Un drama després de la guerra

'Mourning becomes Electra' és una pel·lícula americana de 1947 basada en una obra d'Eugene O’Neill i dirigida per Dudley Nichols

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

És gairebé impossible passar pel carrer Tallers i no esmerçar una estoneta remenant a la botiga de DVDs El Setantanou i és encara més difícil entrar en aquesta botiga meravellosa i no comprar res. L’altre dia em vaig ensopegar allà amb aquesta una pel·lícula antiga, de 1947, dirigida per Dudley Nichols. Nichols va treballar força en el món del cinema, com a guionista sobretot i col·laborant amb grans directors, però tan sols va dirigir i produir ell mateix tres títols, aquest és el més conegut i rellevant. En va escriure, així mateix, el guió. La pel·lícula es basa en la famosa obra d’Eugene O’Neill i la segueix amb força fidelitat. O’Neill es va fonamentar en L’Orestiada, d’Esquil, els mites clàssics inspiren i inspiraran els autors, els narradors i els directors de cinema, per raons òbvies. L’obra de teatre original dura gairebé cinc hores, la pel·lícula en dura dues i mitja. Per aquest motiu una i altre s’han escurçat sovint, amb diferents resultats. El film va rebre unes quantes nominacions als Oscarestava gairebé cantat que Rosalind Russell el guanyaria però no va ser així i, de forma injusta en aquest cas, el premi va anar a parar a Loretta Young. Russell va ser un d’aquests casos d’actriu molt nominada i mai premiada.

Per diferents motius, malgrat les seves moltes virtuts, Mourning becomes Electra va ser un fracàs comercial, cosa que potser va contribuir a què Dudley Nichols s’ho deixés córrer. Russell era una mica grandeta per al paper de Lavínia però la seva gran actuació fa que oblidem aquesta circumstància. Ella mateixa va tenir molt interès en protagonitzar la pel·lícula. El mite s’ambienta en el final de la Guerra de Secessió americana, amb el retorn a casa del patriarca, en acabar el conflicte armat. El pare va ser Raimond Massey, mentre que el fill, aquest Orestes americanitzat, va ser interpretat per Michael Redgrave, jove i ben plantat aleshores, el pare de Vanessa i Lynn Regrave, tota una saga de bons actors i actrius.

L’amant de la mare l’interpreta un actor per qui tinc una certa devoció, tot i que, en general, en el cinema va ser sempre un secundari de luxe, Leo Genn, l’inoblidable Petroni de Quo Vadis. Kirk Douglas, un dels pocs supervivents de tot aquell equip, tenia tot just trenta anyets i encara semblava més jove. La mare, apassionada i sotmesa al puritanisme irreversible de l’entorn i que odia al marit, va ser la gran Katina Paxinou, la mare de Rocco i els seus germans i la Pilar de la versió en cinema de For Who the Bell Tolls, paper pel qual va rebre, ella sí, un Oscar. Tot i que ho fa bé, la versió de la novel·la de Hemingway cau en els paranys de l’Espanya vista pels turistes, què hi farem.

Mourning becomes Electra  l’hem pogut veure en els escenaris en diverses ocasions, el Lliure en va oferir una versió fa anys, amb l’enyorada Lizaran. Aquella versió va tenir crítiques contradictòries, Lizaran feia de mare i de filla de forma alternativa, i algunes bones intuïcions en la relectura del muntatge no van acabar de reeixir. L’obra crec recordar que l’havien emès en alguna ocasió per la ràdio. La televisió, a finals dels vuitanta, en va oferir una versió en format de minisèrie, amb un repartiment ambiciós, Maria del Puy, Victòria Penya, Pellicena, Galiana, Rodero… Mario Gas en va dirigir una versió teatral que es va estrenar a Mèrida a principis del 2000. A mitjans dels seixanta també la va portar als escenaris el director José Luis Alonso Mañés, gran professional amb un final tràgic, protagonitzada per Núria Espert, amb un molt bon repartiment. La televisió americana en va produir una sèrie i fins i tot té òpera pròpia.

És d’aquelles obres que, si es fan amb grapa i mitjans i bons actors i actrius, i sense forçar en excés la inventiva innovadora, té l’èxit assegurat malgrat que ja en sabem, més o menys, l’argument. O’Neill és una mica excessiu, va introduir en el text els inevitables elements psicològics sobre relacions familiars amb tendència a l’incest virtual. Avui ens mirem el mite d’una altra manera, la culpa ja no és el que havia estat i la llibertat de pensament i de consciència ens permet moltes més alegries vitals. Si l’obra no es munta amb cura, però, pot esdevenir un veritable dramon. L’obra té també un cert missatge antibel·licista molt interessant. I hi sura el mite recurrent dels Mars del Sud, que avui tampoc no són ja ben bé el que eren, o el que crèiem que eren, en temps d’Aurora Bertrana.

La pel·lícula mereix un visionat en cinema de veritat, a veure si s’animen, a la Filmoteca. El consum cinèfil en pantalles d’ordinador o televisió pot resultar molt pràctic però no hi ha res com una sala convencional i una pantalla de dimensions adients. És una mica com beure el cava en una bona copa de cristall o en un got de plàstic. Diuen que els del Netflix volen comprar i explotar sales grans per estrenar les seves produccions, està bé, tot i que acabarem caient en el parany dels grans monopolis a nivell universal, em temo. Yo me lo guiso y yo me lo como, vaja. I nosaltres pagarem. Tot i que hem d’admetre que un gran nombre de coses s’han abaratit, és clar. A davant meu, al Setantanou, un senyor, evidentment cinèfil compulsiu, es va emportar, per setanta euros, tot un sac de pel·lícules i sèries de categoria.

Categories
CINEMA I TELEVISIÓDramaFilmoteca
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES