Les veus de l’experiència

'La vida és vella', de Jaume Cela, és un conjunt de tretze narracions protagonitzades per set dones i sis homes que han arribat a la vellesa
la vida es vella jaume cela

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Jaume Cela, mestre jubilat i escriptor, compta amb un bon gruix de llibres publicats, molts dels quals dirigits als infants i els joves. És autor, sol o en col·laboració amb d’altres mestres, com Juli Palou, de llibres diversos de divulgació pedagògica. Al mateix temps compta amb literatura dirigida als adults, com en aquest cas. La vida és vella (Catedral) és un conjunt de narracions, tretze en total, protagonitzades per set dones i sis homes que han arribat a la vellesa, un mot aquest que avui sembla comptar amb connotacions poc desitjables i que per això s’ha reconvertit en uns quants eufemismes: tercera edat, gent gran. Dir-li a algú que és vell sembla un penjament i admetre que ets vella provoca sempre protestes en el teu entorn immediat i la repetició d’aquella mena de tòpics recurrents sobre el cor jove i la resta.

Aquests personatges del llibre s’expressen en primera i segona persona, en una sèrie de monòlegs que podrien tenir un bon reflex en el teatre, amables, humorístics, tristos a voltes, tot i que la tristor que contenen està amarada de tendresa i d’una ironia molt particular, que constitueix una mena de denominació d’origen de l’autor i que es pot percebre fins i tot en els seus llibres més pedagògicament professionals. Són allò que en diem veus de l’experiència i l’experiència és avui un valor que sembla anar de baixa.

Per aquestes vides, tan properes i tan universals a la vegada, hi desfilen els records, l’amor viscut, les parelles perdudes, sigui a causa de la mort o de la separació o de la malaltia irreversible. Hi trobem la problemàtica dels fills, del jovent, les típiques queixes dels grans envers les noves tendències i costums, entomem tòpics habituals sobre el capteniment d’un jovent que es troba ja molt lluny dels vells i que, com sol passar, es immadur i prepotent en algunes ocasions. Tot i que sovint ha pogut estudiar carreres importants, gràcies als pares i a la millora econòmica de les darreres dècades, avui en estat d’una certa crisi de creixement.

El reflex de la vellesa que ens mostra el llibre resulta lúcid, al capdavall és una etapa de tancament, de pèrdua, la més dura de les dictadures, com esmenta una molt bonic cançó d’Alberto Cortez. Quan tens prou experiència per a valorar el món amb perspectiva ja et trobes a les acaballes i, a sobre, com aquesta Cassandra que esmenta l’autor, en boca d’un dels seus personatges femenins, saps què pot passar però ningú no t’escolta. La vida és com és, tragicòmica en moltes ocasions. En alguns dels relats es percep el gran cinèfil que és Cela, evoca actors clàssics i mostra les perplexitats habituals a l’entorn del cinema del present, en comparació amb el de fa anys. Res no és millor ni pitjor, sinó diferent, però el pas de la vida fa que sovint vulguis pensar que has viscut coses que els joves no viuran i que has donat suport a valors que avui semblen perduts. Això ha passat sempre i sempre passarà, és una mena de defensa habitual davant del pas inevitable de la vida.

Trobem en aquest recull elements que poden semblar tòpics, l’avi rondinaire, per exemple, que es creu amb el dret adquirit de poder dir el que sembla. Cela utilitza un llenguatge molt viu, popular sense arribar a la grolleria, gairebé ens sembla poder escoltar aquests personatges en directe i ens convertim en els seus interlocutors. Però també podem ser ells mateixos, fins i tot. Qui tingui ja uns quants anys a l’esquena s’identificarà en algun moment amb reflexions o  frases que van sorgint al llarg de les narracions. La vellesa, avui, és més sostenible que fa anys, arriba més tard, però encara que ens mantingueu actius i optimistes durant més temps, i això, encara, les persones afortunades que hem pogut arribar a una edat avançada, tot arriba i pot arribar de moltes maneres. La vida serà vella en algun moment, per bella que hagi estat.

Ciceró va escriure unes magnifiques reflexions sobre la vellesa però no el van deixar morir de vell. Tot és incert. Una frase de La Celestina ens recorda que ningú no és tan vell que no pugui viure un any més ni tan jovenet que no pugui morir demà. Però de jove no esperes morir i de vell, de gran, saps que ja ha passat la part més llarga de la teva vida i et limites a desitja allò d’una horeta ben curta, que abans anava relacionat amb els parts. Aquests tretze personatges ens ofereixen un fresc divertit, humanista, irònic, sorneguer i tendre sobre la vida, quan arriba a aquesta etapa amarada d’una poesia vital que sovint costa de reconèixer i valorar.

Jaume Cela s’ha fet gran i savi i és un gat vell, pel que fa als recursos literaris que fan d’aquest llibre un profund divertiment. Potser, com escrivia Gil de Biedma, envellir i morir sigui l’únic argument de l’obra, però si pel mig hem pogut gaudir de llibres com aquest l’envelliment resultarà molt més acceptable. Tot i que aquest hauria de ser, així mateix, un llibre imprescindible per a la gent jove i de mitjana edat que els pot ajudar a entendre la necessitat d’escoltar, de tant en tant, les reflexions i batalletes dels avis del present.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • Corazón que ríe corazón que llora Maryse Condé

    Un present en discòrdia a la recerca dels propis orígens

      Sheila Franch. Barcelona / @franch_sheila Maryse Condé (Pointe-à-Pitre, 1937) ens introdueix així en el seu relat autobiogràfic impregnat d’empremtes que l’han marcat profundament: “M’agrada pensar que el meu primer...
  • Moonglow Michael Chabon

    Memòria i ficció

      Marta Planes. Lleida / @martaplanes Eclipsat per noms més mediàtics com Jonathan Franzen o David Foster Wallace, Michael Chabon és un dels narradors nord-americans amb una imaginació més...
  • el monjo del mont koya izumi kyoka

    El bosc fantàstic de Kyōka

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Segurament aquesta no és la primera vegada que dedico unes paraules en aquesta pàgina a parlar de la magnífica feina que està fent...
  • john updike la granja

    Una mare castradora

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Feia temps que tenia pendent llegir alguna novel·la de John Updike, tècnicament un dels grans autors estatunidencs del segle XX, que juntament amb...