Martí Gironell: “Gràcies a Jean Leon, moltes estrelles de Hollywood van arribar lluny”

A 'La força d'un destí', l'autor novel·la la vida de l'emprenador espanyol que va triomfar a Los Angeles i va ser confident d'actors i actrius
Martí Gironell
L'autor va guanyar el Premi Ramon Llull amb 'La força d'un destí' / Foto: Manel Haro

Martí Gironell (Besalú, 1971) ha guanyat el Premi Ramon Llull amb La força d’un destí (Columna/Planeta), novel·la sobre la vida de Jean Leon, nascut Ceferino Carrión a Santander, un poderós personatge que va fugir de la grisa Espanya franquista cap a França i des d’allà als Estats Units, on va obrir un restaurant (La Scala). Pel seu local passaven estrelles de Hollywood com James Dean, Marilyn Monroe, Frank Sinatra o Warren Beatty. A més, va travar relació amb altres figures com John Fitzgerald Kennedy. De fet, Jean Leon es va convertir en confident de tots ells. Anys després, aquest emprenedor, que va créixer a Catalunya, va decidir crear el seu propi vi al Penedès, el vi Jean Leon que ara distribueix l’empresa Torres. Gironell novel·la l’aventura d’aquest empresari atípic que es va fer a si mateix i que tothom hauria de conèixer. Almenys això defensa l’autor.

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Ha escrit una novel·la sobre Jean Leon, però tothom sap qui és?

Jean Leon va ser un home avançat a la seva època, un visionari, algú que creia molt en si mateix,  capaç de perseguir els seus somnis, però a base de picar molta pedra i de mantenir sempre els peus en la terra. Si això ho situes en un moment històric concret, en un país on tot estava per fer, amb uns secundaris de luxe com Pal Newman, Frank Sinatra, James Dean, Marilyn Monroe, John Fitzgerald Kennedy… doncs tens una història molt atractiva per explicar.

Quins grans secundaris!

Sí, a més investigant veus el costat humà d’aquests actors, veus la persona que hi ha dintre de cada un d’ells. Són persones que pateixen, que somien, que tenen mal de ventre, fins i tot. És a dir, tenen els mateixos problemes que qualsevol de nosaltres. La gràcia és que tot això el lector ho veurà a través de Jean Leon, un home fet a si mateix, molt autèntic. Diguem que en la novel·la no hi ha el cartó pedra de Hollywood, veus la realitat.

Com ha accedit a aquest costat humà de les estrelles de Hollywood?

Hi ha documentació escrita i algun documental. Per exemple, he pogut veure a Paul Newman dient que si no fos per Jean Leon ell no hauria estat qui va ser. Em vaig capbussar en les hemeroteques de diversos diaris americans, i hi vaig trobar els obituaris d’aquests personatges que et donen detalls d’aquella època i de les relacions que hi havia entre ells. També he pogut parlar amb algun familiar de Jean Leon. Si tot això ho vas ajuntant, al final et fas una idea molt propera de com devia ser tot allò. Després, però, vaig passar el relat a familiars i coneguts del Jean Leon, per assegurar-me que la meva història era coherent amb el personatge real.

I tenim anècdotes entre Jean Leon i les estrelles de Hollywood?

Per exemple, ell va servir a Marilyn Monroe el seu sopar abans de morir. El restaurant que tenia Jean leon servia a domicili, i quan es tractava de grans estrelles, anava ell en persona a portar les comandes. Per altra banda, la Marilyn sempre tenia la taula catorze reservada al restaurant. També hi ha un episodi amb el Frank Sinatra i Joe DiMaggio, que van anar a atonyinar un paio perquè es pensaven que la Marilyn li estava sent infidel a DiMaggio. Tot això està molt documentat en els diaris d’aquella època.

Quina vida, la de Jean Leon!

Jo me l’imagino com el director de la vida quotidiana d’aquestes estrelles, perquè alguns compartien amb ell els seus neguits, les seves pors… Vaja, no és que Jean Leon dirigís la vida de ningú, però la seva opinió era important per a gent molt important.

Com va topar amb aquest personatge?

Jo anava a un dinar al centre de Barcelona amb una sèrie d’escriptors, perquè es feia un reportatge per al Sant Jordi que havia de venir. Érem la Carme Riera, el Víctor del Árbol, la Cristina Fernández Cubas, l’Albert Espinosa i jo. De sobte, ens van posar l’ampolla de Jean Leon al mig de la taula i ens van explicar la seva història. Va fugir d’Espanya, va arribar a Nova York després de molts intents, es va canviar de nom, va marxar a Los Angeles on va conèixer gent i l’any 1981 Ronald Reagan va brindar amb el seu vi per celebrar que havia estat escollit president dels Estats Units. Em vaig quedar impressionat, perquè jo no sabia res d’aquest home, el nom real del qual era Ceferino Carrión. Vaig sortir fascinat del restaurant, vaig demanar quedar-me amb aquella història i al dia següent m’hi vaig posar a seguir les passes de Jean Leon.

La de Jean Leon no és la història d’una fugida afortunada? Perquè, en essència, ell des que surt d’Espanya fins que arriba a Los Angeles, va fugint…

Sí, i jo m’he quedat en l’any 1981, però després va continuar fugint. Mentre aquell Hollywood daurat va morint i comença a entrar sàvia nova que ja no és de la seva corda, ell veu que aquella vida ja no l’interessava i va marxar a Tailàndia, on va muntar un altre restaurant. Jo vaig voler aturar-me el 1981, perquè volia escriure només sobre la seva època bona.

Però també va tornar a trepitjar Catalunya…

Sí, perquè decideix que vol tenir el seu propi vi i el seu enòleg li diu que la millor terra és el Penedès, així que a Jean Leon se li obre un món, tot i l’amenaça de què la policia franquista el detingués. Però com que tenia la nacionalitat americana, confiava que no passaria res. La seva vida és l’exemple de què si tens un somni has de lluitar per aconseguir-lo, encara que hagis de marxar a un altre país.

Per què va decidir quedar-se en l’any 1981?

Perquè volia deixar el relat en un punt àlgid de la seva vida. Vaig estar temptat de començar la història a Tailàndia, en els seus darrers anys, però això ja ho havia fet en alguna altra novel·la i no em venia de gust repetir. Començo la novel·la en el seu viatge en vaixell cap a Amèrica i la deixo en el millor moment de la seva vida. Tot això sense deixar de descriure els moments baixos, que els va tenir, com les mort de James Dean, Kennedy o Marilyn Monroe. Crec que, de totes les opcions que tenia, aquesta era la més agraïda. No veia que fos atractiu anar a gratar en la decadència del personatge.

De tot el que va fer Jean Leon, què en queda?

Queda el restaurant La Scala de Los Angeles, que porta la seva filla, encara que no és exactament el mateix, ara està en una altra ubicació. I queda la seva marca de vins, que Torres s’ha encarregat de mantenir i fer-la més coneguda. Després hi ha el llegat intangible, que són les estrelles de Hollywood que van arribar lluny gràcies a ell. Això no ho veus en una ampolla de vi, però sí en una pel·lícula, amb els actors que van acceptar aquells papers perquè Jean Leon els empenyia a fer-ho.

Com d’aprop està Martí Gironell dels seus somnis?

Jo treballo per aconseguir el que vull, que és viure de la literatura. Crec que és important que hi hagi escriptors que puguin viure del que escriuen, perquè això dóna valor a la literatura. Per altra banda, jo sento passió explicant les meves històries, recorrent territori per presentar els llibres, contagiant les pròpies curiositats… He treballat, i treballo, molt per aquest somni, però sempre toco de peus a terra, sóc conscient que haig de mantenir diversos camins oberts.

Manté les ganes de seguir amb les seves grans rutes de presentacions per Catalunya?

Sí, perquè m’agrada. A més, els llibres no caminen sols, s’han d’acompanyar, s’ha d’anar a buscar els lectors i explicar-li la història que has escrit, seduir-los. Pensa que hi ha moltes novel·les que poden llegir, has de donar-li valor perquè escullin la teva. A més, ara em puc dedicar plenament a fer això, perquè vaig allargar l’excedència a TV3, i ho vull seguir gaudint.

 

la força d'un desti marti gironell

Categories
EscriptorsLLIBRESPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES