Vida de Maria Aurèlia Capmany

L'editorial Meteora recupera i amplia la biografia de l'escriptora catalana, en el centenari del seu naixement, escrita per Agustí Pons
maria aurelia capmany agusti pons def

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Ha estat un gran encert la publicació ampliada de la biografia de Maria Aurèlia Capmany escrita per Agustí Pons, un llibre que es feia difícil trobar i que en mercats virtuals de segona mà havia assolit un preu extraordinari, considerant els temps que corren. El centenari del naixement de l’escriptora hauria de servir, així mateix, per reeditar d’altres títols seus que avui han desaparegut de les llibreries convencionals.

Agustí Pons és un gran periodista i escriptor, un excel·lent cronista, el millor biògraf dels nostres personatges contemporanis i un d’aquests personatges que han esdevingut un pont imprescindible entre la generació de la Capmany i la dels joves d’avui. Pons sap conjuminar l’amenitat amb el rigor, aquesta grapa la forneix el temps i l’experiència, a més a més de la preparació acadèmica. Entre totes les molt bones biografies que ha escrit, la de Maria Aurèlia Capmany és la meva preferida, ja que no defuig entrar en el tema espinós de les ombres que tota vida té. Encara més la d’una dona extraordinària, apassionada i polièdrica com aquesta escriptora inclassificable, d’un gruix intel·lectual que encara no ha estat reconegut com calia.

Capmany va escriure novel·la convencional, històrica, negra, assaigs diversos, articles periodístics i teatre. Encara no fa gaire un amic actor evocava aquelles Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, que haurien de formar part de la programació habitual dels nostres teatres. Capmany havia pogut comptar amb una bona preparació de joveneta, havia llegit molt i tenia una estranya dèria en emular, fins i tot de vegades en el seu aspecte físic, Simone de Beauvoir, quan crec que no tenia res a envejar-li.

Maria Aurèlia Capmany, gran amiga de Pasqual Maragall, va fer política directa i el seu pas per l’Ajuntament de Barcelona pot ser objecte de moltes controvèrsies però crec que no va deixar indiferent ningú, tot i que no sempre els intel·lectuals amb poder polític se’n surten, per raons òbvies. No cal insistir en el seu paper rellevant en el camp del feminisme. La seva vida i fins i tot les contradiccions personals en les relacions amb els homes que van passar per la seva vida, cal situar-les en el context de l’època. Capmany, com Montserrat Roig, persona d’una altra generació però amiga seva, va ser actriu ocasional, va cantar i fins i tot va sortir en alguna pel·lícula. L’entrevista que Roig li va fer, per a la televisió, és un clàssic pel que fa a aquest gènere periodístic. Un duel dialèctic de gran volada, vaja.

El càncer la va encalçar en un moment difícil, en poc temps la vam perdre a ella i a Montserrat Roig, dues escriptores que defugen tot tipus d’etiquetatge, imprescindibles per tal d’entendre aquells anys i aquells canvis i el masclisme subtil, però evident, de la cultureta, que queda palès en coses com ara la diferència exagerada en el nombre de Premis d’Honor lliurats a homes i a dones al llarg dels anys. Ser dona, i brillant, no era gens fàcil. I encara sembla que no ho acaba de ser.

L’edició de Meteora és un luxe i és una sort que aquesta editorial, amb una trajectòria eclèctica i diversa, que té una gran cura en el format dels seus llibres, se n’hagi encarregat. Una altra virtut d’aquesta editorial és que els volums que edita no desapareixen sobtadament sinó que tenen una vida molt llarga i es poden trobar sense problemes, durant molt de temps, a la mateixa editorial. La reedició de la biografia hauria de ser objecte de debats sobre el seu temps, de revisió dels textos de l’autora i de difusió de la seva obra, en general. Alguna cosa es deu està fent, fa poc temps una meva neboda, periodista, em va comentar que cercava un dels seus clàssics que s’ha reeditat sovint, Feliçment jo sóc una dona, i li vaig trobar sense problemes. En aquesta biografia, a més a més d’un recorregut per la vida de l’escriptora, ens situem de forma panoràmica en el món literari i polític català d’aquells anys de represa i recuperació que avui fins i tot, en alguna ocasió, fan enveja, considerant tot el que es va poder fer amb tantes limitacions.

Maria Aurèlia Capmany va saber veure que el català era un sentiment popular, arrelat de forma profunda en molts sectors socials i no una expressió burgesa, cosa que avui pot semblar un disbarat però que determinada esquerra radical propagava sense manies. No va caure en el parany d’un comunisme identificat de forma errònia amb l’antifranquisme. Va tenir topades espinoses amb gent que aleshores remenava les cireres del món literari. La poca comprensió vers el contingut i valor d’un llibre tan imprescindible com Un lloc entre els morts és un dels moments més lamentables, però divertits, contemplats en perspectiva, de la seva trajectòria.

Va ser una dona polèmica, contradictòria i incòmoda per a molta gent. Els dogmes d’esquerra tenien aleshores un pes excessiu. Agustí Pons creu que va ser millor autora d’assaig que de narrativa però jo no ho tinc tan clar. Crec que la seva obra forma un tot que cal revisar a fons. Potser aquesta incomoditat ha arribat fins al present, no és l’únic cas, també Pedrolo s’ha vist sovint convertit en una mena de caricatura de l’autor prolífic i poc acurat o Olga Xirinacs, encara feliçment en actiu, no acaba de tenir el reconeixement que mereix més enllà del món cultural tarragoní.

Malauradament la malaltia va encalçar Capmany en un moment de decepció vital i sentimental, un moment també de canvis culturals i polítics que van fer que moltes iniciatives es diluïssin en un oblit interessat. Sempre hi ha mandarinatges, després dels de Castellet i Molas en van venir uns altres. Un factor personal que oblidem sovint són les veus però la de Maria Aurèlia Capmany, clara i singular, encara em ressona a l’oïda de tant en tant. Es definia, en ocasions, com una dona finestrera i de fer feines. Des de la seva finestra personal podia contemplar el món amb murrieria maliciosa. Les seves feines van ser moltes i, en la gran majoria de casos, realitzades de forma magistral i desinhibida.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
Biografies i memòriesEstudis literarisLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • Corazón que ríe corazón que llora Maryse Condé

    Un present en discòrdia a la recerca dels propis orígens

      Sheila Franch. Barcelona / @franch_sheila Maryse Condé (Pointe-à-Pitre, 1937) ens introdueix així en el seu relat autobiogràfic impregnat d’empremtes que l’han marcat profundament: “M’agrada pensar que el meu primer...
  • Moonglow Michael Chabon

    Memòria i ficció

      Marta Planes. Lleida / @martaplanes Eclipsat per noms més mediàtics com Jonathan Franzen o David Foster Wallace, Michael Chabon és un dels narradors nord-americans amb una imaginació més...
  • el monjo del mont koya izumi kyoka

    El bosc fantàstic de Kyōka

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Segurament aquesta no és la primera vegada que dedico unes paraules en aquesta pàgina a parlar de la magnífica feina que està fent...
  • john updike la granja

    Una mare castradora

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Feia temps que tenia pendent llegir alguna novel·la de John Updike, tècnicament un dels grans autors estatunidencs del segle XX, que juntament amb...