‘El día de mañana’, la nova sèrie de Movistar+

La producció és una adaptació de la novel·la homònima d'Ignacio Martínez de Pisón i està ambientada en la Barcelona del anys 60

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Miro molt poques sèries i em pensava que aquesta no entraria en el context del meu auster contracte amb Movistar però resulta que hi he tingut accés. Encara més, potser no l’hauria contemplat si no hagués estat que per la ràdio em vaig ensopegar amb una mena de tertúlia sobre les seves característiques. El dia de mañana té tot just sis capítols que no arriben a l’hora de durada i es fonamenta en el llibre del mateix títol de Martínez de Pisón, un autor original i de gran categoria però discret i poc habitual en els mitjans tafaners. Mariano Barroso, el director, ha sabut ser fidel a l’esperit del llibre canviant el que li ha semblat adient, ja que una cosa és el paper i l’altra, la pantalleta. La sèrie ha comptat amb un repartiment molt ben triat. A banda d’aquest actor en alça que és Oriol Pla, del qual he de dir que no sempre em convenç però que aquí està excel·lent en el seu difícil paper protagonista, no hi ha ni un sol secundari que grinyoli. Fins i tot les aparicions més breus són admirables. Aura Garrido és una altra molt bona actriu jove en procés ascendent i, per a mi, un gran descobriment ha estat el de Jesús Carroza.

La història -hi ha qui considera que la sèrie és millor que el llibre, cosa opinable i valorable però que no hauria de ser objecte de comparacions odioses- ens explica la vida d’un home mediocre i espavilat, un aragonès que ha vingut a parar a Barcelona, en els darrers anys del franquisme. La vida d’aquest personatge ens la comenten persones que el van conèixer i, com sol passar, les opinions són diverses i parcials. El xicot comença fent de venedor porta a porta, intenta millorar i emprèn negocis ruïnosos, s’aprofita econòmicament de la novieta, es relaciona amb gent de peles, intenta curar la seva mare esmerçant diners i esforços en sanadors il·luminats i estafadors, i inicia una deriva que el porta a fer de confident policial. Té un encant especial, que no sap gestionar, i viu en un món de mentides i fantasies que el portaran, literalment, per molt mal camí…

He conegut gent així, fins i tot a la família, tot i que no n’hagin fet de tan grosses com aquest Justo Gil, que inspira rebuig però, així mateix, afecte i compassió. S’agraeix que la ficció defugi condemnes maniquees i ens mostri en algun moment la complexitat inquietant de l’ànima humana. Són persones d’aquestes que, com deia la meva mare, no són bones ni per a elles mateixes. I és que en els darrers anys hem patit un excés de republicans coratjosos de bon cor, esquerranosos d’una peça i fatxes malèvols i sàdics, al cinema i a la literatura. La realitat històrica compta amb persones molt bones amb la família i molt dolentes per a la resta o amb grans lluitadors socials i polítics que han estat un desastre pel que fa a la relació amb la dona, els fills, els pares i, en general, a la seva vida personal. I les històries personals, encara més quan els temps són difícils i complicats, poden tenir de tot, grans moments i moments lamentables, heroismes i traïcions, actes justos i d’altres que no ho són tant.

La sèrie té alguns moments una mica lents però manté, en general, un ritme admirable i una intriga argumental que fa que com sol passar avui, i ja és una plaga bíblica, ens diguin que conté elements de thriller, com si això fos un mèrit. La recreació de l’època és molt interessant i diria que saludable en un moment en el qual s’evidencia la supervivència del franquisme i els peus de fang d’aquella lloada transició. Aquí podem veure imatges d’arxiu que potser no hem vist mai, amb Franco pel mig, és clar. Passen per la sèrie gent de categoria, que no veiem tant com voldríem, molts dels quals, catalans: Àlex Casanovas, Pep Cruz, Nora Navas, Dafnis Balduf, Pep Munné, que excel·leix quan fa papers odiosos i de fatxenda, Bruna Cusí, una altra jove actriu ascendent. Me’n deixo un munt, ep. El repartiment i la producció de El día de mañana mostra aquesta Espanya positiva i col·laboradora que molts voldrien que no existís. I una Barcelona catalana, castellana, andalusa, viva i versemblant, amable i inquietant a la vegada.

Fins i tot els personatges més odiosos, com el de Karra Elejalde, actor que em provoca molta por quan fa de dolent, tenen els seus moments humans, com quan aquest es posa a garlar amb Casanovas, a qui ha manat estossinar, sobre el passat bèl·lic comú, situat durant la seva personal visió èpica de la guerra civil i li lliura una cigarreta que abans li ha negat, al capdavall són dos soldats que es troben en camps diferents. L’extrema dreta semblava haver desaparegut però en aquests darrers temps hem comprovat com cueja malgrat que, en aparença, el món canvia i molta gent evoluciona, com aquest Mateo, antic policia, avui restaurador modest, pare de família i militant del PSOE que ha aconseguit desar els seus esquelets al fons de l’armari més profund i viure el millor que pugui, malgrat els mals records. I que comparteix, amb Justo Gil i Carme Roman, l’orfenesa, tot i que tampoc no es fa psicologia barata en cap moment.

Com vaig fer amb Vida privada tinc pensat rellegir aviat el llibre de Martínez de Pisón però admeto que quan el vaig llegir no em va impactar com ho ha fet la sèrie. Justo Gil és, en certa manera, un parent literari dels personatges de Marsé i Martínez de Pisón un autor que connecta amb tota la tradició de novel·la barcelonina escrita en castellà, per raons diverses, i que en ocasions s’ha volgut menystenir o ignorar. O amb el teatre realista de l’època, com el de Buero Vallejo, alguna cosa de La doble historia del doctor Valmy sura també en aquesta narració televisiva admirable i, en cert sentit, una mica esgarrifosa pel que fa al rerefons ombrívol de l’ésser humà, que no sempre som capaços de reconèixer en nosaltres mateixos.

Categories
CINEMA I TELEVISIÓSèries
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES