Camus, l’home rere l’escriptor

Plataforma publica la biografia que Virgil Tanase ha fet de l'escriptor francès, una nova i interessant mirada a la seva vida i la seva obra
Albert Camus Virgil Tanase

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Aquesta primavera s’ha publicat la biografia d’Albert Camus escrita per Virgil Tanase, intel·lectual romanès establert a França des de fa anys, a causa dels problemes polítics del seu país. Tanase (Galati, 1945) és escriptor, dramaturg, traductor i filòsof. Ha escrit d’altres biografies d’escriptors. Aquesta la va publicar Gallimard el 2010 però no hi havia, fins ara, traducció al castellà ni al català. Albert Camus és un personatge que continua desvetllant curiositat i interès. Potser la seva mort prematura ha contribuït a una certa mitificació però també cal comptar amb què el pas del temps li ha donat la raó en molts aspectes, coses que avui semblen òbvies van ser molt controvertides durant la seva època. Encara costa que l’esquerra radical del passat faci examen de consciència o admeti les errades comeses, de forma inconscient o intencionada. Encara costa més a l’estat espanyol on tot allò que era antifranquista es considerava democràtic. Una esquerra que en alguns sectors encara critica Camus per les mateixes raons que els seus contemporanis.

En aquesta nova biografia de l’escriptor, els qui ja en coneixen la vida, l’obra i la trajectòria, potser no hi trobaran novetats. Però sí que hi trobaran una nova visió, fonamentada en la grapa intel·lectual de Tanase, cosa que ha explicat molt bé gent com Robert Saladrigas en una ressenya sobre aquesta biografia, publicada a la premsa. Avui és fa poca crítica literària seriosa, en ocasions t’expliquen l’argument, en altres et lloen les virtuts d’aquell que pertany a la mateixa capelleta cultural de l’autor i poca cosa més. Llevat de casos com el de Saladrigas, persones de gruix intel·lectual i amb molta experiència, que t’ofereixen una visió objectiva i acurada del llibre ressenyat. S’ha escrit molt sobre Camus, existeixen biografies imprescindibles, la millor, segons força opinions, Saladrigas inclòs, la que va escriure Olivier Todd, publicada el 1996.

Tanase té la virtut d’acostar-nos, sense estridències, a l’home rere l’escriptor i pensador, amb les seves ombres i les seves decepcions, ferit amb el menyspreu de certes elits  que considerava properes. Camus enyora l’Algèria que no va poder ser, el conflicte colonial, potenciat també des de fora, va acabar malmès per ideologies i violència, una violència que en aquell moment es justificava encara que produís danys col·laterals. En algun moment Camus es va sentir molt neguitós en aquell París que des d’aquí contemplàvem embadalits. Fins i tot, sembla que havia pensat en viure a Espanya, un país entre el seu nord africà de la infantesa i la França incòmoda d’aquella intel·lectualitat de l’època, acollidora però curta de vista. Però, evidentment, la situació política, el franquisme, jo feien inviable. Moltes frases de Camus s’han tret de context però no han perdut pes específic. I tot i el seu humanisme el personatge té zones fosques, com ara la seva infidelitat constant, l’afició a les dones i la incapacitat per ser fidel a cap de les que va creure estimar.

No sembla que fos un home feliç sinó insatisfet, amb sentiments de culpa i amb una salut sempre precària, seqüeles d’una tuberculosi juvenil, en una època en la qual la malaltia era molt greu. Una salut que tampoc no era capaç de cuidar, fumava, bevia, rumbejava una activitat sexual constant i compulsiva. No sabem com li hauria anat de no ensopegar-se amb aquell accident inesperat, al quaranta-set anys, el 1960. Va preveure moltes coses, com ara l’allau migratòria que arribaria a Europa, amb el temps, procedent dels països pobres i empobrits. En alguna ocasió li van recriminar que parlés tant dels pobres quan ell ja no ho era. Era cert, ja no ho era, tot i que ho havia estat molt, de pobre, però la seva visió era molt més comprensiva i lúcida que no pas la de les elits militants del comunisme de moda que feien veure que no sabien res dels crims estalinistes i que amagaven la realitat per tal de no desmobilitzar la classe obrera en lluita.

Aquesta biografia té interès pels qui ja coneixen la vida i obra de l’autor però també per a la gent d’avui que en sap poca cosa. El teatre de Camus s’ha representat de forma intermitent i una mica erràtica, tot i que l’any passat vam poder veure un excel·lent Cal·lígula. Camus va rebre el Nobel el 1957. En l’acte de concessió va recordar el seu mestre infantil, que va aconseguir que estudiés, malgrat la misèria de la situació familiar. Sartre va obtenir el premi l’any 1964. En ocasions aquests premis estan una mica enverinats, hi ha enveges i cops de colze en tots els mons professionals. A més a més els itel·lectuals no sempre responen a allò que escriuen. Tanase, l’autor de la biografia, opina que l’obra dels escriptors en dona una visió purificada i que el perfil humà més complet l’aconseguim amb documentació com ara diaris personals o correspondència diversa. Per això la biografia, quan està ben escrita i aporta una nova visió del personatge, lligada a la personalitat del biògraf, si aquest s’implica d’alguna manera en el que explica, resulta tan interessant i imprescindible.

 

________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
Biografies i memòriesLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES

  • Luisgé Martín_Foto de Manel Haro

    Luisgé Martín: “La homofòbia i el masclisme porten temps perdent la batalla”

    Luisgé Martín (Madrid, 1962) ha escrit diverses novel·les, i encara que és un autor reconegut, l’autèntic èxit li va arribar amb el seu darrer llibre, El amor del revés...
  • Por encima de la lluvia victor el arbol

    Un viatge vital

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco Víctor del Árbol és un escriptor que s’aparta de tots els tòpics intel·lectuals. Barceloní, de família procedent de la immigració i molt modesta...
  • Els metecs Pep Puig

    Estranger d’un mateix

      Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz Només arribar al metro (lloc de les meues lectures per excel·lència) un amic em va dir: Què vol dir metec? La veritat, no...
  • Svetlana Alexievich la guerra no té nom de dona

    Anònimes de totes les guerres

      Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz L’escriptor anglès George Orwell, en la seva novel·la 1984, deia una d’aquelles frases que passen a la prosperitat: “La història està escrita pels guanyadors”. Potser que Orwell...