, tants llocs, tantes històries, és una mena de meravella i cal tenir-ho en compte.

Categories
CINEMA I TELEVISIÓDramaFilmoteca
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES