‘Si mireu el vent d’on ve’, abismes familiars al Lliure

L'obra de Nell Leyshon, dirigida per F. Bernués, ens situa en un món rural on una dona amargada entoma amb crueltat la mort del marit
si mireu el vent d'on ve

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Ha arribat al Teatre Lliure de Montjuïc aquesta obra de Nell Leyshon (Somerset, 1962), escriptora en alça, amb una obra relativament breu, però molt valorada per la crítica. La història, en la qual trobem ressons de moltes altres, ens situa en una granja rural on Irene, la mestressa, una dona gran, amargada, prepotent i autoritària, entoma amb desesperació i crueltat la mort del seu marit, la nit anterior. Cal remarcar la magnifica escenografia de Max Glaenzel que, d’entrada, sembla que ens introdueixi en una d’aquestes pintures realistes americanes que reflecteixen paisatges desolats i personatges tristos. Amb Irene viu un seu germà deficient però lúcid, i el seu fill Roy, el qual sabrem aviat que té una germana bessona, Brenda.

Al llarg del primer acte entrem en aquest món tancat i se’ns obren un munt d’interrogants, potser excessius, que s’esvairan, en part, en el  segon acte. Irene té una relació possessiva, a tocar de l’incest, amb aquest seu fill, un calçasses en llenguatge vulgar, el mateix que, intuïm, devia ser aquest pare traspassat. Hi ha coses que no arribem a esbrinar, com ara els detalls de la decadència de l’explotació, camps de pomes per a fer sidra, pràcticament abandonats. L’obra té un alè de grandesa i de fracàs, el món rural, ja en extinció, sobreviu en aquestes famílies tancades i conservadores. En el món rural tot es fa resistent, també les tragèdies, els greuges, els odis i els ressentiments. Vilarasau, en un paper que ens evoca el de La mare de Zeller, però que aquí està més continguda aconsegueix que el seu personatge ens resulti fins i tot comprensible malgrat ser una mena de monstre incapaç de ser feliç. Crec que aquesta és la millor interpretació dels darrers temps de l’actriu, que en ocasions mostra certa tendència excessiva a l’histrionisme i que aquí està magnífica.

La dependència del fill i de la filla, que ha aconseguit fugir sense poder trencar, però, el seu cordó umbilical, potser a causa de la seva esterilitat, pot semblar exagerada però em temo que tothom ha conegut casos semblants, encara més en el món de la pagesia. Es poden cercar moltes simbologies en aquesta obra, que crec que farà història i que esdevindrà un cert clàssic del teatre modern. Aquest camp de pomes, destinat a acollir noves cases, ens evoca l’hort dels cirerers de Txèkhov i la mare monstre remet a la mare natura, de la qual Pardo Bazán en una de les seves novel·les, diu que n’haurien de dir madrastra, en una època en la qual les madrastres eren perverses, en els contes populars i, en ocasions, en la realitat. Així mateix hi trobem ressons shakespearians i de la literatura més clàssica dels Estats Units: Faulkner, Miller, Tenesse Willians, O’Neill…

El text està amarat de poesia, en part gràcies a aquest personatge senzill i encara pur, Len, interpretat per l’excel·lent Eduard Farelo. No conec el text original però potser la insistència amb què uns personatges pregunten als altres, massa sovint, si estan bé, s’hauria pogut limitar, hi ha d’altres frases en el diàleg que resulten una mica reiteratives. En el programa de mà el director, el gran Fernando Bernués, ens evoca la famosa frase de Tolstoi de la qual discrepo. No hi ha famílies absolutament felices o desgraciades, les coses canvien i fins i tot en aquesta copsem evocacions d’un temps millor, més alegre i en el qual els personatges eren ben bé d’una altra manera.

Clàudia Cos, en aquesta Linda enamorada de Roy, que intenta seguir endavant sense acabar d’aconseguir-ho, Laura López fent de Brenda, la filla rebutjada i ignorada, però també manipuladora a la seva manera, i Lluís Marquès en aquest Roy que no té valor per prendre decisions i que quan es decideixi farà tard, estan tots molt bé en els seus papers. No em plau el canvi de títol, amb l’evocació d’una frase d’una banal cançó infantil en versió catalana. Comfort me with apples és un vers del Càntic dels Càntics, s’ha utilitzat sovint com a títol literari i en algunes cançons. Crec que cal tenir-ho en compte, el món anglosaxó coneix molt més a fons la Bíblia que el nostre i aquests referents són habituals. Em produeix una certa enveja saber que Nell Leyshon ha obtingut oportunitats i èxits en el camp dels guions radiofònics, la literatura emesa per ràdio és encara molt habitual a Gran Bretanya i es poden comprar gravacions realitzades per molt bons actors. Aquí, que hi havia una bona tradició fa anys, ho hem deixat perdre sense manies, el mateix que el bon teatre emès per televisió.

Cal remarcar que de l’espectacle es poden veure funcions amb subtítols en castellà i anglès, amb sobretítols per a persones amb algun tipus de discapacitat, auditiva o visual i que fins i tot, a través de la web, es podrà accedir a una emissió en directe. Una obra imprescindible, a tenir molt en compte en l’actual panorama teatral de Barcelona, molt interessant i divers.

 

______

Si mireu el temps d’on ve / Teatre Lliure (Plaça de Margarida Xirgu) / Text de Nell Leyshon / Traducció de Marc Rosich / Direcció de Fernando Bernués / 2 hores i 20 minuts / Fins el 18 de març de 2018 / www.teatrelliure.com

Categories
ESCENA
Un comentari
  • Xavier López
    4 març 2018 at 22:44
    Deixa una resposta

    Sincerament, és una obra que s´explica en una hora. doncs el tema és sempre el mateix i s´arriba a la redundància en els diàlegs.
    Està clar que Emma Vilarasau i Eduard Farelo són els elements cabdals en aquesta ocasió, i no se´ls pot demanar gaire més. doncs ho fan molt bé. Tanmateix, la presentació, encara que eternament fosca i molt austera, és digna d´ésser molt ben valorada. Ara, el desenvolupament de l´obra és molt lent. Els minuts costen massa de passar. Pel que fa els altres personatges, cal dir que no estaria gens malament una mica més de contacte fíśíć, menys crits i no abusar de pauses tan llargues.
    Améś, seria bo que quedés méś clara la distribució´de la casa, les entrades i sortides de la mateixa cap al jardí, i saber el motiu de la instal.lació´d´un llit en l´esmentat pati, més semblant a una galeria de llums i no a allò que realment es vol fer entendre.
    Gràcies.

  • Deixa una resposta


    ALTRES ARTICLES