Manon s’avorreix al Liceu

L’òpera de Puccini torna al teatre de La Rambla, però punxen la producció de Davide Livermore i la direcció d'orquestra d'Emmanuel Villaume
Gregory Kunde i Liudmyla Monastyrska / © A. Bofill

 

Antoni Garcés. Barcelona

Manon Lescaut es va estrenar al Teatro Regio de Torí l’any 1983 i va suposar el primer èxit a la carrera de Puccini. L’òpera, en quatre actes, està inspirada en l’obra de l’Abbé Prévost i no va ser la primera versió operística d’aquesta història ja que Daniel Auber i Jules Massenet ja havien escrit òperes dedicades a Manon. L’ascens i la caiguda de Manon són el centre d’aquesta obra on Puccini desplega una gran quantitat de belles melodies i petits interludis simfònics de gran bellesa que tenen com a moment culminant l’intermezzo entre el tercer i quart actes, un recurs per altra banda molt utilitzat durant el verisme.

Després de Le Villi (1884) i Edgar (1889) que van passar molt desapercebudes, Manon Lescaut va ser el primer èxit de Puccini i està considerada com la seva primera obra madura que, tot i no assolir la perfecció dels grans títols puccinians, ja conté el llenguatge i els elements característics de l’obra del compositor italià. Veiem moltes coses a Manon Lescaut que després trobarem a La Bohème (1896), la següent obra de Puccini. L’argument de l’obra s’estructura en quatre actes que funcionen com quatre postals aïllades que ens permeten seguir la vida de Manon. El primer transcorre a Amiens i veiem l’enamorament de Manon  i l’estudiant Des Grieux just abans que ella entri en un convent. Al segon acte veiem a Manon en un palau de París lamentar-se d’haver abandonat a Des Grieux per Geronte, un home molt gran i ric; el germà de Manon porta a Des Grieux al palau on es troba la protagonista i els dos amants s’entreguen a la passió però Geronte els descobreix i avisa a la policia que s’emporta a Manon mentre Des Grieux fuig del palau. Al tercer acte veiem com Des Grieux intenta treure a Manon de la presó però fracassa i al final per a no perdre-la, decideix acompanyar-la en el seu exili. L’últim acte transcorre als Estats Units, en un desert on Manon, malalta i exhausta acaba morint en braços de Des Grieux després de cantar la gran ària de l’òpera: “sola, perduta, abbandonata”.

Al Liceu aquesta obra es va poder veure per primera vegada tres anys després de la seva estrena a Torí i des de llavors s’hi ha representat seixanta vegades. La producció de Davide Livermore que es pot veure en aquesta ocasió és una coproducció amb el Teatro San Carlo de Nàpols i el Palau de les Arts Reina Sofía de València. Al primer repartiment el paper de Manon el canta la soprano ucraïnesa Lyudmila Monastyrska que té una veu molt bonica i potent i un gran control del fiato i els pianíssims. La seva interpretació de Manon és molt bona amb uns aguts molt afinats però en cap cas ens fa oblidar a les grans Manons com Montserrat Caballé o Mirella Freni. El paper de Des Grieux el canta Gregory Kunde i no deixa de sorprendre la intensitat que ofereix el tenor nord-americà als seus 64 que tot, amb una interpretació intensa i apassionada del paper. El rol de Lescaut, el germà de Manon l’assumeix el baríton serbi David Bizic que debuta al Liceu fent una bona interpretació del paper. Carlos Chausson interpreta perfectament el paper de Geronte i  Mikeldi Atxalandabaso, Marc Pujol, Carol García, José Manuel Zapata, Michael Borth, David Sánchez i Jordi Casanova compleixen amb correcció amb els papers secundaris.

Aquestes representacions de Manon Lescaut suposen el debut al Gran Teatre del Liceu del director d’orquestra francès Emmanuel Villaume que signa una direcció en general desajustada de l’òpera de Puccini. Villaume aconsegueix moments bells però en general la direcció no destaca pels seus detalls o el seu interès i com és habitual pel què li he pogut sentir dirigir a Villaume, tendeix a sonoritats vulgars i desagradables dels metalls en els fortes que són excessius i en alguns moments voregen la catàstrofe. Segurament el pitjor és la producció de Davide Livermore que vol canviar l’ambientació de l’òpera i vol ser molt emotiva tot i que aconsegueix tot el contrari. El què pretén Livermore fa bona pinta d’entrada però als cinc minuts de començar perd tota credibilitat i des de llavors tot son esforços per intentar casar el que diuen els personatges amb el què veiem.

Un altre problema és la falta de confiança de Livermore en la música de Puccini ja que en tots els interludis musicals, que són d’una gran bellesa, els personatges fan sorolls o riuen o ploren i acaben trencant la màgia d’aquests petits fragments simfònics i com a colofó del despropòsit la projecció d’imatges d’emigrants que intentaven entrar als Estats Units per Ellis Island durant el magnífic intermezzo. Aquestes projeccions aconsegueixen tot el contrari del que volen i són un clar símptoma de falta de sensibilitat per part del director italià. Tot això amb un molt mal treball amb els cantants i un gest de gran patetisme al final de l’òpera per una altra vegada voler ser molt emotiu i resultar ridícul, cosa que acaba confirmant aquesta Manon com una de les pitjors produccions de la temporada. És una sensació que s’ha vingut repetint durant els últims anys i és que sembla que les temporades del Liceu tenen com a punt culminant l’última òpera abans de les vacances de Nadal i des d’aquest moment es van desinflant progressivament fins a acabar sent soporíferes i mirant la temporada 18/19 sembla que la dinàmica no canviarà en un futur proper.

 

__________

Manon Lescaut / Puccini / Gran Teatre del Liceu / Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre Liceu / Director d’orquestra: Davide Livermore / Directora del cor: Conxita Garcia / Intèrprets: Liudmyla Monastyrska, David Bižić, Carlos Chausson, Gregory Kunde, Mikeldi Atxalandabaso  / 7 de juny de 2018 / www.liceubarcelona.cat

Categories
ClàssicaESCENAMÚSICAÒpera
Un comentari
  • Marcel
    22 juny 2018 at 21:33
    Deixa una resposta

    Totalment d’acord. Una lleugera decepció aquesta producció de Manon.

  • Deixa una resposta

    ALTRES ARTICLES