‘Call me by your name’, un amor inesperat i difícil d’oblidar

La pel·lícula de Luca Guadagnino està basada en una novel·la d'André Aciman i explica la història d'amor entre un jove i un adolescent
call me by your name

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Call me by your name, la pel·lícula italiana dirigida per Luca Guadagnino, està sent una de les sorpreses d’aquesta temporada, encara que no tinc clar si això s’està traduint amb un gran nombre d’espectadors als cinemes. El que sí sabem és que la crítica l’ha aplaudit, que té quatre nominacions als Oscar (incloent Millor Pel·lícula) i que molta de la gent que l’ha vist ha sortit del cinema amb la sensibilitat a flor de pell. De fet, m’he animat a veure-la perquè diversos amics i coneguts em preguntaven si ja l’havia vist i què en pensava, que ells havien quedat commocionats. Reconec que tenia certes reticències perquè ja fa anys vaig llegir la novel·la en la que es basa la pel·lícula, Llámame por tu nombre, de l’escriptor nascut a Alexandria André Aciman (ara l’ha recuperat Alfaguara), i no em va convèncer del tot. M’explico: la història en si mateixa em va seduir, però l’ús del temps narratiu el vaig veure un pèl desequilibrat (Aciman dedicava unes 240 pàgines a la intensa relació d’estiu dels dos personatges protagonistes, però només unes trenta més a explicar quinze anys), i això va fer que la novel·la perdés una mica de força i fins i tot versemblança. Per sort, aquest desequilibri està corregit en la pel·lícula.

A simple vista, el que ens trobem a Call me by your name és una història d’amor d’estiu entre dos nois. Un d’ells és jove, Oliver, un estudiant universitari americà que arriba a la casa d’un professor, a Itàlia, dintre d’una mena de beca. Aquest professor cada estiu acull a un estudiant per ajudar-lo en la seva formació. L’altre noi és encara més jove, Elio, té disset anys i és el fill d’aquest professor. Els primers dies, la relació entre aquests dos nois és una mica distant i fins i tot diria que tensa. Però a mesura que avancen els dies, Elio comença a sentir un gran desig sexual per l’Oliver, qui sembla no estar gaire interessat, fins que ho està. I aquí és on la cosa es posa interessant. La relació no és fàcil: són dos nois amb una diferència d’edat entre ells (l’Elio, de fet, encara no és major d’edat), cap dels dos sembla tenir gaire clara la seva orientació sexual, o potser sí, però els costa sentir-se còmodes i estan convivint en la casa dels pares de l’Elio, que han acollit l’Oliver per ajudar-lo en la seva carrera.

Però, és clar, quan hi ha desig (i, en aquest cas, amor), els obstacles semblen empetitir-se. Els dos decideixen tirar endavant, ho passen bé, s’entenen, però saben que l’estiu no és etern i que l’Oliver haurà de tornar als Estats Units. Com deia, a simple vista és una típica història d’amor d’estiu, intensa, però amb data de caducitat. En canvi, sent un argument tan recorrent en el cinema i en la literatura, Call me by your name ha aconseguit emocionar a milers d’espectadors, i no només al públic homosexual. És difícil establir què té aquesta pel·lícula perquè això hagi estat possible. Per una banda, els personatges estan ben definits, els seus sentiments són versemblants i històries com aquestes sabem que passen en la vida real. Diria que una de les claus d’aquest èxit és que la pel·lícula sap tocar la fibra, perquè qui més qui menys tots hem viscut una història d’amor intensa que hem sabut que no anava enlloc, tos hem patit la pèrdua, el dolor que provoca saber que la persona que estimes se t’escapa i no pots fer res. En aquest sentit, el que tenim a Call me by your name no és només una història d’amor homosexual, sinó una història d’amor en la que tothom s’hi pot veure reflectit.

Per altra banda, les actuacions són de primer nivell, especialment la del jove Elio, interpretat per Timothée Chalamet, que opta a l’Oscar a Millor Actor. També cal afegir que la família de l’Elio és perquè se’ns caigui la baba. Parlen en diverses llengües, tots són cultes, viuen en una gran casa amb un espectacular jardí (que, per cert, està a la venda per 1,7 milions d’euros) i el pare demostra una humanitat que fa posar la pell de gallina (atenció al discurs final que fa!). D’aquesta manera, tenim una pel·lícula que ens recorda els nostres propis patiments, les nostres frustracions en l’amor, obre una mica velles ferides i ens fa pensar si no hem dedicat massa temps en la nostra vida a curar-les i si les hem curat del tot. Totes les relacions, curtes o llargues, ens deixen alguna marca: algunes s’esborren fàcilment i d’altres no hi ha manera. Crec que una part de nosaltres voldria ser l’Elio, agafar la nostra experiència, posar-nos en la seva pell i tenir una segona oportunitat per a moltes (tantes!) coses. I és que a l’Elio encara li queda molt per viure. En definitiva, una pel·lícula que encara que tècnicament no sigui perfecta, i que la primera hora requereixi paciència, conté una història d’aquelles que costen oblidar.

Categories
CINEMA I TELEVISIÓDrama
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES