Orhan Pamuk, sempre entre Orient i Occident

A 'La dona pèl-roja', el guanyador del Nobel proposa una història d'amor i crisi existencial que beu de la tradició clàssica grega i la persa
La dona pel roja orhan pamuk

 

Marta Planes. Lleida / @martaplanes

La dona pèl-roja, d’Ohran Pamuk, explica la història de Cem, un jove turc de classe mitjana que als anys 80 accepta una feina com a aprenent de pouaire en un poblet dels afores d’Istanbul. El seu pare ha abandonat la família i Cem necessita els diners per poder continuar estudiant. S’estableix, durant aquell estiu, una relació paterno-filial entre el mestre Mahmut i Cem. “Si vols ser un bon aprenent, hauràs de ser com un fill, per mi”, li diu el mestre. I és que la relació de confiança és indispensable en una feina en què el mestre treballa sota terra excavant amb el pic mentre el deixeble l’espera a dalt per buidar la galleda amb la terra sobrant però també per ajudar-lo a pujar. Una distracció de l’aprenent podria ser fatal per a qui està totalment incomunicat del món exterior.

Durant els primers dies de convivència, sorgeixen en la ment del Cem de 17 anys les inevitables comparacions entre el mestre i el pare absent: “En aquells moments trobava a faltar el pare, que mai no havia alçat la veu ni m’havia escridassat. Però llavors també m’enfadava amb ell, perquè si érem pobres i jo treballava allà, era per culpa seva. El mestre Mahmut s’interessava molt més per la meva vida del que s’hi havia interessat mai ell” i “El pare mai no hauria estat tan pendent de mi. Jo mai havia pogut passar tot el dia amb ell, com feia amb el mestre. El pare, però, mai no m’havia mirat per damunt de l’espatlla. (…) Aleshores, què era del mestre Mahmut que m’afectava tant? Per què sentia aquella necessitat de ser obedient i atent?” Mahmut es converteix, en pocs dies, en més que un pare per a Cem. Les esbroncades del seu progenitor no li feien mal, les del mestre li deixaven una cicatriu. El seu pare, sempre absent, centrat en la política o en relacions amb altres dones, li deixava més llibertat. Dues maneres d’educar un fill que reflecteixen també dos models d’Estat: l’autoritari i un de més liberal, dos eixos entre els quals s’ha mogut Turquia a finals del segle XX i començaments del XXI, en què es fa més evident la deriva autoritària.

A més de les feines d’excavació, descrites amb tal detall que podem sentir la calor, el cansament i el mal als braços de mestre i aprenent, quan el sol cau arriba el temps de les històries que el mestre explica al seu deixeble. Un dia, és Cem qui fa de narrador i recorda Èdip Rei, de Sòfocles, en què Èdip mata al seu pare sense saber-ho i es casa amb la seva mare. D’altra banda, al teatre ambulant que hi ha a la població on treballen, Cem hi veu representada la lluita entre Rostam i Sohrab, en aquest cas un pare que mata al fill, també sense saber-ho. Més endavant sabrà que pertany a El llibre dels reis, del poeta persa Ferdosi. Dues històries, una de tradició occidental i l’altra de tradició oriental, que el marcaran per tota la vida.

I d’altra banda tenim la dona pèl roja per qui Cem se sent immediatament atret i que resulta ser actriu de la companyia de teatre ambulant. Cem s’emociona al veure-la recitar el monòleg final de l’escena en què Rostam mata un guerrer desconegut que resulta ser el seu fill, Sohrab. Una dona pèl-roja, i per tant diferent a la resta, i a més pèl-roja no per un caprici de la natura sinó per voluntat pròpia, és a dir, que ha pres la decisió de dur una opció de vida diferent a la resta.

Un dia, Cem abandona precipitadament el pou, arran d’uns fets traumàtics i inesperats. Tota la seva vida queda marcada per aquell, fet que juntament amb l’absència del seu pare faran créixer el seu interès per les històries d’Èdip i Rostam i Sohrab. Casat amb una dona que no pot tenir fills, Cem s’enriqueix treballant com a constructor i es dedica a la seva empresa, a la qual anomena Sohrab. Durant molts, anys, en els seus viatges, sent la necessitat de tornar a Öngören, el poblet on va treballar el mestre i va conèixer la dona pèl-roja, però mai ho fa fins que s’hi veu obligat per les circumstàncies. Finalment sabrem quin lloc ocupa realment la dona pèl roja en la vida de Cem. El final, esperat però una mica precipitat, ens torna al pou, ara cobert per una fàbrica, on hi ha un enfrontament cabdal: serà el fill qui matarà el pare, com a Èdip Rei, o el pare que matarà el fill, com en el cas de Rostam i Sohrab?

El llibre de Pamuk es pot llegir en clau de relació paterno-filial però també política. Diferents tipus de pares, diferents tipus de d’educació. Fills de pares abasents que esdevenen pares absents sotmesos al judici d’un fill que es mou entre el ressentiment, l’odi i l’amor. Pares autoritaris que infonen por als seus fills i els impulsen a fugir. La dona pèl-roja (Més Llibres en català amb traducció d’Anna Turró i Literatura Random House en castellà amb traducció de Pablo Moreno) amaga darrere la seva aparent senzillesa (Pamuk  narra com si ens estigués explicant una faula) tantes capes i nivells d’interpretació que la relectura és més que aconsellable, pràcticament inevitable.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES