Un ‘Romeu i Julieta’ que sedueix però no enamora

L'òpera de Gounod suposa el debut al Liceu de la soprano Aida Garifullina, que fa de Julieta, i el retorn de Saimir Pirgu, que fa de Romeu
romeo i julieta liceu
Aida Garifullina i Nicola Ulivieri / Foto: © A. Bofill

 

Antoni Garcés. Barcelona

El Romeu i Julieta de Gounod arrenca al Liceu un dia de Sant Valentí amb l’aforament ple a vessar, amb una posada en escena en coproducció amb el festival d’òpera de Santa Fe i amb el debut al teatre barceloní de la soprano Aida Garifullina. Roméo et Juliette és una òpera en cinc actes que es va estrenar l’abril de 1866 al Théâtre Lyrique de Paris. Gounod és el gran hereu de la tradició de la Grand Opera francesa de Meyerbeer, Halévy i Auber i a Roméo et Juliette trobem tot un seguit d’elements característics del gènere com l’estructuració en cinc actes, els grans moments corals, el discurs musical continu o la incorporació de números de ballet que en aquesta producció han sigut eliminats.

Roméo et Juliette és la novena òpera de Gounod i la última de la que es podria considerar la seva etapa intermèdia i la seva música, tot i ser hereva de la Grand Opera, ja comença a evolucionar cap a una forma més dramàtica i menys espectacular. Les melodies d’aquesta obra són algunes de les millors del compositor, considerat com un músic molt seriós i amb un gran coneixement de la història de la música que el va influir profundament com es pot escoltar al preludi del primer acte on Gounod composa una fuga d’estil Bachià.

A Barcelona es va interpretar per primera vegada l’any 1876 al Teatre Principal i no va ser fins al 1884 que es va estrenar al Gran Teatre del Liceu en italià on des de llavors només s’ha interpretat 25 vegades. Aquestes funcions representen el debut al teatre de la Rambla de la soprano russa Aida Garifullina que canta el paper de Juliette. La veu de Garifullina és idònia per al paper però en molts moments no se la va notar còmoda, la sensació és com si no es deixés anar, i fins i tot es va percebre alguna tibantor en alguna de les notes més agudes. La seva interpretació va millorar als dos últims actes amb una gran interpretació de l’ària del quart acte i el duet final.

Saimir Pirgu és Romeu i la seva interpretació del paper està en la línia de les respectuoses amb l’escola francesa de cant, buscant unes sonoritats elegants i dolces amb alguns moments on la seva veu semblava que flotava sobre l’orquestra en uns pianíssims de gran efecte. Sembla, però, que no tot el públic va apreciar aquest intent del tenor albanès d’adequar-se a l’estil de cant propi d’aquesta òpera ja que el cantant va rebre alguna mostra de desaprovació després de la seva gran ària. En aquest repertori, que durant molts anys s’ha interpretat amb criteris diferents dels originals, és habitual la polèmica quan un cantant decideix o no interpretar-ho a la manera del segle XX amb un cant més heroic i propi del verisme. En tot cas Pirgu és un bon Romeu que també va millorant a mesura que l’òpera va avançar.

El tenor barceloní David Alegret fa una bona interpretació de Tybalt tot i que en algun moment (i és possible que fos a causa de la posada en escena) la seva veu no tenia la presència suficient i es perdia. Susanne Resmark fa una bona interpretació de Gertrude i Tara Erraught ofereix una simpàtica actuació de Stéphano. Nicola Uliveri és un bon Frère Laurent mentre que a Rubén Amoretti, que va debutar al Liceu amb el Poliuto que es va fer aquest gener passat, li falta una mica de volum en la seva interpretació de Capulet. Isaac Galán com a Pâris, Gabriel Bermúdez fent de Mercutio, Beñat Egiarte de Benvolio, Germán Olvera de Grégorio i Stefano Palatchi com a Duc de Verona acaben un repartiment que sense ser espectacular compleix amb un Roméo et Juliette correcte.

Josep Pons signa una bona direcció, ràpida, però controlada i amb matisos sempre respectant als cantants i remarcant el caràcter líric i l’aire afrancesat de la música de Gounod. Conxita García dirigeix el cor en una actuació suficient on donava la sensació que en alguns moments la posada en escena els distreia en excés. La posada en escena de Stephen Lawless compleix, no molesta però tampoc és genial tot i que en alguns moments veiem alguns intents fallits de canviar l’argument com el capellà que passa a ser doctor sense massa sentit i alguns moviments escènics sense gaire lògica. L’escenografia d’Ashley Martin Davis dóna la sensació de què perjudica la projecció de la veu dels cantants en molts moments mantenint-los a la part del darrere de l’escenari i envoltats per uns grans murs.

Sense ser una meravella aquest Roméo et Juliette es gaudeix i és una bona oportunitat per poder escoltar una de les òperes franceses més importants i una de les obres mestres de Gounod que, per desgràcia, i a diferència de Faust, l’altra obra mestra del compositor francès, no és fàcil veure-la al Liceu.

 

_________

Roméo et Juliette / Charles Gounod / Gran Teatre del Liceu / Director d’escena: Stephen Lawless / Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre Liceu / Director musical: Josep Pons / Intèrprets: Aida Garifullina, Tara Erraught, Susanne Resmark, Saimir Pirgu, David Alegret, Beñat Egiarte, Gabriel Bermúdez, Isaac Galán, Germán Olvera, Ruben Amoretti, Nicola Ulivieri, Stefano Palatchi, Dimitar Darlev  / 14 de febrer de 2018 / 3 hores i 15 minuts (una pausa) www.liceubarcelona.cat

Categories
ClàssicaESCENAMÚSICA
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES