‘Sopa de pollastre amb ordi’, receptes per pair la decepció

La Companyia La Perla 29 estrena una peça clau del teatre d’Arnold Wesker on s’hi pot llegir un paral·lelisme amb la situació actual
sopa de pollastre la perla amb ordi 29
Fotografia de Bito Cels.

 

Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal

Dins la programació de la temporada 17-18, la companyia La Perla 29 porta a escena  Sopa de pollastre amb ordi, una peça fonamental del teatre del dramaturg anglès Arnold Wesker, en adaptació al català de Llàtzer Garcia i Ferran Utzet, director del muntatge. Wesker formà part del grup dels angry young men que aplegà autors com John Osborne, Kingsley Amis i Harold Pinter, entre d’altres. Nascut a Londres en una família jueva de classe obrera, Wesker fou, com a dramaturg, autor d’una cinquantena d’obres, entre les quals la més famosa, i més representada a Catalunya,  La cuina  (The Kitchen, 1957).  

És conegut també per la seva contribució a l’anomenat kitchen sink drama. Sopa de pollastre amb ordi  (Chicken Soup with Barley, 1958) és la primera part de la trilogia que completen les obres Arrels (Roots,1959) i Estic parlant sobre Jerusalem (I’m Talking About Jerusalem,1960), que projecten la mirada d’Arnold Wesker sobre el desencís polític, la desconfiança en el progrés i la pèrdua de les conviccions. Wesker va ser un autor que va estar molt de moda en els anys setanta (Sopa de pollastre amb ordi havia estat traduïda al català el 1986 per Manuel de Pedrolo). El teatre d’Arnold Wesker, però, no ha deixat de representar-se perquè el seu llegat teatral que reflexiona sobre els problemes de la classe obrera és perfectament vàlid encara avui, per desgràcia. En l’actualitat i en el terreny cinematogràfic, Ken Loach seria l’hereu de la generació d’Arnold Wesker.

Sopa de pollastre amb ordi és, segurament, la peça més emotiva de Wesker i la més plena de contingut autobiogràfic. L’obra explica la història d’una família de classe treballadora d’origen jueu, els Kahn, que viuen al barri obrer d’East End de Londres.  L’acció temporal se situa entre la manifestació antifeixista que va tenir lloc a l’East End el 1936 i l’alçament anticomunista d’Hongria del 1956 i la primavera de Praga, 1961. Entremig, la Guerra Civil espanyola, la segona guerra mundial, l’estalinisme…  Al llarg d’aquests anys, representats en segments temporals, ens mostra com el món canvia a tota velocitat i el temps erosiona de manera implacable tots els ideals. La progressiva pèrdua de conviccions, somnis i ideals polítics, la passivitat i la negativitat davant les injustícies es presenten en paral·lel a la desintegració del nucli familiar dels Kahn. Tot seguint la deriva de les vides dels set personatges que componen el nucli familiar, els parents i amics, Wesker mostra diversos posicionaments ideològics i vitals amb els quals construeix un fresc social emotiu i intensament colpidor.

 

Com gestionar la decepció davant d’un món que no acaba sent com l’havíem somniat?

En opinió del director Ferran Utzet, amb l’estratègia narrativa dels salts temporals, l‘autor intenta explicar-se i explicar-nos la pèrdua de les conviccions i de la fe en les esquerres. El que li ha interessat d’aquesta obra és que no només descriu els símptomes de les dificultats per transitar en la modernitat, sinó la necessitat d’anar a les arrels de les causes. En aquest sentit, l’obra tracta tant del desencís com de la manera o maneres possibles de gestionar la decepció davant d’un món que no acaba sent com l’havíem somniat. I, sobretot, és una lúcida reflexió sobre la desconfiança en el progrés: «L’únic que ha podrit la societat és el progrés! El maleït progrés! Ens posa cap per avall i ens convenç que estem bé! Però és clar… Qui s’atreveix a lluitar contra el progrés?» En sintonia amb aquest tema, en sortir de veure l’obra i ara que escric aquestes ratlles em vénen al cap algunes de les idees exposades per Marina Garcés en el seu assaig Nova Il·lustració radical.

Fidel a l’estil que caracteritza el teatre de La Perla 29, el muntatge es basa en el treball coral dels actors, perfectament integrat, i en la creació d’una atmosfera que atrapa l’espectador i el fa sentir-se implicat en l’espai escènic i en tot allò que hi passa. Cal remarcar la total sintonia entre el treball de direcció de Ferran Utzet i els trets més característics del tipus de teatre que ens ofereix habitualment La Perla 29, encara que divers en les obres i els plantejaments, sempre amb un segell inconfusible. En el cas de Sopa de pollastre amb ordi, l’espai sempre en transformació de la capella de la Biblioteca de Catalunya s’ha reduït a unes dimensions mínimes que tenen com a centre la diminuta cuina on fan vida la família Khan. Un espai domèstic sense parets però tancat al món exterior, inicialment despullat que es va omplint d’objectes que marquen el ritme del pas del temps.

El temps és precisament un protagonista essencial de l’obra i del muntatge. Tot comença el 1936 amb la batalla de Cable Street, quan els veïns de l’East End es van organitzar per impedir l’accés al barri d’una desfilada de la Unió Britànica de Feixistes (BUF). El resultat va ser una confrontació entre la policia que permetia l’accés dels feixistes a la zona i la gent del barri que volien impedir-ho, i ho van aconseguir. L’obra es desenvolupa en el temps a base d’escenes que amb el·lipsis i salts temporals mostren el pas del temps  (1936, 1946, 1947, 1955, 1958 i 1961) i la degradació de la família. D’una manera cruel, cada salt temporal mostra noves ferides i noves renúncies. A mesura que passa el temps augmenta la frustració i les decepcions, i els membres de la família busquen diverses estratègies (fugida, adaptació, renúncia, abandonament, seguir la lluita…) per gestionar la decepció i l’erosió de les conviccions i els ideals polítics.

Set actors donen vida esplèndidament als membres de la família Khan durant vint anys llargs. Míriam Alamany és la tieta Cissie, Màrcia Cisteró interpreta el personatge central de Sarah Kahn, la mare (personatge inspirat en la persona real de Sarah Wesker, tia de l’autor i compromesa activista sindical de l’East End), i Lluís Villanueva és Harry Kahn, el pare. Ada i Ronnie Kahn, els fills, són interpretats per Maria Rodríguez i Pol López. Completen el repartiment Josep Sobrevals i Ricard Farré en els papers de Dave, la parella de la jove Ada Kahn, i Monty, l’amic d’en Dave i de la família.

Cada personatge cerca la pròpia llibertat a la seva manera: el socialisme, els llibres, la vida al camp, l’art, la supervivència… Harry Kahn, el pare, és un ésser abúlic, que acaba convertit el una desferra humana; la malaltia, l’ictus que el deixa paralític és la metàfora d’una degradació que no és només física sinó intel·lectual i moral. Dave és el personatge que arriba al grau màxim portar a l’extrem la solidaritat marxant a combatre el feixisme amb les brigades internacionals durant la guerra civil espanyola, però és també el que més es desenganya amb el món i intenta allunyar-se’n i viure al camp amb Ada. Monty, en canvi, opta per integrar-se i es converteix en un botiguer…

L’obra gravita però sobre dos personatges protagonistes: Sarah Kahn i el seu fill Ronnie -en dues actuacions fora de sèrie de Màrcia Cisteró i de Pol López. Sarah fa de pal de paller de la família, és l’única que manté fermes les conviccions i la lluita sense que la desil·lusió es converteixi en una decepció davant la vida. També paradoxalment és qui acaba més sola perquè de fet ho ha estat sempre. Ronnie és el propi Arnold Wesker, el noi que creix en una família en què qualsevol decisió té a veure amb la política, amb el comunisme. En la seva ànima es crea una fortalesa política. Té un perfil creatiu i de líder, vol ser escriptor, marxa a París on treballa de cuiner… Per al personatge de Ronnie, l’art és un dels elements que poden ajudar-te a créixer, a connectar amb la gent i a estar actiu en el món. El seu trajecte vital és el d’una persona que es desencanta per certes idees polítiques i que acaba tornat a casa preguntant-se quin sentit té tot plegat. Per a Pol López, l’actor que l’interpreta, l’obra parla de l’amor com una possible llavor de l’optimisme.

L’espectador que vegi l’obra, no podrà evitar en molts moments establir un paral·lelisme amb la situació actual que vivim en el país. El director Ferran Utzet explica que van escollir l’obra fa un any i que entremig la realitat política del país s’ha filtrat inevitablement en el muntatge. L’obra s’ha convertit en oportuna però en cap cas és oportunista. Sopa de pollastre amb ordi explora una situació de desencís polític, i encara que no han volgut fer-ne una lectura perquè ens recordi explícitament el nostre moment present, inevitablement el públic hi establirà una connexió forta. Crua i descarnada però no pessimista i amb la voluntat de posar el problema sobre la taula per reflexionar-hi,  l’obra explora i fa entendre els camins que et poden portar cap a la zona fosca del desànim i la depressió, cap a la mort sinó física, moral i espiritual. En aquest sentit és molt important l’escena final i les paraules de Sarah al seu fill Ronnie: «Si no t’interesses per les coses pel món, per les idees, moriràs com a ciutadà i com a persona». No us la perdeu!

____________

Sopa de pollastre amb ordi / Text d’Arnold Wesker / Direcció de Ferran Utzet / Biblioteca de Catalunya (C/ Hospital, 56) / Companyia La Perla 29 / 100 minuts / Fins el 8 d’abril de 2018 / www.laperla29.cat

Categories
ESCENA
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES