‘The Rain’, la sèrie postapocalíptica de Netflix

La producció és danesa i la història gira al voltant d’un virus que s’ha propagat per la pluja i ha acabat amb quasi tota la humanitat

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Una de les darreres novetats de Netflix és The Rain, la sèrie danesa de trama postapocalíptica la primera temporada de la qual consta de només vuit episodis, cosa que farà que els addictes a aquest tipus de temàtiques se l’acabin en un sospir i hagin de carregar-se de paciència per esperar la segona temporada. Res, en definitiva, al que no ens haguem acostumat ja. Això no vol dir que la sèrie sigui perfecta, ni que generi el suspens que generava Dark, per citar un exemple de sèrie europea que ha esdevingut una revelació en els darrers mesos. Ara bé, tot i les situacions que grinyolen, cal reconèixer que The Rain enganxa. Dit d’una altra manera, si no som molt primmirats en la coherència i la versemblança d’absolutament tot, aquesta sèrie es pot gaudir i molt. Però expliquem, primer, de què va la història.

Tot comença molt ràpid. El primer episodi arrenca amb una típica conversa d’institut, mentre uns adolescents esperen que arribi la seva companya que els ha de salvar del suspens. I ella arriba amb el treball a la mà, satisfeta per la feina feta. Però només un parell de minuts després apareix el seu pare i se l’emporta cap al cotxe. No li explica res, cosa que ens fa pensar que potser està una mica sonat. A partir d’aquí s’esdevé la clàssica situació estúpida d’un pare molt alterat al volant que no aconsegueix que els nens es cordin el cinturó i deixin de preguntar què està passant, cosa que fa que el cotxe estigui a punt d’estimbar-se contra altres vehicles. Però, al final, com sempre, es calmen quan veuen que allò va de debò, que quelcom greu passa. El problema és que està a punt de ploure i aquesta pluja és altament perillosa, perquè conté un virus mortal. N’hi ha prou amb una gota i el cos entra en convulsions fins que cau.

Surten del cotxe la noia, el germà petit i els pares, corren cap a un búnquer secret on s’amaguen. El pare –que treballa per a una empresa d’investigació científica- els hi diu que s’estiguin allà, que no surtin sota cap concepte, que ell té l’única solució per arreglar-ho tot, així que marxa amb la promesa de tornar tan aviat com pugui. Però, com és d’esperar, la cosa es complica, passa el temps (molt de temps), els recursos s’acaben i han de prendre una decisió: seguir esperant i sortir a veure què passa. A partir d’aquí, la sèrie té els ingredients habituals de les sèries i pel·lícules postapocalíptiques: ciutats devastades, falta d’aliment, gent despietada que no dubta a matar per omplir l’estómac, gent bona que al principi sembla que no ho és, històries d’amor, pèrdues i misteri.

Un fet que grinyola una mica és que la gent, quan entra en contacte amb l’aigua, mor. En canvi, hi ha una por absoluta a topar-se amb gent “contagiada”. Gent contagiada que actua com si fossin zombis i que si toquen a algú altre el maten automàticament. Llavors penses: I què fa que uns morin i els altres no? No ho sabem (de moment). El cas és que petites contradiccions com aquestes les trobem si comencem a mirar la sèrie amb lupa, però, com deia, el millor és no fer-se preguntes i tirar milles. Entendreu que tampoc puc aprofundir gaire aquí, per no fer spoilers. The Rain, doncs, té punts febles, però funciona prou bé. El misteri es manté i s’aguanta fins el final, on arribem sabent què ha provocat aquell virus i per on podria anar la possible solució, però deixant la trama completament oberta per a una segona temporada que haurà de ser necessàriament més exigent que la primera. I ara, a esperar.

Categories
CINEMA I TELEVISIÓFantàsticSèries
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES