Les reflexions de Ramón y Cajal

'El mundo visto a los ochenta años: Impresiones de un arterioesclerótico' és un volum de pensaments humanistes del metge espanyol
el mundo visto a los 80 años asntiago ramon y cajal

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Les reflexions de Santiago Ramón y Cajal poc abans de morir, quan ja la seva activitat física s’havia deteriorat de forma progressiva, s’han reeditat en diferents ocasions. Va escriure al llarg de la seva vida sobre tota mena de coses, a més a més de sobre els temes que es relacionaven amb la seva tasca científica. En aquest llibre incideixi en el tema mèdic i en la reflexió a l’entorn de les pèrdues inevitables que s’esdevenen amb la vellesa, però escriu també sobre tota mena de coses, com ara els canvis en els costums i les mentalitats o les teories sobre la longevitat, a més de sobre els possibles consols d’un vell, un dels quals, la lectura, fins el punt de què si no es pot llegir s’ha de cercar qui ens ho pugui fer en veu alta. 

Ramón y Cajal va escriure en d’altres llibres sobre la seva infantesa, durant la qual va ser un veritable trapella, un trapella intel·ligent i agosarat que desesperava mestres i pares. La intenció d’aquests records és fer entendre als adults que no s’han de desesperar en excés davant de les conductes infantils excessivament entremaliades. Va bon dibuixant i pintor, escriptor, fotògraf, camp en el qual va dissenyar enginys innovadors, ajudat per la seva dona, Siveira Fañanás, que tenia devoció pel marit i que va ser l’esposa devota que calia a un savi com ell. Tot i que el matrimoni no va ser acceptat per les famílies en els seus inicis, la de Fañanás el considerava un irresponsable i la seva creia que encara li faltava madurar i consolidar la situació professional.

Va escriure fins i tot novel·letes molt interessants que freguen la ciència-ficció i en moltes ocasions va construir ell mateix els estris necessaris per a investigar el que volia. Va opinar a dojo i al llarg de la seva vida sobre gairebé tot. El savi, mirant en perspectiva el que ha viscut, té la virtut d’evolucionar i meditar sobre els canvis diversos, encara que no els entengui. Canvis en la persona, produïts per l’envelliment, però també en modes, art, comunicacions, llenguatge, política i el que toqui. Un altre aspecte de les seves memòries que tret de context avui és citat per determinats sectors polítics són les opinions sobre el catalanisme i la possible secessió de bascos i catalans. 

Així com en el tema de la dona acaba admetent que si volen estudiar que estudiïn i que siguin metgesses o ministres, això sí, sense abandonar les seves obligacions maternals, sobre això del separatisme admet que, de jove, quan era arrauxat, hauria optat per solucions dràstiques, per tal de fer llaurar dret catalans i bascos. Però ara creu que si es volen separar que ho facin de forma pacífica i pactada. Això sí, aleshores Espanya hauria de perfeccionar-se i industrialitzar-se i posar-se les piles per tal de fer la competència als evadits, amb els quals, al menys durant una bona temporada, no s’hauria de voler saber res. Ramón y Cajal no acabava d’entendre com uns catalans amb els quals havia compartit el pa i la sal a la Guerra de Cuba, voluntaris la majoria, que morien per Espanya amb el cor abrandat de patriotisme hispànic haguessin acabat volent tocar el dos. Ell havia treballat en una Barcelona que se sentia molt espanyola malgrat les seves peculiaritats. 

Reflexiona sobre la història i explica que els culpables dels desastres patris van ser els governs, els mals militars i els reis, com Felip V o Felip IV, a més dels mals ministres. Ens explica que Castella també va perdre lleis i furs amb allò dels Comuneros, per exemple. El científic parla de les imperfeccions lingüístiques i barbarismes que escolta a tort i a dret i en posa molts exemples que ens situen en l’època i en el castellà que es feia servir. Coses que li semblen molt mal aplicades o manlleus prescindibles avui han estat acceptades sense manies i d’altres han desaparegut del mapa lingüístic.  Són les seves opinions fonamentades, gràcies a la seva àmplia cultura. Defuig l’art avantguardista, ell era bon dibuixant i pintor. No li agrada la velocitat, els trens, els automòbils, encara menys els avions, ho compara amb el viatge a peu o en cavalleria que propiciava l’observació de l’entorn i de la natura. 

Es queixa dels disbarats que amollen polítics, escriptors i tota mena de gent en els discursos i articles, coses que passen a la lletra impresa, referències falses, autories errònies. Ho arrodoneix amb exemples concrets. Es queixa de la poca afició a consultar diccionaris o enciclopèdies abans d’escriure, avui el sorprendria encara més la mandra en consultar coses com internet i trobaria més disbarats que en el seu temps. Es plany  de les traïdories d’alguns coneguts, dels quals no en diu el nom tot i que potser, en l’època, no devien ser difícils d’identificar. Mostra el seu domini dels autors clàssics, del llatí i el grec, aquest bagatge que abans era el de tota persona amb estudis i que avui és una curiositat. Esmenta refranys i aspectes populars dels costums. 

Escriu en o el castellà culte d’altres temps, una mica refistolat però encisador i planer. Desvetlla admiració comprovar que es troba en la darrera etapa de la seva vida amb aquesta capacitat de raonament, un raonament molt personal i amb un sentit de l’humor envejable. Va tenir la sort de morir abans de la guerra civil, rebutjava les guerres, n’havia vist unes quantes, i opinava, com Sagasta, que les carlinades havien endarrerit Espanya cent anys. La guerra civil tornaria a endarrerir el país durant una bona temporada. Que la violència engendra violència li sembla evident. Per això creu que tot s’ha d’arreglar de forma pacífica i pactada, cosa que obliden molts dels qui citen els fragments relatius a la qüestió on Ramón y Cajal expressa, sense embuts, allò que pensa i creu a l’entorn del catalanisme. Aquest llibre és una delícia i mostra, com d’altres de l’autor, el gran savi que va ser, i no tan sols en el camp específic de la medicina i la ciència sinó en general.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
Biografies i memòriesLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • Corazón que ríe corazón que llora Maryse Condé

    Un present en discòrdia a la recerca dels propis orígens

      Sheila Franch. Barcelona / @franch_sheila Maryse Condé (Pointe-à-Pitre, 1937) ens introdueix així en el seu relat autobiogràfic impregnat d’empremtes que l’han marcat profundament: “M’agrada pensar que el meu primer...
  • Moonglow Michael Chabon

    Memòria i ficció

      Marta Planes. Lleida / @martaplanes Eclipsat per noms més mediàtics com Jonathan Franzen o David Foster Wallace, Michael Chabon és un dels narradors nord-americans amb una imaginació més...
  • el monjo del mont koya izumi kyoka

    El bosc fantàstic de Kyōka

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Segurament aquesta no és la primera vegada que dedico unes paraules en aquesta pàgina a parlar de la magnífica feina que està fent...
  • john updike la granja

    Una mare castradora

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Feia temps que tenia pendent llegir alguna novel·la de John Updike, tècnicament un dels grans autors estatunidencs del segle XX, que juntament amb...