Un anodí ‘Demon’ de Rubinstein s’estrena al Liceu

Aquesta òpera poc coneguda del compositor rus té moments inspirats però en general és avorrida i no té cap intensitat dramàtica

 

Antoni Garcés. Barcelona

De les disset òperes que va escriure Anton Rubinstein, l’única que ha arribat als nostres dies és Demon, una obra en tres actes amb llibret de Pavel Alexandrovich Viskovatof basat en un poema de Mikhail Lermontov. Anton Rubinstein va fundar el Conservatori de Sant Petersburg i era considerat un dels millors pianistes del seu moment. Com a compositor va escriure simfonies, òperes, concerts per a piano i orquestra i una gran quantitat de peces per a piano sol. La seva música rep una forta influència del romanticisme centreeuropeu, de compositors com Liszt, Chopin, Beethoven o Weber. Rubinstein va escriure Demon als voltants de 1871 i aquell mateix any va oferir una audiència privada a alguns membres del Grup dels Cinc, un col·lectiu al que pertanyien alguns dels compositors més influents a Rússia com Mussorgsky o Rimski-Kórsakov, que van criticar l’obra de Rubinstein. Tot i aquesta resposta desfavorable, l’any 1875, l’òpera es va estrenar a Sant Petersburg i va ser un èxit. A partir d’aquest moment es va convertir en una de les òperes russes més interpretades fins que a principis del segle XX va deixar d’interpretar-se la música de Rubinstein.

A Barcelona, Demon es va poder veure al teatre Novedades traduïda a l’italià l’any 1905 però no va arribar a estrenar-se al Liceu abans que la música de Rubinstein caigués a l’oblit, per tant aquestes representacions de la temporada 2017/18 són les primeres al Liceu i les primeres en l’idioma original a Barcelona. Demon és una òpera que tot i tenir algunes característiques pròpies de l’òpera russa com l’ús continuat del cor o el discurs musical continu, no té res a veure amb les grans obres del repertori eslau com podrien ser Pikovaya Dama de Txaikovski o Boris Godunov de Mussorgski; la música de Rubinstein té moments bonics i inspirats però en general és anodina i no té cap intensitat dramàtica. Dels tres actes, clarament el més interessant és el tercer i tot i això seguim trobant molta música que omple els buits entre les melodies interessants.

La producció que es pot veure aquests dies al Liceu va començar sent una versió semi escenificada i aquest semi va caure del cartell a l’igual que el nom de Dmitry Hvorostovsky, aquest però, a causa de la seva prematura mort. El paper de Dimoni l’interpreta el baix-baríton letó Egils Silins que fa una molt bona interpretació del rol, amb un estil molt adequat i una veu bella i amb una bona projecció. El rol de Tamara l’interpreta la soprano Asmik Grigorian. La veu de Grigorian, que debuta al Liceu, és potent, bella i demostra una gran tècnica fent una brillant interpretació d’un rol que no és fàcil, sens dubte va ser la millor de la representació. El príncep Sinodal d’Igor Morozov, que també debuta al teatre de la Rambla, va ser correcte però va tenir problemes de projecció que gràcies a una direcció musical molt atenta als cantants no van ser massa greus. Alexander Tsymbalyuk i Roman Ialcic fan unes bones interpretacions dels papers del príncep de Gudal i del Servent de Sinodal respectivament i Larisa Kostyuk ofereix una molt bona versió de la Mainadera de Tamara amb una veu bonica i molt interessant. Molt bé l’àngel de Yuriy Mynenko i correcte el el missatger d’Antoni Comas.

El millor de la nit va ser sens dubte la direcció musical de Mikhail Tatarnikov, tot un especialista en repertori rus, que va acompanyar als cantants en tot moment i va intentar donar tensió i intensitat a la música de Rubinstein. L’orquestra del Gran Teatre del Liceu va respondre bé oferint un bon so que va anar millorant durant la representació. Molt bé l’actuació del cor del Gran Teatre del Liceu dirigits per Conxita Garcia en una obra on tenien molta presència. La producció de Dmitry Bertman és interessant i a nivell estètic molt efectiva. No és fàcil aconseguir mantenir l’atenció del públic sobre l’escenari quan l’escenografia és sempre la mateixa, ara bé, aquesta posada en escena tampoc té massa relació amb l’obra de Rubinstein; ni l’ajuda ni la perjudica. De tota la llista d’obres pendents que té el Liceu, segurament Demon no és la que més trobàvem a faltar però sempre és estimulant que s’interpretin obres que mai s’han estrenat al Liceu o que fa molts anys que no s’hi representen.

 

__________

Demon / Anton Rubinstein / Llibret de Pavel Alexandrovich Viskovatof / Gran Teatre del Liceu / Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre Liceu / Director d’orquestra: Mikhail Tatarnikov  / Directora del cor: Conxita Garcia / Intèrprets: Yuriy Mynenko, Antoni Comas, Egils Siliņš, Larisa Kostyuk, Roman Ialcic, Alexander Tsymbalyuk, Asmik Grigorian, Igor Morosov  / 23 d’abril de 2018 / www.liceubarcelona.cat

Categories
ClàssicaESCENAMÚSICAÒpera
Un comentari
  • Joan
    30 abril 2018 at 18:56
    Deixa una resposta

    En la meu cas sí que trobava a faltar Demon i moltes altres. Penso que s’hauria de fer més òpera russa al Liceu, en detriment de determinades òperes del repertori italià que tornen inevitablement cada pocs anys. Rubinstein no és un compositor genial com Mussorgsky, però la seva música sovint és inspirada i ben construïda. En el cas de Demon tenim belles pàgines orquestrals (com els dos ballets sacrificats en aquestes funcions del Liceu), cors autènticament russos i pàgines solistes de molt interès per al protagonista, el tenor i la soprano. En particular el paper de Demon és molt agraït, amb almenys quatre àries o monòlegs molt melòdics i suggeridors que han cantat intèrprets mítics del repertori rus. Silins, una mica gastat, va complir però sense cap encant especial. Certament hi ha també convencionalisme i academicisme, però no passa això en la majoria d’òperes? Si voleu fer un tast del Rubinstein no operístic, cerqueu les Cançons Perses amb Reizen o Gmyria i veureu com es tracta d’un petit mestre. Gràcies al Liceu per aquesta iniciativa!

  • Deixa una resposta


    ALTRES ARTICLES