Una irregular ‘La Favorite’ tot i la gran veu de Michael Spyres

El tenor va brillar al Liceu, però no va rebre el reconeixement merescut, en una funció on la direcció d’orquestra va punxar, novament

 

Antoni Garcés. Barcelona

A diferència de molts teatres d’òpera del món, on La Favorite és tota una raresa, al Gran Teatre del Liceu es troba entre les obres més representades a la seva història. L’última vegada que es va poder veure va ser l’any 2002 amb el tenor Josep Bros com a protagonista. Per a les últimes funcions d’aquesta temporada el Liceu ha aconseguit al que segurament és el cantant més adequat per a cantar el rol de Férnand en aquest moment, el tenor nord-americà Michael Spyres, tot un especialista en òpera francesa de primera meitat del segle XIX. La Favorite es va estrenar a Paris l’any 1840 i s’inscriu a l’estil de la Grand Opéra, és a dir, obres amb temàtica històrica, llarga durada, ballets i grans concertants. La música de La Favorite prové de varies obres de Donizetti, en gran part d’una òpera que mai es va estrenar (L’Ange de Nisida l’estrena mundial de la qual es podrà veure a finals de juliol a Londres), de Le Duc d’Albe (una obra que Donizetti mai va acabar) i també alguns fragments que provenen de Maria Stuarda.

L’argument té lloc a Espanya als voltants de 1340, amb la Batalla del Salado com a rerefons històric. El triangle amorós entre Férnand, Léonor de Guzman (l’amant del rei) i el rei Alfons XI és la trama principal d’aquesta obra que per altra banda és bastant fluixa argumentalment com era habitual a l’època en què es va escriure. Es fa molt difícil creure’s l’argument principal de l’obra, especialment des del punt de vista actual. Tot i això La Favorite és una de les millors obres de Donizetti a nivell musical i els dos cantants triats per als papers principals acabaven de fer engrescadora la proposta.

Michael Spyres interpreta el rol de Férnand i és tot un goig poder gaudir d’un dels millors tenors de l’actualitat en un gran moment de la seva carrera; la seva tècnica és incontestable i l’elegància del seu cant s’adequa a la perfecció amb l’òpera francesa d’aquest període, no debades ell n’és el major especialista ara mateix. Spyres ha “rescatat” les tècniques amb què els tenors feien front a aquestes obres al segle XIX i ha reintroduït els aguts vertiginosos que havien quedat oblidats per la impossibilitat d’assolir-los amb les tècniques de cant actuals. Sembla ser, però, que les lliçons de cant ja no interessen i en comptes de l’adequació a l’estil el que es valora per part del públic són els aguts cridats i estentoris, o això és el que deixa veure la discreta ovació que va rebre el tenor nord-americà que mereixia molt més pel que va donar.

L’altra gran aposta d’aquesta Favorite era la Léonor de la mezzo francesa Clémentine Margaine que si bé no va ser dolenta, no va acabar de satisfer les expectatives. La veu és bonica i potent fins i tot en els greus. L’estil belcantista hi és i els aguts imponents a més a més d’una interpretació molt intensa que la va fer brillar en molts moments per sobre de la resta del cast. Tot i això en molts moments la sonoritat de la veu era irregular i els problemes constants de pronunciació del francès, especialment la lletra “r” trencaven l’elegància del seu cant, que per altra banda és imprescindible en aquest repertori.

Una gran decepció l’Alphonse XI del baríton Markus Werba, insuficient tant a nivell vocal com escènic, fent impossible creure’s a un personatge difícil de creure ja de per sí. El baix Ante Jerkunica signa una interpretació esplèndida del paper de Balthazar; hi ha molt pocs baixos de tanta qualitat a l’actualitat i és tota una sort que interpreti aquest paper al Liceu. Miren Urbieta-Vega interpreta una correcta Inès i Roger Padullés canta un bon Gaspar.

Si aquesta Favorite no acaba d’arrencar el vol és gràcies a la direcció musical de Patrick Summers, totalment inadequada, sense cap interès per acompanyar als cantants i donar tensió a l’obra que s’acaba fent monòtona. El Liceu no solucionarà els seus problemes amb l’orquestra si segueix contractant a aquests directors musicals als que ens té acostumats i que es carreguen obra rere obra fent que repartiments fluixos amb noms estel·lars s’estavellin sense remei. Tampoc ajuda una producció incapaç de solucionar un llibret desastrós i que tampoc aporta un al·licient estètic. En aquest aspecte, la reposició de Derek Gimpel no millora una producció que ja no estava bé quan es va estrenar al 2002.

Els cossos estables del teatre responen bé però la situació no pot seguir així per a una orquestra en un estat tan precari i sense uns directors al capdavant, més enllà del seu titular que fa massa temps que no el veiem ja, que la facin tenir el nivell que el Liceu mereix. Conxita Garcia per la seva banda, segueix fent miracles. S’acaba la temporada 2017-18 com va començar, amb una sensació de presa de pèl, de produccions low-cost i entrades desmesuradament cares, les més cares que recordo, per produccions o repartiments que no valien tant. La propera temporada no sembla que ens reservi res millor, tot el contrari.

 

__________

La Favorite / Gaetano Donizetti / Gran Teatre del Liceu / Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre Liceu / Director d’orquestra: Patrick Summers / Directora del cor: Conxita Garcia / Intèrprets: Clémentine Margaine, Michael Spyres, Markus Werba, Ante Jerkunica, Roger Padullés i Miren Urbieta-Vega / 8 de juliol de 2018 / www.liceubarcelona.cat

Categories
ClàssicaESCENAMÚSICAÒpera
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES