La fatalitat d’Èdip al Romea

Oriol Broggi dirigeix la versió que Jeroni Rubió ha fet de la tragèdia clàssica de Sòfocles protagonitzada per un magnífic Julio Manrique

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

La tragèdia d’Èdip ens és molt coneguda tot i que no haguem tingut gaires oportunitats de viure-la en el teatre, en els darrers anys. Ens pots semblar una història llunyana però el fet de fer mal i fer-nos mal de forma inconscient, o el drama de cercar la veritat i acabar per trobar-la són unes constants universals i intemporals que ens acosten als clàssics, ja que l’ànima humana és universal i intemporal. Julio Manrique, un actor excel·lent i en estat de gràcia progressiva, dirigit per Oriol Broggi, ens ofereixen al Romea aquesta història i el rerefons d’un mite convertit, per culpa de Freud, en un complex recurrent i vulgaritzat.

Per aquesta versió, obra de Jeroni Rubió, s’ha fet servir el text de l’Èdip Rei, amb alguns afegits d’Èdip a Colonna, així com breus fragments de Wajdi Mouawad, en un intent, potser innecessari, d’actualitzar l’obra. No caldria incidir en la modernitat dels clàssics si el món cultural ens els fes més propers i habituals. L’escenografia ens situa en un mon fosc, auster, poc mediterrani, així com els vestits dels actors i actrius, contemporanis però d’una modèstia ombrívola. El conjunt ha aconseguit una versió impressionant, rodona, amb un conjunt d’actors on ningú no grinyola. És una llàstima que l’economia obligui alguns d’ells a fer més d’un paper, això treu força al conjunt però és una constant en els muntatges moderns, en els quals veure més de tres o quatre persones en escena és ja un luxe. El text no fa cap concessió a la grolleria ni al mal gust ni a l’histrionisme, conserva la força del clàssic i la dicció de tot l’equip és excel·lent, un altre aspecte aquest que no sempre s’aconsegueix en el teatre actual.

Malgrat la força de la tragèdia hi ha un to mesurat en aquesta versió, que no pot, és clar, bandejar el dolorós final.  En el fons, la història d’Èdip va molt més enllà del complex trivialitzat de forma excessiva, ens enfronta amb la necessitat de conèixer la nostra realitat encara que ens resulti irreversible i dolorosa. El destí i la fatalitat han sacsejat la vida del protagonista que també és capaç, però, d’evocar moments feliços. Avui els déus ens resulten molt llunyans, injustos, i aquest pare d’Èdip que l’abandona de forma cruel no ens desvetlla pietat ni tampoc l’incest té les connotacions d’un passat amarat de prohibicions i de tabús. L’home i la dona del present són capaços d’assolir una certa independència dels déus i de la fatalitat però això no evita les tragèdies, personals o col·lectives. Ni la mort, al capdavall.

Manrique, sobre el qual cau el pes de l’acció, imposa respecte amb el seu orgull i la seva desesperació. La resta de l’equip està a la seva alçada i palesen la bona salut del teatre català i les moltes possibilitats que ofereixen les relectures dels clàssics. Carles Martínez és la veu de la raó, un sacerdot mesurat i bonhomiós. Marc Vila  interpreta un Creont noble i just. Miquel Gelabert fa dos papers molt diferents i reeixits, el de Tirèsies, l’endeví cec, que ja ha aconseguit el do de la visió interior i el del pastor salva de la mort Èdip, tan cruelment abandonat pel seu pare. Ramon Vila interpreta el missatger que desvetllarà la veritat de forma irreversible i Clara de Ramon  es posa en la pell d’una Antígona entranyable i poètica. Mercè Pons és Jocasta, el seu paper és relativament breu però definitiu, és una molt gran actriu, crec que poc aprofitada com d’altres de la seva generació.

Fa anys, el 1962, amb poquíssims recursos, un parell de càmeres, i molta  imaginació, ens van oferir per la televisió un Edipo inoblidable que sempre he recordat i del que crec que no en deu quedat cap gravació, amb Julio Núñez i Margarita Lozano. Em venia al cap al Romea, ahir, aquella versió televisiva, jo era molt joveneta i em va impressionar molt tant com per recordar-la després de tants anys i per plànyer l’evolució erràtica dels nostres canals televisius. Sempre ens quedarà el teatre en directe, per sort.

 

___________

Èdip / Teatre Romea (c/ Hospital, 51) Text de Sòfocles / Versió de Jeroni Rubió / Direcció d’Oriol Broggi / Fins el 10 de juny de 2018 / 1 hora i 50 minuts / www.teatreromea.com

Categories
ESCENA
Un comentari
  • Neus
    21 maig 2018 at 12:08
    Deixa una resposta

    Ahir vaig assistir a la representació d’Edip al Romea. Em va semblar genial, fidel a les paraules de Sofocles encara que no sigui la seva tragèdia completa. Pocs invents i moltes paraules i molt ben dites! Felicitats! La musica, genial! Podria saber quina cançó es la que se sent al principi? Em va semblar que era grega.

  • Deixa una resposta

    ALTRES ARTICLES