El teatre d’Alejandro Casona

El dramaturg espanyol, que va estar implicat amb la República, és un clássic de la literatura amb obres adaptades al cinema
Imatge de ’La dama del alba’, pel·lícula de Francesc Rovira Beleta, basada en l’obra de Casona

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

El dramaturg Alejandro Casona, implicat amb la República, podia haver estat assassinat l’any 1936 i García Lorca podia haver sobreviscut i avui, ben segur, fins i tot la visió literària que tindríem de tots dos seria molt diferent. Fa uns dies vaig poder veure per la televisió la versió que va fer el gran Rovira Beleta de La dama del alba. És aquesta una obra per la qual tinc devoció, més enllà dels seus valors teatrals, que poden ser ponderats al gust de cadascú. Rovira Beleta és un cas estrany, sovint reivindicat i lloat, en ocasions sembla que ni tan sols aquells que el revaloritzen s’ho acabin de creure.

Casona va marxar l’any 1937, es va adonar de com anaven les coses i ja no va tornar. Va iniciar un llarg exili per Hispanoamèrica i va continuar escrivint. A principis dels seixanta el règim franquista volia semblar modern i alguns exiliats van retornar, entre els quals, Casona. També de catalans en van tornar uns quants, i van ser acollits de forma diferent, segons circumstàncies i simpaties interiors. Un cas lamentable és el de Carner, en una novel·la recent, no del tot reeixida, s’evoquen les misèries que van envoltar el seu breu retorn. El millor de la novel·la, pel meu gust, és l’evocació d’aquell món de la cultureta resistent, resclosit i curt de vista.

Casona va tornar i va rebre el favor i l’entusiasme del públic. Les seves obres es representaven molt sovint en el teatre professional i en el teatre d’aficionats. Una mica com Sagarra, vaja. L’èxit assolit en un context franquista sembla que no resultava fàcil d’empassar a segons quins sectors, en tot plegat crec que hi té un pes l’enveja professional, la veritat. La crítica especialitzada i progre va dir molts penjaments a l’entorn del teatre de Casona, una gran part eren injustos. Manifestar que La dama de l’alba conté moralina cursi pel fet que, d’alguna manera, es castiga l’adulteri, obvia recordar que Lorca no fa acabar gaire bé els amors passionals.

Admeto que el teatre de Casona sol ser simbòlic, que no s’acaba de mullar, que no és un teatre crític. Per això teníem Buero Vallejo, que continua sent un gran oblidat o mig oblidat. Un èxit català com El Retaule del Flautista, que en el seu moment semblava fer crítica punyent ara gairebé fa riure i el temps no li ha passat en va, el mateix que a  molts altres textos que van rebre aplaudiments dels manaies de la cultura alternativa transicional.

Casona va ser un autor habitual en aquella teatre televisiu d’aleshores, inoblidable. De La dama del alba n’existeixen dues versions, totes dues accessibles a través de la xarxa. A Mèxic ja havien filmat una pel·lícula sobre l’obra de teatre, interessant i reeixida. Té alguna cosa, aquesta història inversemblant i poètica, fins i tot més enllà dels valors qualitatius que se li poden, o no, trobar, una màgia estranya que alguns crítics han qualificat a vegades de ridícula. De fet la núvia virginal fa com la de Bodas de Sangre, toca el dos el dia del casament.

Rovira Beleta estava en el seu millor moment quan va filmar la pel·lícula, entre Los Tarantos El amor brujo. Els exteriors no són asturians sinó lleidatans, però de fet la història podria ser universal i Casona va viure un temps a Les i havia estat mestre republicà a La Vall d’Aran, tot lliga. Rovira-Beleta va comptar amb Dolores del Río, impressionant, i amb Daniel Martín, actor que després no va fer grans coses tot i que ho tenia tot per destacar, planta, carisma i el que fa falta per ser un galant de categoria.  Aquí està tan aractiu que no entens com la fugitiva el va deixar plantat.

Les dues noies les protagonitza la mateixa actriu, una opció que Casona no aprovava pel fet que en el teatre el doblet no havia reeixit. Però el director va argumentar que el cinema no és el teatre. Ni la televisió, afegeixo jo. Aquella noia era francesa, Juliette Villard, va morir als vint-i-vuit anys, de leucèmia, amb una gran carrera pel davant i per això veure-la, tan jove i maca, fa venir una mena d’esgarrifança. En una de les dues versions accessibles de la televisió, en la qual es va optar per triar dues actrius diferents, la noia que retorna i morirà és Natàlia Dicenta, impressionant, una altra gran actriu. Lola Herrera, la seva mare, deia en una ocasió que la seva filla no era ambiciosa i que això, en aquesta professió, perjudica l’èxit merescut.

La pelegrina que simbolitza la mort, a la pel·lícula, era Yelena Samarina, una noia russa, molt maca, que va treballar força a Espanya i es va casar aquí. Recordo haver-la escoltat fent programes dramàtics per la ràdio, m’encantava el seu nom, tan exòtic i evocador. Molts dels actors de la pel·lícula ja no són entre nosaltres, això dóna un perfum de nostàlgia afegida a la història. Casona té obres que potser són millors, no sóc capaç de valorar-ho, però aquesta sempre m’ha encantat i per això em va agradar poder tornar-la a recuperar per la televisió, en l’espai imprescindible de la segona cadena, en el qual han dedicat una setmana a versions en cinema d’obres teatrals.

Categories
CINEMA I TELEVISIÓFilmotecaLLIBRESTeatre
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES