Flores i Prats: “Veiem cada restricció com una oportunitat”

Ricardo Flores i Eva Prats són els arquitectes responsables de projectes com la Sala Beckett o els jardins de Fabra i Coats, entre altres
Ricardo Flores i Eva Prats

Ricardo Flores (Buenos Aires, 1965) i Eva Prats (Barcelona, 1965) conformen un dels principals despatxos d’arquitectura catalans de l’actualitat. Amb obres com el Casal Balaguer de Palma o la Sala Beckett a Barcelona es situen com uns dels arquitectes més rellevants al camp de la rehabilitació amb propostes molt innovadores. També tenen coses a dir en el camp de l’obra nova amb intervencions a l’espai públic com els jardins de la Fabra i Coats o l’edifici 111 d’habitatge social a Terrassa. La seva arquitectura destaca per la seva sensibilitat amb la memòria dels edificis existents i pel seu procés de projecte on el dibuix a mà juga un paper essencial. Aprofundim amb ells la seva manera d’entendre l’arquitectura.

 

Antoni Garcés i Manel Haro (@manelhc). Barcelona

Quines vistes teniu des del despatx!

Eva Prats: Sí, moltes vegades sortim al balcó a agafar idees, perquè des d’aquí es veuen molts materials i edificis de tot tipus. És com si aquestes vistes de Barcelona fossin una mena de catàleg que consultem sovint.

Els dos vau treballar amb Enric Miralles. Us va marcar molt l’experiència?

E.P.: Jo vaig començar a treballar amb Enric Miralles i Carme Pinós quan tenia vint anys, llavors encara feia la carrera. Vaig estar nou anys al seu despatx i l’experiència em va agradar molt, perquè hi havia molta afinitat estètica, coses que m’agradaven allà eren possibles. Per altra banda, ells eren molt joves també, i hi havia molt bon humor. Vaig aprendre la importància de la disciplina del dia a dia i dels petits detalls.

És sabut que Enric Miralles era molt primmirat… 

E.P.: Ell deia que havíem de fer cada cosa com si fos una catedral. Per altra banda, a les classes ens ensenyava fins i tot com tallar la cinta adhesiva. Era intel·lectualment molt exigent.

Ricardo Flores: A més, era molt diferent veure l’Enric Miralles com a professor que veure’l treballant, enmig de la tensió, les crisis, les dificultats… A través de la feina coneixes realment a la persona. Han passat més de vint anys des que vam sortir del seu despatx, però sempre està present, precisament per l’alt nivell d’exigència que ens imposava a nosaltres, però també a ell mateix. Ara som nosaltres qui ens exigim que cada cosa que fem sigui fantàstica.

E.P.: I part de la nostra biblioteca és gràcies a ell també, perquè quan l’Enric es comprava un llibre, nosaltres ens compràvem el mateix.

I va arribar un dia que vau voler anar per lliure.

R.F.: Sí, l’Eva va sortir abans que jo perquè ella ja feia un temps que hi estava quan jo hi vaig arribar. Llavors el despatx de l’Enric era molt fort i el ritme de feina era altíssim, així que va arribar un moment en què vaig pensar que o feia el salt per anar per lliure o sempre estaria absorbit per aquella exigència d’energia. Quan jo portava cinc anys amb l’Enric, l’Eva ja feia coses per lliure, i m’hi vaig unir a ella.

Com condiciona la vostra manera de projectar el fet de dibuixar a mà?

R.F.: Creiem que dibuixar a mà ajuda a fer avançar el pensament, perquè vas dibuixant i vas veient el que fas, ho pots anar criticant. Per a nosaltres, dibuixar és fer visibles els pensaments. Després els fem evolucionar.

E.P.: També cal tenir en compte que amb el dibuix el procés és molt visible, mentre que si ho fas tot per ordinador, acabes perdent el procés. Per altra banda, a mà es poden dibuixar dubtes, cosa que amb l’ordinador és més difícil. Diguem que amb els dibuixos anem entrant en matèria, no proposem solucions ràpides. També hem de dir que no ens agrada gens la sistematització, anem canviant amb cada projecte, també en els materials, i, per tant, no tenim una base més o menys fixa sobre la que iniciar un projecte, perquè cada un de nou ha de tenir la seva pròpia història. Així ni ens repetim ni ens avorrim.

En canvi, molts arquitectes prefereixen estalviar temps.

R.F.. El dibuix també és més lent que l’ordinador, sí, però això ens sembla positiu perquè ens dóna temps per dubtar. És una concepció més erràtica del treball, com els artesans, i això fa el projecte molt més ric.

E.P.: Quan al final mires el dibuix, veus que hi ha unes parts més fosques, més guixades, que són les parts que més dificultats ens han suposat o que més dubtes ens han generat. I això ens agrada tenir-ho, veure-ho tot obert. Ens recorda que les coses no surten a la primera. Ens motiva no saber sempre on anem.

Quan el projecte és una rehabilitació, com comenceu a treballar?

R.F.: Primer mirem l’edifici amb estima, pensant en tot el que hi ha hagut abans, els mons visibles i els invisibles, tal com si miressis la casa de la teva àvia. Llavors fem dibuixos d’observació, que reflecteixen el que hi ha i el que no hi ha, perquè nosaltres mateixos destaquem més unes parts que altres, senzillament perquè inconscientment les valorem més. Per exemple, podem dibuixar amb més detalls els vidres, les rajoles, els marcs de les portes… Això vol dir que allò ho voldràs conservar d’alguna manera. Diguem que es crea una empatia amb l’edifici, pensem en la nova vida que es pot crear en l’edifici. És a dir, no intentem esborrar el que hi ha, sinó pensar en el nou ús que tindrà. Si tornem al que dèiem abans, la mà permet dibuixar tot això, perquè dibuixem allò real i allò que només està en la imaginació.

Entenem…

E.P.: Dient-ho en altres paraules, creiem que observar és projectar. Vas a l’edifici, el mires, prens mesures i dibuixes. I el que no dibuixes no existeix.

R.F.: Exacte, d’alguna manera, demanem a l’edifici què és el que vol. Què vol que sigui una habitació? Quin ús vol que tinguin unes rajoles? Ens fem moltes preguntes, recollim dades i, a partir d’aquí, dibuixem.

Com definiríeu la vostra manera d’entendre la rehabilitació?

E.P.: Crec que no fem una arquitectura neta, sinó més aviat contaminada. Amb molta intensitat en alguns elements i poca en altres. A vegades, donant la sensació de què alguna cosa està inacabada. Ens agraden materials molt diversos, a vegades tinc la sensació de què ens agrada tot, no sé si això és bo o dolent.

L’arquitectura sempre construeix relats i històries?

E.P.: En el cas de la Sala Beckett, hi ha un relat molt clar, perquè l’edifici està carregat de memòria. En el seu origen era una cooperativa obrera, i es va voler mantenir la seva essència, cosa que s’ha entès perfectament. Per exemple, els cooperativistes van quedar molt contents de què l’edifici es mantingués. En construccions noves, aquest relat és més complicat de determinar.

R.F.: Però si pensem en els habitatges que vam fer a Terrassa, l’Edifici 111, hi ha un pati on els veïns poden estar en contacte i conviure. En el nostre cap hi havia una idea de com s’havien de relacionar i quin ús havien de fer diguem que vam crear un relat: saber que uns poden confiar en els altres, que si es veu un llum encès saps que no estàs sol, que si necessites ajuda algú te l’oferirà… Ningú va explicar als propietaris quina era la funció d’aquell pati, en canvi va ser entès perfectament i això tranquil·litza molt.

Per tant, aquell edifici va ser un èxit. 

E.P.: Al cap d’un any d’haver-lo construït vam tornar a l’edifici, que són 111 habitatges, per veure què passava. Vam veure que el pati era el lloc de trobada. Per a nosaltres allò era molt evident perquè era el que volíem, però si després els veïns no haguessin fet vida allà, i només s’ho haguessin pres com un lloc de pas, doncs la idea no hagués funcionat.

R.F.: En aquell pati hi ha una zona de jocs infantils que al principi no convencia als pares, perquè ho veien només com una font de perills, i ens demanaven que ho traguéssim, però al cap d’un any vam veure que els nens jugaven perfectament, sense cap problema, s’ho passaven bé.

Ara té més importància que abans la creació d’espais públics?

E.P.: Per a nosaltres sempre ha estat important i, de fet, a Barcelona sempre ha estat un tema que s’ha cuidat molt, especialment des dels Jocs Olímpics de 1992. S’ha dit moltes vegades que l’arquitectura de Catalunya és molt paisatgística, és a dir, que el projecte dels edificis van més enllà dels propis edificis, que arriben al carrer i consideren l’espai del voltant dintre del projecte. A banda d’això, a Barcelona el vianant té cada cop més importància, més que els cotxes, i per això es potencia tant el transport públic. La ciutat inverteix molt en l’espai públic.

R.F.: Per exemple, en el cas dels jardins de la fàbrica de Fabra i Coats, vam agafar tot l’espai que teníem i vam incloure la vorera, les llambordes… i l’Ajuntament ens va deixar fer-ho tot, precisament perquè aposta molt per l’espai públic. També s’ha de tenir en compte que la cultura mediterrània facilita molt que hi hagi vida en els espais públics. En altres cultures això no està tan clar, per exemple, perquè hi ha més barreres entre allò que és públic i allò que és privat.

Tot això ajuda a fer grans els projectes, doncs. 

R.F.: Sí, de fet, quan érem més joves i participàvem en els primers concursos, ja teníem aquesta sensació de què el que fèiem formava part d’alguna cosa més gran, més global, la idea d’una ciutat que no sé si encara existeix, perquè ara tot està més pautat, i no hi ha tant de marge per a l’experimentació i la creació.

La creació moltes vegades es veu limitada per les retallades de pressupost, com és el cas de la Sala Beckett. 

E.P.: La Sala Beckett partia amb una subvenció de la Generalitat, de l’Ajuntament i del Ministeri, i d’aquestes tres vies, van caure dos, cosa que va deixar sol a l’Ajuntament. Aquests s’ho van estar pensant durant un any i mig o dos, però finalment ho van tirant endavant. És clar que dels vuit milions inicials que hi havia per al projecte, van acabar sent només dos. Això va sacrificar dues sales d’assaig, una residència d’artistes… i les ambicions de la Beckett es van anar reduint, cosa que sap greu perquè Toni Casares, el director de la sala, tenia molt bones idees.

R.F.: Sí, Toni Casares havia de decidir si tirava endavant el projecte amb el pressupost que quedava o s’esperava, però el temps anava en contra perquè Núñez i Navarro els feia fora de l’antiga seu, i corrien el risc de què s’acabés un projecte de més de vint-i-cinc anys. Per sort, ell és una persona optimista i va decidir seguir, tot i que ara l’actual Sala Beckett se li ha quedat una mica petita.

Quina llàstima, perquè el projecte inicial prometia molt. 

R.F.: Sí, però hem aprés a veure cada restricció com una nova oportunitat. Hem de tenir cintura, ser flexibles, ser capaços de retallar els nostres propis projectes per adaptar-los a les noves condicions econòmiques o necessitats, això també forma part de la tasca d’un arquitecte. I al final el projecte t’ha de seguir agradant, encara que al principi et fa ràbia, és clar. Alguna vegada fins i tot el projecte resultant acaba sent millor que el plantejat al principi.

La Sala Beckett és la vostra obra bandera?

R.F.: La Sala Beckett ha tingut molt de ressò en la ciutat, però també ens sentim molt satisfets de l’Edifici 111 de Terrassa, perquè ha permès que gent molt diversa, amb diferents necessitats, estigui en contacte. Pensem que en aquell edifici, de 111 unitats, hi ha gent construint el seu futur. E.P.: Era una responsabilitat molt gran pensar en un projecte així per a gent que ha de conviure, no volíem pensar individualment en cada habitatge, sinó en un tot, en una comunitat. En la nostra cultura es pot tenir una conversa breu amb algun veí que no coneixes gaires, la gent se saluda, i això ho vam tenir en compte. A Alemanya, per exemple, la gent no és tan oberta. La sociabilitat de la nostra cultura té molta presència en aquest projecte.

Com seran Flores i Prats en el futur?

E.P.: Nosaltres mirem al passat i al present, al futur mai!

R.F.: Sí, som més de mirar el passat, però encara ens considerem joves, i ara tenim molta experiència, per tant crec que hem de mirar al futur amb il·lusió. Vaja, podem esperar el millor de nosaltres!

Categories
ArquitectesArquitecturaARTPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES