Contra els prejudicis i a favor de la convivència i la diversitat

A 'Mira'm als ulls', Míriam Hatibi reflexiona sobre els estereotips contra els musulmans i els autèntics reptes per aconseguir la integració
mira'm als ulls miriam hatibi

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Els moviments socials demanen cada cop amb més valentia que les persones actuem davant les injustícies i els problemes que tenim en la nostra societat i que perjudiquen la nostra convivència. Un bon exemple el tenim en el feminisme, un moviment que ja té un llarg recorregut però que darrerament està alçant la veu amb més força perquè s’acabi d’una vegada el tracte discriminatori i vexatori que reben moltes dones pel simple fet de ser dones. Parlem d’igualtat salarial, però també de respecte i de dignitat, de posar punt i final a un sistema patriarcal que fa que els homes, pel fet de ser homes, tinguin la vida més fàcil. En les darreres setmanes, homes i dones conscients d’aquest problema han sortit al carrer per protestar i per deixar clar que aquesta vegada no es conformaran amb gestos amables. Malauradament, determinats fets, com el cas del judici de La Manada, han incendiat una mica més els ànims d’una societat cansada de conviure amb la discriminació i amb la injustícia.

El cas de la lluita contra el masclisme, però, no és l’única batalla oberta, i per això són necessàries les veus contra l’homofòbia, el racisme o la xenofòbia. Una d’aquestes veus és la de Míriam Hatibi (Barcelona, 1993), una catalana filla d’immigrants marroquins, portaveu de la Fundació Ibn Battuta, coneguda especialment perquè després dels atemptats de Barcelona i Cambrils, va aparèixer en diversos mitjans de comunicació alertant del risc que hi havia de criminalitzar socialment (o estigmatitzar) tots els musulmans pel fet de què només uns pocs haguessin perpetrat aquell atac que va costar la vida a setze persones (a banda dels terroristes abatuts) i més de 130 ferits. Per norma general, la gent cívica entén i defensa el mateix discurs que Hatibi, que l’Islam y el jihadisme no són el mateix, que el terrorisme no el provoca la religió, sinó l’odi o la desesperació d’aquelles persones que no tenen res i que veuen en les organitzacions terroristes una sortida. Entenem també que el racisme o la xenofòbia són actituds que cal eradicar, però a l’igual que passa amb el masclisme, moltes vegades no som conscients que per una banda defensem una cosa, però per l’altra demostrem la contrària.

Com aquella dita de “jo no sóc masclista perquè ajudo la meva dona a fer les feines de la llar”, també el racisme té les seves frases trampa que demostren que alguna cosa no acaba d’estar bé en la nostra societat. Per exemple, quan algú diu que no és xenòfob, però creu que una musulmana és una dona moderna i intel·ligent només si no porta vel, però si el porta és conservadora i té el cervell totalment absorbit per la religió. O quan li grinyola que un musulmà li digui que és català, perquè s’espera que li digui que ve d’algun país del Magrib. O quan creu que per molt malament que li vagin les coses al nostre país, no es pot queixar perquè d’allà on ve és encara pitjor. O quan en el fons creu que un musulmà (o un xinès, o un negre) no està igual de capacitat que un blanc per assolir estudis superiors i quan els té se l’admira perquè, pel seu aspecte físic, la gesta sembla més heroica.

Hatibi analitza tot això en el seu llibre Mira’m als ulls (Rosa dels Vents/Plaza & Janés). En les seves pàgines, parla de la seva experiència, però també de les seves idees, de la seva lluita particular que és també la de molta altra gent. Per exemple, l’autora comparteix amb els lectors el neguit que va tenir en un moment donat respecte a la seva identitat: Quan li preguntaven sobre els seus orígens, deia que era catalana (per haver nascut a Barcelona)? O que era musulmana (per la seva religió i perquè els seus pares eren del Marroc)? O havia de dir a Catalunya que era musulmana i quan anava al Marroc que era catalana? Això que sembla un cosa poc important, en realitat és determinant en una adolescent que comença a entendre qui és i quin lloc ocupa en la societat en la que viu. Diu: “Al llarg de la meva vida he intentat entendre qui sóc. Sense saber-ho, ha estat una de les batalles més llargues. Això queda profundament poètic, però em refereixo a saber què sento com a casa meva, més enllà del que posa o deixa de posar al meu DNI.” I reflexiona tot seguint, amb gran encert: “Sembla una ximpleria, però només quan saps qui ets i com et defineixes, pots començar a construir cap a on vas, a diferencia el que està bé i el que està malament i fins i tot el que t’agrada i el que no, el que acceptes i el que rebutges.” És a dir, quan trontolla la pròpia identitat, tota la resta de coses són igual de febles.

L’autora demana en aquest llibre que si bé és cert que la ment dels nens és molt oberta per tal de què entenguin la diversitat que hi ha en la nostra societat (i, de fet, molts nens conviuen a les aules amb companys d’altres ètnies), cal evitar que a mesura que es fan grans caiguin en prejudicis i comportaments que el que fan és tancar la ments i, per tant, limitar la seva visió cap a aquesta mateixa diversitat. Això passa, és clar, per trencar amb els estereotips que diuen, per exemple, que si un immigrant, al venir a les nostres ciutats, deixa enrere la seva cultura per adoptar la nostra llavors està integrat, però si prefereix seguir amb les seves costums i la seva religió llavors no només no ho està, sinó que pot ser una amenaça per a la convivència. Hatibi, per cert, es pregunta respecte a la integració si no seria bo que els immigrants poguessin votar per escollir els seus representants en el país d’acollida, tal com fa la resta de ciutadans, ja que paguen igualment els seus impostos i han d’ajustar-se a les mateixes lleis. També es pregunta per què quan surt un marroquí en una pel·lícula o una sèrie, sempre (o gairebé sempre) es per fer el paper de delinqüent. Això -diu l’autora- fa que quan veiem un marroquí al carrer, l’associem amb la idea que tenim nosaltres de marroquí i aquesta idea moltes vegades ve condicionada pel que hem vist a la televisió.

Mira’m als ulls és un intent de posar-nos sobre avís respecte a moltes qüestions que trenquen la sana convivència en la nostra societat. Com ella mateixa explica, la islamofòbia no afecta només als musulmans, sinó també a tots aquells que semblen musulmans. I no solament això, afecta també a tots els que formem part de la societat: les dades sobre agressions a musulmans s’han disparat en els darrers anys. Quan es mira a la cara d’una persona musulmana (o de qualsevol altra ètnia o religió) cal entrar en els seus ulls, aprofundir en la persona que hi ha al darrere d’allò que veiem i deixar de banda els prejudicis. Moltes vegades creiem que som persones obertes, que valorem la diversitat, però si ens posem a pensar, en el fons sempre trobem algun racó de nosaltres que ens demostra que queda feina per fer. I és per això que els moviments socials i veus com les de Míriam Hatibi són fonamentals per seguir avançant en la societat. Tots ho podem fer una mica millor, només cal mirar als ulls dels demés i de tant en tant mirar-nos a nosaltres mateixos.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRESSociologia
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • Com si fos ahir Teresa Muñoz

    Aquella buidor existencial

      Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz Reconec que faig molt tard amb aquesta novel·la, però després de devorar Des del balcó (Amsterdam) necessitava un poc més de...
  • Un fin de semana Peter Cameron

    Com un riu torna al seu cau

      Salvador Rich. Barcelona Normalment esperem el cap de setmana per a fer tot allò que la feina i el dia a dia no ens permet:...
  • La muntanya viva Nan Shepherd

    Vida al cor de les muntanyes

      Álvaro Muñoz. València / @alvaromunyoz Segurament, com em passava a mi, el nom de Nan Shepherd us serà completament desconegut. Va néixer a Aberdenn i,...
  • El naufragio de lola garcía

    Crònica secreta del ‘procés’

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco El naufragio (Península) ens explica, amb un ritme viu i precís, la nostra història propera i recent, a partir de...