La pau espiritual d’allò salvatge

A ‘El noi silvestre’, l’italià Paolo Cognetti explica la seva experiència a la muntanya quan fugia de les seves crisis existencials a la ciutat
El noi silvestre paolo cognetti

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

La literatura que té la muntanya i la naturalesa com a escenari està de moda. A les llibreries cada cop hi ha més títols que parlen del bosc, de connectar amb la natura, de caminar, d’aïllar-se, de marxar de la ciutat… En essència, diverses maneres de trobar-se a un mateix, d’aturar el temps una mica i reflexionar sobre la (nostra) vida. És per això que arriben novetats editorials, però també es reediten grans clàssics com el Walden de T.H. Thoreau. A aquesta moda m’he apropat amb prudència, però amb determinació. Vaja, que tinc ganes de descobrir bona literatura, però em fa una mica de mandra trobar-me amb els típics llibres prefabricats per les editorials per veure quants doblers rasquen.

Un dels autors que més recentment ha entrat a les nostres llibreries és l’italià Paolo Cognetti. L’editorial Minúscula va publicar en castellà el 2017 El muchacho silvestre, que recentment ha aparegut també en català en la mateixa editorial i amb el mateix traductor, Miquel Izquierdo. Gairebé al mateix temps, Literatura Random House i Navona han publicat Les vuit muntanyes, que va guanyar el Premi Strega a Itàlia i el Médicis a França. L’autor va visitar Espanya no fa gaire per promocionar aquest llibre, que ha estat un èxit a diversos països, i la trobada amb els periodistes va ser al nevat port de Navacerrada (Madrid). Estava clar que el missatge de la muntanya havia d’arribar al lector.

Tinc els dos llibres a casa, però he volgut començar a llegir a Cognetti amb El noi silvestre, suposo que perquè és més curt, perquè el va escriure abans i perquè és bastant més autobiogràfic que Les vuit muntanyes. En aquest relat, que se’ns present com un «quadern de muntanya», el protagonista és el propi autor, que quan tenia uns trenta anys, va patir una crisi existencial que el va fer reflexionar sobre la seva pròpia vida, sobre quins camins estava prenent. Enlloc de concentrar-se massa en el futur, va preferir connectar amb la seva infància, i així és com va recordar aquells moments de felicitat quan anava a la muntanya. Què el va fer deixar d’anar-hi si li agradava tant?

La seva manera de trobar respostes és agafar quatre coses i anar a passar una bona temporada a la muntanya, a alguna cabana ben allunyada de tot, el més aïllat possible. L’objectiu: fer una mica com els seus autors preferits, Rigoni Stern, Thoreau, Antonia Pozzi; és a dir, despullar-se de tota artificiositat i veure què és el que la vida i la natura li podien oferir. A Thoreau el cita de tant en tant: “Vaig anar als boscos perquè volia viure deliberadament, enfrontant-me sol als fets essencials de la vida, i veure si així podia aprendre el que la vida havia d’ensenyar-me, no fos que quan estigués a punt de morir descobrís que no havia viscut.” I després: “No he trobat company que m’acompanyi millor que la soledat.” Així que amb aquestes lectures a la motxilla i amb total decisió, Cognetti va anar a viure la seva vida i la seva soledat a la muntanya.

La solitud que l’autor vol trobar a la muntanya no és l’esperada. De tant en tant es topa amb gent, alguns pastors, alguns turistes… Amb un dels habitants locals trava certa amistat i comparteix sopars i converses. Però quan necessita no estar amb ningú, Cognetti va muntanya amunt, allà on té clar que no hi haurà cap persona. En el fons, amb aquestes petites fugides mira de trobar allò que des del principi buscava, la natura salvatge, el silenci i a ell mateix. El lector no ha de pensar que aquest «quadern de muntanya» és una mena de relat de supervivència, o de com l’home és capaç d’adaptar-se a un entorn hostil. Malauradament, tampoc veig en aquest llibret grans reflexions que em facin entendre amb profunditat els beneficis espirituals de l’aïllament i el contacte amb la natura, almenys els que sent l’autor. No dubto que existeixen; de fet, jo mateix els he experimentat, però quan un llegeix un llibre on algú ens vol explicar les seves vivències, tal com feia Thoreau, és d’esperar que vulgui trobar més humanisme, més pensament, més profunditat. I aquest relat se m’ha fet massa superficial. Vull dir que ens detalla petites coses que fa en el dia a dia que no aporten res en absolut i passa molt per sobre dels seus neguits existencials. No dic que no hi siguin, sinó que no telen prou calat. Vaja, que si l’autor diu que per culpa de determinades crisis se’n va a la muntanya, jo després vull que em digui com van les seves crisis, quin és el poder sanatori -segons ell- de la natura i la muntanya.

De fet, a mesura que m’apropava al final, la lectura, que té unes 170 pàgines, se m’ha fet pesadíssima, precisament per la superficialitat del relat. I quan he acabat de llegir el llibre, he pensat: “Això és tot?”. Entenc que Cognetti s’ha fet famós per Les vuit muntanyes, i segurament El noi silvestre és una obra menys madura, i per això sé que seguiré llegint-lo, però tenint en compte els assajos i les novel·les que s’estan publicant sobre l’experiència d’entrar en contacte amb la natura salvatge, aquestes petites memòries no m’han aportat gaire cosa, ni tan sols m’ha fet créixer el meu amor per la natura. Quan vaig llegir Thoreau, recordo que estava entusiasmat amb la idea d’escapar-me a algun bosc a caminar, però amb Cognetti no m’ha passat, i això que vaig aprofitar per llegir-lo durant la Setmana Santa, en unes vacances a la muntanya. Què hi farem.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
Biografies i memòriesLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES

  • Luisgé Martín_Foto de Manel Haro

    Luisgé Martín: “La homofòbia i el masclisme porten temps perdent la batalla”

    Luisgé Martín (Madrid, 1962) ha escrit diverses novel·les, i encara que és un autor reconegut, l’autèntic èxit li va arribar amb el seu darrer llibre, El amor del revés...
  • Por encima de la lluvia victor el arbol

    Un viatge vital

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco Víctor del Árbol és un escriptor que s’aparta de tots els tòpics intel·lectuals. Barceloní, de família procedent de la immigració i molt modesta...
  • Els metecs Pep Puig

    Estranger d’un mateix

      Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz Només arribar al metro (lloc de les meues lectures per excel·lència) un amic em va dir: Què vol dir metec? La veritat, no...
  • Svetlana Alexievich la guerra no té nom de dona

    Anònimes de totes les guerres

      Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz L’escriptor anglès George Orwell, en la seva novel·la 1984, deia una d’aquelles frases que passen a la prosperitat: “La història està escrita pels guanyadors”. Potser que Orwell...