Quan Carner tornà de l’exili

A 'Retorn', Carles Casajuana novel·la la visita del poeta català a Barcelona el 1970 després de trenta anys lluny de la seva terra
retorn carles casajuana def

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

És possible que molta gent jove, i fins i tot gent gran que en aquells primers anys setanta no tingués cap relació amb allò que en deien el món de la cultureta, ignori les tristes circumstàncies del retorn de Josep Carner a Catalunya, l’any 1970. El règim donava les darreres estrebades, tot semblava haver canviat força però ni els canvis ni les mobilitzacions, relatives, no van evitar les darreres i lamentables penes de mort de les acaballes del franquisme.

La universitat encara era força minoritària però hi començaven a tenir accés més joves de l’època. Entre la generació que va néixer a mitjans dels anys quaranta i la que ho va fer una dècada després, com és el cas de l’autor d’aquest llibre, hi ha grans diferències que en algun moment es podrien analitzar a fons. Aquesta novel·la s’insereix en un gènere força habitual avui, i que barreja personatges i fets reals amb d’altres de ficció. Retorn, de Carles Casajuana, té una part gairebé documental, a fregar del costumisme. stul retorn del poeta mític està tractat amb ironia, però sense amagar el rerefons de misèries diverses que suraven en el món català, elitista i intel·lectual, de l’època. Encara era present el record de la guerra, de l’exili. Encara ho és ara, malauradament la història i els llargs anys de dictadura han propiciat que quedessin un munt de ferides obertes i mal curades.

A Carner el van fer tornar i després el van deixar de banda, tenia demència senil, trigaria poc en morir, i la prevista operació propagandística va esdevenir una mena de caricatura grotesca del context molt explicada en els millors moments de la novel·la. No li van donar el controvertit Premi d’Honor, un premi estrany, que continua lliurant-se sota pressions polítiques diverses i al so dels mandarinatges de cada moment, més enllà de la vàlua i mèrits dels guardonats. Hi havia qui creia que Carner no havia de tornar i hi havia qui creia el contrari. No era fàcil nedar i guardar la roba en aquelles circumstàncies, cosa que queda palesa en molts moments de la narració. Casajuana evoca amb molt de detall les setmanes que Carner, acompanyat de la seva segona dona, va romandre a Barcelona. Com és possible que no sabessin, de bell antuvi, el seu estat mental? Pel llibre desfilen molts personatges que tenien un pes evident aleshores i es manifesten les misèries internes d’aquell món que ranciejava. No hem canviat tant, moltes fets actuals, en un moment tan diferent, presenten paral·lelismes evidents amb aquelles divergències i capelletes existents aleshores.

El fil conductor de la història, explicada a través d’un jove estudiant, permet fer un passeig per la ciutat d’aquells anys, amb els seus establiments de culte, les seves diferències socials i l’incipient, però constant, consum de drogues. Un jove estudiant d’una família burgesa, per cert, la qual es troba enmig de problemes econòmics, els setanta ja no eren els seixanta. La novel·la està amarada de bones intencions però alguns aspectes grinyolen, com ara que el protagonista de ficció no sàpiga res del poeta mentre que el seu mateix pare en coneix molts detalls. És clar que això permet entrar més o menys a fons en la vida i poesia de Carner. Hi ha un excés de superficialitat en el tractament del tema polític o en les relacions amoroses, així com en la descripció dels personatges reals. Les referències a l’obra literària i a les anècdotes de joventut de Josep Carner en alguna ocasió semblen introduïdes de forma una mica forçada.

Malgrat tot, Retorn resulta molt interessant, ja que ens parla de la nostra història relativament recent i dona vida a uns personatges imprescindibles per a entendre molts aspectes del passat però també del present. Hi ha encara un cert temor a entrar massa a fons en la realitat d’aquelles picabaralles absurdes, a reconèixer que sovint la divisió dels esforços i els personalismes impedeixen fer pinya en moments importants. Ens retorna a llocs mítics de la ciutat d’aleshores i al tarannà d’un jovent que ja es podia permetre algunes alegries turístiques i que vivia amb força més llibertat que la generació precedent. Tot i amb això ens trobem, sobretot, amb la ciutat de la classe mitjana i benestant, encara que es vagi a passar l’estona a la Barceloneta o s’hi tingui un pis llogat.

Un dels aspectes més reeixit és el ritme àgil de la narració i el seu intent de normalitzar el tema cultural, desmitificant fets i persones. Hi ha una crítica subtil però amable i comprensiva al volt de tots aquells personatges els quals, amb totes les seves limitacions i defectes, van contribuir a conservar la nostra llengua en aquells anys grisos, però ja amb algunes escletxes per on apuntava una certa llum de futur.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES