Les criatures supervivents de ‘The Florida Project’

La pel·lícula dirigida per Sean Baker és un retrat d'un grup d'infants afectats per la crisi econòmica que viuen a prop de Disney World
the florida project
Willem Dafoe i Brooklynn Prince, dues de les estrelles de la pel·lícula.

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

The Florida Project és una d’aquestes històries diferents, que de tant en tant sorgeixen al cinema, fent-se un foradet entre la resta. He llegit que el director, Sean Baker, ja ha assolit un cert prestigi amb les seves pel·lícules anteriors, que no he vist. Aquesta història, gairebé sense història, té la grapa de reflectir infants reals, a fregar de la marginació, immergits en aquesta pobresa ambiental que hem vist des de fa anys, en l’època del neorealisme o al cinema crític com el de Ken Loach. Diuen que per entendre el context has de conèixer els Estats Units però jo crec que el que explica és universal. Més d’una vegada, quan treballava de mestra, m’he sentit com aquest encarregat del motel, aquest pobre Bobby, encarnat per un excel·lent Willem Dafoe que ho diu tot sense dir res i que contempla amb compassió i tendresa aquests infants que acabarien amb la paciència d’un sant.

He constatat, impotent, com criatures espavilades havien caigut per atzar en famílies desestructurades, raretes, elles mateixes víctimes ja del sistema, incapaces de sortir del forat. He vist com, en algunes ocasions, la intervenció dels serveis socials era necessària però desvetllava una certa angoixa perquè no tothom és prou humà ni delicat quan entoma situacions difícils. Hi ha problemes que no tenen solució i en els quals tan sols es poden posar pedaços, potser molts d’aquests infants amb mala sort reeixiran, a la història hi ha casos de tota mena i, per sort, la vida no es regeix per dogmes matemàtics.

A la pel·lícula, al costat de l’acolorit i turístic món Disney, retrobem gent humil, que intenta sobreviure com pot, si és que pot. Obesos mal nodrits, famílies monoparentals o ni tan sols això, àvies que han de carregar amb els néts mig abandonats, i encara bo que existeixen aquests motels de subsistència, de mala mort, tot i que amb cambra de bany i pintats de coloraines. La gent sense habitatge va instal·lant-se de forma temporal en alguna habitació d’aquests estranys espais on es malviu, però les criatures tenen allà el seu propi món, un món lliure i feliç, ja que en ocasions la despreocupació familiar pot ser més positiva que no pas una sobreprotecció excessiva i pesadeta.

Els infants de la pel·lícula són reals, es mouen per tot arreu fent trapelleries, bromes gruixudes, mengen de qualsevol manera i van amunt i avall sense traves, com si es trobessin al mig de la natura. La pel·lícula se centra sobretot en una nena, Monee, magnífica Brooklynn Prince, entremaliada i més lúcida del que es pugui pensar d’entrada, amb una estranya filosofia vital de subsistència, una mare jove i immadura que estima i que l’estima tot i que no sigui capaç d’entomar cap mena de responsabilitat seriosa. Som a l’estiu, no cal pensar com deu ser l’escolarització d’aquests infants en una altra època de l’any.

Amb tota la misèria que embolcalla el context la gent és bona, entenen la situació de cadascú, s’ajuden quan cal i es barallen quan toca. Ningú no pega als infants, tot un mèrit considerant les situacions, i la intrusió d’un possible pederasta, tan lamentable i desgraciat com la resta, és aviat controlada i foragitada per aquest Bobby-àngel de la guarda qui, malgrat tot, no pot evitar el desastre que es veu venir. M’han vingut al cap històries semblants, com ara aquella mare alcohòlica de Hoy empieza todo, que acabava per suïcidar-se. Tot i que aquí no hi ha grans tragèdies ni desenllaços irreversibles.

Potser el final, pel meu gust, és massa simbòlic considerant que la pel·lícula és absolutament realista. Aquest paisatge urbà, tan americà, no es troba gaire lluny de les nostres àrees de lleure de colors xarons, d’aquests no-llocs comercials on la gent va i ve de forma compulsiva entre carreteres, autopistes, botigues amb galindaines inútils i criatures deixades de la mà de Déu, com deien abans, encara que tinguin, fins i tot, família.

The Florida Project té la gran virtut de fer denúncia social sense discursos ni adoctrinaments ni lectures polítiques, no recorre a la llagrimeta fàcil tot i que emocioni. En més d’una ocasió algun adult de per aquí segur que clavaria una bufa a aquestes criatures, no ens agradaria gens tenir-los a l’escala de casa ni a l’escola de les nostres criaturetes, siguem sincers, tot i que potser n’hem conegut i patit alguns.

Intuïm que aquesta mare, gran Bria Vinaite, una penjada, no té remei, és així i li resultaria molt difícil trobar una sortida convencional als seus problemes. La nova pobresa, física i material, no és com la d’abans, però existeix, tot i que ens agradi obviar el tema o maquillar-lo amb teories educatives de tots colors, d’aquests colors que amaren amb el seu mal gust aquest món sense sortida o amb fugides enganyoses cap al castell de la Bella Dorment.

Categories
CINEMA I TELEVISIÓDrama
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES