Un brillant ‘Moby Dick’ al Goya

Josep Maria Pou broda un paper a la seva mida com a protagonista d'aquesta adaptació teatral de la novel·la de Herman Melville
Moby Dick Josep Maria Pou

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Al Goya, el seu teatre dels darrers anys, Josep Maria Pou es fica a la pell del mític capità Ahab, un home obsessionat i embogit, amb pocs trets humans quan aquesta obsessió el domina per damunt de tot. Ell i dos personatges més, que simbolitzen tota una tripulació controlada per aquest capità singular, ens porten a navegar pels mítics oceans del passat, en un muntatge innovador i fascinant, que es beneficia de les possibilitats de l’escenografia actual, fins al punt que gairebé sents com t’arriben a esquitxar les ones, en algun moment.

No era fàcil condensar en una hora i mitja i en un escenari teatral una obra que és ja un gran clàssic, cosa sorprenent si pensem en què el llibre és difícil, feixuc, complex. Melville, un home turmentat, també complex, que havia viscut aventures extraordinàries, a les quals havia aconseguit sobreviure i que, per sobreviure en un context convencional, es va veure obligat a fer una feina monòtona i ensopida, es va valorar més a fons, com a escriptor, després de la seva mort.

Per tal de gaudir d’aquesta hora i mitja de teatre en estat pur cal desprendre’s de prejudicis, avui podríem arribar a contemplar aquesta balena amb ulls moderns, desenfocats pel bonisme ecologista, però aquest monstre marí va molt més enllà de la biologia i esdevé, ja en el llibre original, un símbol. Un símbol de la por, del mal, de l’inexplicable, de la mort… La pesca de la balena era una cosa com ara la febre de l’or, però per fer alguns guanys calien molts riscos i no era difícil caure en la bogeria.

En aquesta mena de destil·lació de l’original hi trobem tots els elements necessaris per no trair innovant i rellegint: informacions sobre la pesca, els riscos del mar, les tempestes, les llums i aquest color blanc que simbolitza coses bones però que és ben present en moltes d’absolutament perverses. L’únic supervivent, Ismael, el mariner lúcid i fins i tot, comprensiu amb la bogeria del seu cap, ens evoca l’inici del llibre en el final de la representació.

A Josep Maria Pou ja no li cal demostrar que és un gran actor però aquí ha trobat un paper a la seva mida, gegantina, fins i tot físicament. Crida, plora, renega, desafia el cel i el destí. L’evocació teatral de la balena és magistral, com ho és la presència d’aquest ull, venjatiu i diví a la vegada. No sé si les persones que no coneixen el llibre trobaran sentit a alguns dels fragments, però fins i tot partint de la ignorància literària es pot gaudir de l’espectacle i copsar-ne la profunditat. Potser perquè tan sols ens cal, per seguir Ahab-Pou en aquest viatge sense final feliç, la imaginació que el personatge reclama a la tripulació.

Hi ha hagut d’altres intents de portar el personatge als escenaris. Al cinema, l’Ahab més popular ha estat Gregory Peck, un actor molt més polièdric del que molta gent pensa i que ha interpretat grans personatges difícils i inquietants, de forma extraordinària. Fa pocs dies es va passar la pel·lícula, de Huston, a la Filmoteca, i es va comptar amb Josep Maria Pou per a comentar-la.

La novel·la de Melville, malauradament, va patir durant molt de temps la seva etiqueta de gènere d’aventures i moltes de les persones que ja som grans potser recordem com ens va sorprendre que un llibre d’aquest tipus, ni que fos retallat i adaptat, formés part de les col·leccions canòniques juvenils. Tot i que potser no l’acabéssim d’entendre, alguna cosa de la seva atmosfera malsana no ens quadrava. L’original és extens, feixuc, Ahap triga en aparèixer. L’estrena del Goya pot ser l’oportunitat per pouar en l’autor, en el llibre, en l’època i en els molts nivells de lectura i d’interpretació de la novel·la.

La direcció d’Andrés Lima és molt bona i l’escenografia, la il·luminació, el so i l’ambientació, excel·lents. Paga la pena dur, si no es pot gaudir de prop de l’obra, uns binocles, com feien els nostres avis, car els primers plans d’Ahab i la seva tripulació s’han de poder copsar, ja que formen part del conjunt, així com diferents detalls d’aquest vaixell avarant a l’escenari. El programa de mà inclou un mapa amb la ruta del Pequod, que pràcticament, dóna la volta al món a la recerca del desastre més que no pas de l’aventura o dels possibles tresors ocults. Al capdavall les balenes simbòliques, blanques o del color que sigui, potser tenen molt més poder del que pensem encara que no puguem defugir l’intent de vèncer-les de forma definitiva ni que sigui a costa de la nostra integritat racional.

 

________

Moby Dick / Teatre Goya (C/ Joaquín Costa, 68) / Text de Herman Melville / Versió de Juan Cavestany / Direcció d’Andrés Lima / 80 minuts / Fins el 18 de març de 2018 / www.teatregoya.cat

Categories
ESCENA
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES