Joan-Lluís Lluís: “Només la independència pot garantir la supervivència del català”

A ‘Jo sóc aquell que va matar Franco’ (Premi Sant Jordi) l’autor reescriu la història d’Espanya partint de la mort del dictador el 1945
Joan-Lluís Lluís_ Foto de Manel Haro
L'autor va guanyar el Premi Sant Jordi amb 'Jo sóc aquell que va matar Franco' / Foto: Manel Haro

Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) està d’enhorabona. Diu que guanyar el Premi Sant Jordi era un dels seus somnis de joventut, des que amb 24 anys va decidir escriure en català. Ho ha aconseguit amb Jo sóc aquell que va matar Franco (Proa), una novel·la protagonitzada per un corrector del català borni que decideix venjar-se del dictador espanyol matant-lo. A partir d’aquest fet, l’autor reescriu la història, imaginant què hauria passat si Franco hagués mort realment en el context de la Segona Guerra Mundial. Joan-Lluís Lluís és autor d’altres obres narratives molt celebrades, com Xocolata desfeta (La Magrana) o El dia de l’ós (La Magrana), amb la que va guanyar el Premi Crexells. Diu l’autor que Jo sóc aquell que va matar Franco, com El navegant (l’anterior novel·la publicada) són també una declaració d’amor per les llengües.

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Quan va guanyar el premi Sant Jordi, va dir que aquesta novel·la la tenia al cap des de feia anys.

Tot ve d’una època en què jo feia excursions pel Canigó. Un dia em vaig trobar una frase sense nom d’autor que deia “malfia’t de la història”. En realitat, eren uns versos. Com que sempre portava una llibreta a sobre, vaig apuntar-los. Després vaig saber que eren versos de l’Oda a Barcelona de Pere Quart. Em va impressionar molt que hi haguessin uns versos de Pere Quart en un lloc perdut del Canigó, i vaig decidir que algun dia faria alguna cosa amb aquella troballa.

I va sorgir la idea d’aquesta novel·la?

Bé, jo li donava voltes a què els darrers tres-cents anys de la història de Catalunya han estat molt adversos i el novel·lista té la possibilitat de canviar aquesta història, si vol, sempre que s’entengui que és ficció. I com que hi ha molta gent que no entén que el regnat de Franco fos tan llarg, vaig decidir fer-lo més curt. Aquí és on van ressonar de nou aquells versos, i vaig decidir somiar la història i refer-la, com diu Pere Quart. Modestament, és clar.

Però vostè es refia de la història?

No em refiu de com ens expliquen la història, suposo que degut a haver crescut en la part francesa i a haver-me adonat de jove que m’havien robat la meva història, la meva part catalana. Diguem que França em va explicar la seva història, amb les mentides que calguessin, però em van ocultar una part, perquè els francesos mai parlàvem de Catalunya en el marc acadèmic. Així que vaig aprendre a malfiar-me de la història.

Va dir vostè que la seva novel·la és una venjança contra Franco.

Ho és, una venjança pueril, vana, inútil, però és la meva venjança. Franco hauria d’haver mort el 1944, en el context de la Segona Guerra Mundial. Jo encara sento rancúnia contra els Aliats, per no haver entrat a Espanya i acabar amb el franquisme. Va ser una gran traïció a la democràcia. Jo em vaig preguntar moltes vegades què hauria passat si Franco hagués declarat la guerra als Aliats, i el que és segur és que el franquisme no hauria sobreviscut a l’any 1945. Franco hauria acabat com Mussolini o Hitler i la democràcia hauria tornat a Espanya llavors. De totes maneres, el personatge principal de la novel·la no és Franco.

El protagonista és un corrector català borni. Segurament molts lectors esperaven un altre tipus d’heroi. 

Sí, però crec que era molt més interessant tenir un protagonista que fos algú gens destinat a actes heroics. De totes maneres, no buscava un antiheroi. Volia que s’allunyés dels tòpics, però a la vegada que fos un personatge que pogués matar a Franco, que fos possible. La construcció del guió va ser aconseguir que una persona que no estava destinada a fer això ho acabés fent. És per això que no és una dona, perquè tenint en compte que funcionava la societat en aquella època, hauria estat molt complicat, perquè hi havia poques dones que fessin una lluita directa i activa en la resistència. Preferia un home més aviat feble, enamorat dels diccionaris, que vivia en una bombolla, que era la llengua catalana.

Mata vostè a Franco perquè encara és viu?

Cal matar a Franco moralment, ideològicament, intel·lectualment. Franco va morir el 1975, però el franquisme va entrar en hibernació i s’està despertant. És un franquisme de partícules fines, que semblava que s’evaporava, però ara torna. Catalunya viu en un estat d’excepcionalitat que no seria possible si no fos perquè a Espanya existeix aquest pòsit franquista, molt potent, que torna a actuar amb una impunitat increïble, mentre la deplorable Unió Europea, que és un cau d’impotència, hipocresia i cinisme, no fa res.

Però aquesta novel·la no és una reacció contra el que viu Catalunya ara?

No, jo com a novel·lista tinc clar que no té res a veure, encara que ara hi ha una revitalització del franquisme que no era tan evident quan vaig començar a escriure la novel·la. Ara bé, suposo que molts lectors veuran que hi ha una relació entre el passat que jo descric i el present que vivim. Jo això no ho puc negar, però no m’agradaria que es llegís en clau d’actualitat, sinó que es pogués llegir d’aquí vint o trenta anys i que es continués trobant interessant, però no com a cap testimoniatge de que va passar el 2017 o 2018, sinó pels valors purament literaris. En cas contrari, seria haver escrit una novel·la amb data de caducitat.

La seva anterior novel·la, El navegant, era una declaració d’amor a les llengües. Aquest Jo sóc aquell que va matar Franco també ho és?

Sí, El navegant era una declaració més generalista, a les llengües amenaçades, i aquesta és més concreta, més enfocada a la llengua catalana. A la Catalunya Nord, per exemple, la llengua catalana no és que estigui amenaçada, és que s’esta morint, està en procés d’extinció. Això ja va començar fa uns quants anys, perquè per una banda, l’ensenyament del català allà és molt minoritari, i tampoc hi ha transmissió de la llengua entre generacions d’una mateixa família. Per altra banda, cada any arriben milers de francesos del nord que no han tingut mai cap contacte amb el català, així que poc a poc la nostra llengua s’està esborrant.

I a Catalunya la llengua catalana està amenaçada?

Sí, clarament. Només un 36% dels catalans té el català com a llengua habitual, i això és molt poc, encara que és més que moltes altres llengües. El català està en un estat de feblesa per culpa de les envestides del castellà, i no pas perquè el castellà sigui una amenaça, sinó perquè al darrere hi ha unes estructures d’estat que utilitzen el castellà per perseguir el català. A Catalunya la llengua perseguida és el català, no pas el castellà. Només la independència de Catalunya pot garantir la supervivència del català. Sense la independència hem tocat sostre respecte al que podem fer per la nostra llengua.

Moltes vegades ha dit que no li agrada que les seves novel·les s’associïn a cap ideologia. En aquest cas serà difícil que això no passi?

No ho sé, i tinc molta curiositat per veure com la perceben els lectors. Pensa que moltes vegades explico millor les meves novel·les quan els lectors me les expliquen a mi. Hi ha consideracions que no les tinc presents fins que me les fan veure. És innegable que aquesta és una novel·la antifranquista, per tant un punt d’ideologia hi ha. Més enllà d’això no ho sé, però quan em poso a escriure jo només vull fer literatura, encara que sempre hi ha punts en comú amb l’actualitat.

En aquesta invenció de la història que fa en la novel·la, com ha decidit què mantenia i què reescrivia? 

Vaig estar temptat de consultar un historiador, però això m’hagués suposat massa problemes, del tipus això aquí és versemblant, però aquí no. Així que vaig preferir escriure la novel·la des de la ignorància, com qualsevol ciutadà que vol imaginar una altra història. Això pot ser que impliqui alguns errors o alguns passatges que algun historiador em digui que no són versemblants, però jo he intentat que tot sigui coherent. I he de dir que reinventar la història és més difícil del que em pensava.

En la novel·la vostè mata a Franco, però no salva a Lluís Companys…

Em va semblar que l’assassinat de Companys era un fet massa greu com per fer frivolitats. M’hauria agradat salvar Companys, posats a ser omnipotents, però crec que hi hauria hagut més sensibilitats ferides salvant Companys que matant Franco.

Es planteja els seus llibres com a reptes?

No, no sóc com Kilian Jornet. No m’interessa superar reptes, però m’interessa molt no avorrir-me. Tinc moltes carpetes amb idees i acabo tirant per les que més em motiven, perquè en alguns casos les novel·les em porten anys i és un temps llarg de convivència amb una història, i m’ha d’apassionar, m’ho he de passar bé. Per això sempre he dit que no als encàrrecs editorials, perquè si no m’enamora un projecte no el faig. Ara bé, passar-ho bé no evita el patiment, perquè algunes novel·les em fan passar per moments de profunda depressió.

Viure a Perpinyà obre portes o les tanca en la literatura catalana?

Jo tenia molt clar des del principi de la meva carrera com a escriptor que havia de publicar a Barcelona, perquè és aquí on es pot competir, on es pot demostrar si un val o no. En aquest sentit, mai m’he sentit discriminat per ser de Perpinyà. Al principi si que em preguntàvem molt més per la meva vida allà que no pas pels meus llibres, però ara això ha canviat. El que sí percebo encara és la idea de què Perpinyà està massa lluny de Barcelona, tot perquè hi ha una frontera entremig. Hi ha lectors que creuen que València està més a prop. Això fa que moltes vegades no comptin amb mi per determinats actes de Barcelona, quan estic a una hora i mitja en cotxe.

Per què Joan-Lluís Lluís, escriptor de Perpinyà, no té més novel·les traduïdes al francès?

No ho sé, la veritat. He arribat moltes vegades a fases finals de grans editorials franceses, però he acabat caient. Fa uns quants anys que no em tradueixen. No m’ho explico gaire però tampoc em trenco molt el cap.

Què espera que li aporti el Premi Sant Jordi com a escriptor?

Aquest és un somni de joventut. Jo vaig decidir escriure en català als 24 anys, però llavors pensava que aquest premi era inabastable, em sentia marginat. Què n’espero ara? Segurament el més desitjat és connectar amb lectors que no em coneixen, perquè els lectors fan viure els llibres. Una novel·la escrita comença a viure quan és llegida, quan és explicada pels lectors.

 

Categories
EscriptorsFantàstica / Ciència-ficcióLLIBRESPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • Vicenç Pages Jorda Exorcismes

    Els relats de Pagès Jordà

      Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz Ignorant com sóc, pensava que aquest llibre nou llibre de Vicenç Pagès Jordà era l’estrena com a autor de relats...
  • Andre Malraux La reina de saba

    L’arriscat viatge de Malraux

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco André Malraux (París, 1901-Créteil, 1976) va ser un personatge inclassificable i polifacètic, capaç de mitificar-se i reinventar-se a ell mateix....
  • junichiro tanizaki la clau

    El plaer de la degradació

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Succeeix en moltes parelles que a mesura que passen els anys de relació, la rutina acaba afectant la passió, la...
  • En aquell cel brillen estels desconegut stalker red

    Patiments del tercer món

      Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz Al llarg de la història de la literatura hi ha hagut escriptors de renom que han fet servir un pseudònim...