El viatge d’Aurora Bertrana per l’exòtica Polinèsia Francesa

Rata Books recupera, en català i castellà, 'Paradisos oceànics', primer llibre de l'autora, una crònica de viatges per cinc illes del Pacífic
paraisos oceanics aurora bertrana def

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Amb motiu de la celebració de l’Any Bertrana l’editorial Rata ha iniciat la recuperació de l’obra d’Aurora Bertrana. L’anòmala situació cultural del país ha fet que molts autors s’oblidessin, es recuperessin en algun moment i, després, tornessin a desaparèixer del panorama editorial, amb l’agreujant de què els llibres s’esvaeixen aviat, amb poques excepcions. Per sort avui podem comptar amb les biblioteques públiques i amb un mercat de segona mà que funciona força bé, a través de la xarxa.

Paradisos oceànics és un llibre mític, més comentat que no pas llegit a fons. La seva temàtica sobrepassa el valor estrictament literari. A principis dels setanta ja hi va haver  una certa recuperació dels Bertrana, pare i filla. Constato que podem trobar força estudis sobre l’obra de l’autora, qui, cal recordar-ho, estava plenament en actiu en aquells seixanta i setanta que van generar moltes expectatives. L’edició actual incorpora alguns documents interessants, una part de les memòries, comentaris dels editors i la traducció al català d’algunes narracions incloses en la versió castellana, feta per la mateixa Aurora Betrana. No veig la necessitat d’incorporar aquestes traduccions, tot i que estan molt ben fetes, per l’escriptora Jenn Díaz qui, precisament, com Bertrana, excel·leix en les dues llengües, cosa que no sempre passa o que no es vol admetre per motius extraliteraris.

Aurora Bertrana va ser una dona al marge de corrents, espavilada, intel·ligent, la seva vida podria ser objecte d’una pel·lícula o d’una bona sèrie de televisió. De fet, fins i tot un dels seus llibres, Vent de grop, es va dur al cinema però no va reeixir, potser a causa de la tria dels actors. Estava destinada al lluïment d’un Serrat jove i admirat per les noies. I això que Rovira-Beleta és un bon director i alguns fragments de la història són interessants i, avui, gairebé documentals. Bertrana es queixava, a més, de les intrusions de l’editor Sales en el seu llibre, poder editar té sovint certes servituds, prou que ho sabem.

El llibre es va editar en una època d’optimisme que ja sabem com va acabar. Aurora Bertrana era jove, moderna, culta, un valor a l’alça, vaja. El llibre, tot i ser car, -en aquella època els llibres una mica ben editats ho eren-, es va vendre molt bé. La gent viatjava poc i, a més a més, els Paradisos tenien valors afegits, com ho era el reflectir la llibertat sexual que es podia copsar en aquell univers tan diferent del nostre tot i que, ja aleshores, en transformació.

Paradisos oceànics és avui un llibre imprescindible, no tan sols pel que explica sinó per la visió que ens dóna de l’exotisme contemplat amb els ulls d’una dona jove, catalana, europea. Aurora Bertrana, tot i que s’esforça, és filla del seu temps, no pot defugir alguns tòpics, alguns prejudicis, avui hem canviat molt en la visió i respecte a l’altre. Tot i amb això manifesta respecte, admiració, per aquesta gent de les illes encara que no tant per a d’altres ètnies i orígens.

Aurora Betrana es queixava, de gran, de que aquell èxit havia amagat el gruix de la seva obra, una queixa comuna a molts escriptors. No sempre té èxit el millor, de l’obra dels creadors. Hi ha molts factors, temporals, socials, polítics, sentimentals, que converteixen algunes obres en paradigmàtiques. Avui ens fa somriure pensar que aquell llibre pogués escandalitzar aquella societat catalana de l’època que volia ser moderna però que, en tants aspectes, era conservadora i reprimida. I és que l’erotisme que desprenen molts dels seus fragments no va lligat tan sols al sexe dels nadius sinó també a aquell context aparentment lliure, a aquella natura tan present en la vida quotidiana dels habitants d’aquelles illes.

Per saber com era aquell món, més enllà del llibre d’Aurora Bertrana, ens cal una mica de geografia, d’història. Per sort, avui la xarxa ens permet espigolar pel món llunyà amb una certa facilitat. L’escriptora continuaria viatjant, l’any 1935 va realitzar una sèrie de reportatges sobre el Marroc, molt interessants. Pel meu gust el llibre sobre el Marroc és més intens i madur, millor, vaja, que els Paradisos Oceànics. Però potser no cal comparar aquesta mena de coses.

Malauradament aquells anys d’esperança van acabar malament. Aurora Bertrana va continuar sent cosmopolita, de vegades no li va quedar més remei. Va fer moltes coses, en va passar de tots colors i va continuar escrivint i encara va intervenir en la represa cultural dels seixanta i dels primers setanta, va morir l’any 1975, a Berga. Va ser a temps d’escriure, a més a més, unes imprescindibles Memòries. Som un país estrany on sembla que valorar uns autors o autores vol dir oblidar o amagar la resta, en lloc de sumar, en ocasions tenim una tendència a restar, molt perillosa i mesquina.

Tant de bo les celebracions de l’Any Bertrana tinguin una bona difusió i, al menys, ens ofereixin reedicions diverses. Potser el nostre destí de lletraferits sigui, al capdavall, aquest: descobrir, valorar, admirar, oblidar, recordar, reivindicar, rellegir. Som en un món una mica eteri on sembla que tot ha d’anar lligat a la novetat, cosa que està molt bé però sense oblidar el passat i la nostra tradició literària, molt més eclèctica i heterodoxa del que ens han explicat. Un retret que faria al llibre és la mala qualitat de les il·lustracions i aquest to blau de les males reproduccions fotogràfiques, ja que en aquest cas penso que les imatges són un complement indispensable del text d’Aurora Bertrana.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRESTurisme / Viatges
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • Com si fos ahir Teresa Muñoz

    Aquella buidor existencial

      Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz Reconec que faig molt tard amb aquesta novel·la, però després de devorar Des del balcó (Amsterdam) necessitava un poc més de...
  • Un fin de semana Peter Cameron

    Com un riu torna al seu cau

      Salvador Rich. Barcelona Normalment esperem el cap de setmana per a fer tot allò que la feina i el dia a dia no ens permet:...
  • La muntanya viva Nan Shepherd

    Vida al cor de les muntanyes

      Álvaro Muñoz. València / @alvaromunyoz Segurament, com em passava a mi, el nom de Nan Shepherd us serà completament desconegut. Va néixer a Aberdenn i,...
  • El naufragio de lola garcía

    Crònica secreta del ‘procés’

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco El naufragio (Península) ens explica, amb un ritme viu i precís, la nostra història propera i recent, a partir de...