La decepció de ‘Loving Vincent’

Aquesta innovadora cinta vol apropar l'espectador a la vida de Van Gogh, però més enllà de l'aspecte tècnic, el film no acaba de funcionar
loving vincent

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

He anat a veure Loving Vincent més aviat per curiositat malsana que per tendència natural. No m’ha fet el pes, cosa que ja m’esperava, malgrat algunes crítiques hiperbòliques que he llegit aquí i allà. També n’he llegit algunes que matisen el producte, és clar. M’ha semblat trobar-me davant d’una d’aquestes obres d’artesania a les quals reconeixes la feina i les hores esmerçades en la seva realització però que no et diuen res. Per tal de donar un fil conductor a l’invent s’han tret de la màniga un argument al qual, ai, fins i tot en alguns comentaris titllen de thriller.

Qui sàpiga poca cosa o res sobre la vida del pintor i la seva obra, més enllà d’haver vist reproduccions dels quadres més coneguts i emblemàtics, cosa difícil d’evitar ja que es poden veure a tot arreu, es quedarà una mica igual. És impossible oblidar El boig del cabell vermell, amb Kirk Douglas, i dirigida per Minnelli, pel meu gust el millor Van Gogh del cinema, o fins i tot la minisèrie d’Altman sobre els dos germans.

Més enllà del fet, matisable en la realitat, de què els pares no se l’estimaven, poca cosa esbrinem de la vida del pintor. No negaré grapa a les reproduccions de les obres però no entenc tantes pampallugues, acaben per fer mal de cap. Fins i tot vaig pensar, abans d’anar-hi, que les cartes al germà tindrien un protagonisme més gran, però també del germà en sabrem poca cosa, al capdavall. Hi ha molta mitologia inexacta sobre la història d’un artista les obres del qual arriben, avui, a preus d’esgarrifança. Però vaja, a la història gairebé tot és mitologia, també a la història de l’art.

Conec més gent que s’ha avorrit amb la pel·lícula, tot i que sembla que costa d’admetre-ho, ja que ve amanida amb un embolcall que li suposa qualitat indefugible. Es fa llarga, i això que dura poc, una horeta i mitja escassa. És possible, diuen avui, que el pintor patís una bipolaritat, no ho podem saber però sí intuir. Com a thriller, era de preveure, resulta una cosa absolutament aigualida. Pel que fa als milers de quadres pintats per un munt de pintors, no n’hi ha prou amb pinzellades de colors vius per imitar Van Gogh, al capdavall potser s’ha acabat fent, en el cinema, allò que a la pel·lícula critiquen a aquest metge amb aspiracions que copiava els quadres admirats amb una mena de fal·lera entranyable i qui, de ser viu, hauria participat de gust en la pel·lícula, com a pintor col·laborador. Potser amb una història més consistent i seriosa i menys pampallugues l’invent, absolutament admirable des del punt de vista tècnic, hauria reeixit, no ho sé. Repassant avui les entrades a la xarxa i considerant que tan sols a l’entorn del famós tall a l’orella existeixen milers d’entrades amb tot tipus de versions, em temo que tenim tema per a anys i segles.

Categories
AnimacióBiopicCINEMA I TELEVISIÓ
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES