El poder i la violència que comporta la bellesa

‘La bellesa és una ferida’, d’Eka Kurniawan, és la història de coratge i brutalitat d'una nissaga familiar en una Indonèsia convulsa
La belleza es una herida eka kurniawan

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

La bellesa és una ferida és un llibre que pot desconcertar i sorprendre ja que ens parla d’un indret encara tan desconegut per a la majoria de nosaltres com és Indonèsia. D’entrada ens trobem amb la seva protagonista, Dewi Ayu, una dona que retorna de la seva tomba vint-i-un anys després d’haver mort. La vida d’aquest personatge ens introdueix en la complexa història d’aquelles terres a partir d’una ciutat mítica, Halimunda, i de la complexa genealogia de la protagonista. La història i la literatura indonèsia ens és poc coneguda, no és un país gaire present als mitjans de comunicació.

Eki Kurniawan, escriptor i dissenyador, va néixer l’any 1975 i aquest va ser el seu primer llibre, publicat el 2002, i el primer que ens ha arribat en català (Més Llibres amb traducció de Marc Rubió) i castellà (Lumen amb traducció de Carlos Mayor), probablement en traduccions fetes a partir de les versions en anglès o francès. Se’l considera, en certa manera, hereu de Pramoedya Ananta Toer (1925-2006), escriptor que va estar proposat en diferents ocasions per al Nobel de literatura. En llibres posteriors ha continuat incidint en aquest món mític, tan personal i complex.

El llibre té un gran pes de simbologia, la protagonista és també el seu país, hi ha paral·lelismes evidents entre el lloc i la protagonista. La bellesa pot ser una càrrega i la quarta filla de Dewi Ayu serà lletja, a diferència de les tres grans. La bellesa pot ser un greuge, una ferida, com expressa el títol. Dewi Ayu és una dona forta, molt atractiva, mestissa, que ha fet de prostituta però que ha sabut menar les regnes de la seva vida, malgrat les tragèdies viscudes. És probable que moltes coses se’ns escapin en una primera lectura d’aquesta extensa i desconcertant novel·la. Potser farien falta notes a peu de pàgina, referències als molts mites i llegendes d’aquella terra que l’escriptor recull o transforma. Assistim a tot un seguit de violències diverses, assassinats, violacions… Però tot sembla fluir sense estridències, la vida passa i sembla que poca cosa es pot fer davant de la tragèdia i la fatalitat.

Hi ha moltes lectures diverses, al darrera d’aquest llibre. Elements i situacions que ens evoquen la literatura del boom sud-americà, García Márquez i els Cien años de soledad, sobretot. Però en aquell cas els indrets i la cultura evocada ens eren més coneguts. Així mateix cal una certa documentació sobre els patiments, les invasions i les crueltats diverses patides pels habitants d’un indret bell però cobejat i explotat de forma destralera per un munt de gent diversa.  Malgrat aquestes limitacions, en accedir al context, l’obra té grapa i fascinació, una bona dosi, per a nosaltres, d’exotisme, descripcions poètiques i acurades i un sentit de l’humor molt especial que fa que puguem suportar tanta explotació i tanta violència acumulada. Una violència que, com sol passar quan van mal dades, afecta molt més dones i infants.

En una antiga i remarcable pel·lícula The Girl in the Red Velvet Swing (1955), la mare recordava a la protagonista que acostumen a córrer més llàgrimes pel rostre d’una noia bonica que pel d’una lletja. Però la bellesa i el desig que Dewi Ayu provoca en els homes fan que la protagonista pugui sobreviure, gràcies, és clar, al seu coratge i la seva lucidesa. La bellesa és una ferida provoca esgarrifances i somriures, en ocasions sembla una mena de conte o un conjunt de contes, però els contes infantils són tot sovint terribles ja que reflecteixen el pitjor de l’espècie humana i els paranys que unes persones paren a unes altres.

La novel·la està amarada d’elements màgics, surrealistes, de fets impossibles que en el seu context ens resulten creïbles si entrem en el joc que l’autor ens proposa. Els morts i els vius s’apleguen i tot pot reviure, com aquesta protagonista que mor quan vol i ressuscita de forma imprevista o potser no tan imprevista. Caldrà seguir l’autor, si tenim la sort de què ens vagin arribant els seus llibres de forma més o menys normalitzada. En algun moment, quan Indonèsia ens resulti un lloc més proper i comprensible, caldrà rellegir de nou aquesta epopeia tan desconcertant i probablement ens ensopegarem amb un munt de detalls que ens van passar desapercebuts. Tot i que per copsar la bellesa d’un quadre o d’una novel·la no cal, ni tan sols, entendre del tot el seu contingut.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES