‘Fatmagül’, la virtut ultratjada i coratjosa

La sèrie turca que s'emet a Nova està basada en la novel·la de Vedat Türkali i s'ha convertit en un fenomen a Espanya i arreu del món

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

No segueixo la sèrie Fatmagül, però de tant en tant, sapejant sense cap objectiu, me l’ensopego i m’hi quedo una estoneta. És una sèrie turca que ha tingut un èxit sense precedents, també  a Hispanoamèrica i a països com Pakistan. Per la xarxa es poden trobar capítols i fragments doblats en alguna de les moltes varietats americanes del castellà. La pel canal Nova. Em recorda les llargues novel·les que emetien per la ràdio durant la meva infantesa. Es beneficia d’uns bons actors, una gran part de joves, sobretot, que ens són, per ara, absolutament desconeguts, i d’uns enquadraments innovadors, que mostren una mena de perspectives aèries, de tant en tant, dels decorats.

La història procedeix d’un llibre de l’autor turc Vedat Türkali (1919-2016), poc conegut encara entre nosaltres. La narració televisiva té vuitanta capítols. L’argument explica els problemes de la noia que dóna nom a la història, Fatmagül, una actriu molt atractiva que es diu Beren Saat. Viu amb un germà que sembla una mica beneit i una cunyada que sembla una bruixa, cuida ovelles i es vol casar amb el seu amor de la infantesa, un pescador de bon veure. Una nit s’ensopega amb quatre brètols borratxos i drogats que la violen. A partir d’aquí, de forma injusta, el promès trenca la relació, a la noia l’obliguen a casar-se amb un dels violadors, el més pobre, bonifaci i ben plantat. Després sabrem que aquest xicot anava per casualitat amb la resta, uns noiets de casa bona els quals la protagonista vol portar als tribunals, i que, de fet, no va agredir la noia.

Pel mig surt un munt de gent, els bons són molt bons i comprensius, és clar. Les escenes amoroses són, com sol passar en el cas de les produccions iranianes, pudoroses i respectuoses i mostren el complex país que és Turquia en els aspectes de la vida quotidiana, tot i que es dóna una visió idealitzada i modernitzada del context. Explicat així pot semblar un fulletó i potser ho és però, com va passar amb La cabana de l’Oncle Tom pel que fa a la qüestió de l’esclavatge, ha tingut una gran influència en el tractament del tema de les violacions en els països musulmans, però també en molts sectors de les societats llatines. Ha aconseguit trencar silencis i que es fomentessin les denúncies. El títol original de la novel·la, precisament, ja cerca incidir en la qüestió: Quina culpa té Fatmagül? Aquest és un gran mèrit de la narració i cal tenir-lo en compte.

Els actors turcs que hi participen, un munt, ja que a banda dels protagonistes se’ns mostren tots els contextos familiars dels personatges, han guanyat molta popularitat amb la sèrie, com sol passar. El llibre, amb una clara intenció de denúncia, va ser molt popular quan es va publicar i ja es va rodar una pel·lícula sobre ell el 1986 però no va traspassar fronteres, vaja. A Xile l’èxit ha estat esclatant i han premiat la protagonista. Una altra sèrie turca, Les mil i una nits, (res a veure amb el clàssic, més aviat amb allò de la proposició indecent del Redford),  està aconseguint un èxit semblant en aquell país. La producció televisiva ha tingut algunes crítiques, diferents associacions professionals han incidit en què no deixar de ser una trivialització del problema i la protagonista s’ha escoltat algunes bajanades pel carrer, però cal recordar que JR, el de Dallas, havia  estat insultat en un munt d’ocasions per espontanis. De tota manera crec que ha pesat més el fet de posar en evidència el masclisme vigent i la indefensió de les víctimes entre els sectors populars.

De la Turquia d’avui ens n’expliquen poquet, als diaris i les teles, pel que fa a la política, després que el seu president empresonés mig país. Però com que Europa li convé estar-hi en bona relació… ja sabem com va la realitat de la vida. En tot cas, una cosa són els governs i, l’altra, la vida quotidiana, lligada a la televisió, al cinema, a l’escola, a la música. L’actriu Beren Saat s’ha casat amb un cantant pop que aquí tampoc no ens sona gaire i ha fet moltes coses de més volada, com la resta d’actors i actrius de la sèrie. Però ja se sap que el poder d’aquestes produccions populars televisives és important, aquí i a les antípodes.

Sense tenir res a veure, o potser una mica, m’ha vingut al cap una pel·lícula franquista de l’autarquia una mica rareta, Por qué te vi llorar, en la qual una noia de casa bona es violada per uns rojos, que maten el seu promès. Té el fillet i l’estima però la família, tot i que l’acull, rebutja la criatura i ho passa molt malament. Llavors s’ensopega amb un xicot de bon veure que es vol casar amb ella i li diu que va ser un dels violadors. Però res d’això, és un franquista generós que l’ha vist plorar a l’església i se n’ha enamorat. Vaig llegir en algun lloc que la producció tenia la intenció de què casos d’aquest tipus, esdevinguts durant la guerra, no patissin un rebuig excessiu. Però el fet és que durant molts anys, a l’estat espanyol, les violacions no es denunciaven, les noies violades eren rebutjades, si la cosa transcendia, i els fills del pecat, volgut o no, les passaven magres. I la violència contra les dones, ai, no sembla que minvi en excés, ni tan sols als països amb lleis més dures contra els atacants i maltractadors i amb més protecció pel que fa a les víctimes.

Categories
CINEMA I TELEVISIÓSèries
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES