Cinc il·lustres coneguts de Josep Maria Espinàs

A 'Relacions particulars' l'escriptor recorda com va conèixer Cela, Delibes, Espriu, Sagarra i Foix i quin era el tracte que va tenir amb ells
josep maria espinas relacions particulars (1)

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

No fa gaire vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar Josep Maria Espinàs. Llavors em va dir que ell no estava interessat a escriure un volum que fossin les seves memòries, perquè li semblaria avorrit i perquè, de fet, les seves memòries ja es poden trobar escampades en diversos dels seus llibres. Cal afegir que Espinàs es considera “presentista” -així ho anomena ell-, prefereix no furgar gaire en el passat, tot i que alguna vegada ho fa, per sort dels seus lectors. Una d’aquelles vegades en les que l’autor va fer memòria és a Relacions particulars (La Campana), un breu volum on parla d’alguns autors que va conèixer: Miguel Delibes, Salvador Espriu, Josep Pla, Camilo José Cela, Josep Maria de Sagarra i Josep Vicenç Foix.

Cal dir que Espinàs no és gaire esplèndid en detalls, segurament perquè és un home pudorós, perquè no troba important curiositats que a molts lectores ens delectarien o, senzillament, perquè el contacte va ser breu. Ara bé, trobo aquestes Relacions particulars un petit tresor per apropar-nos a aquests escriptors. Amb Espriu va coincidir el 1954 al pis que el poeta tenia a l’Eixample, perquè era jurat del Premi Joanot Martorell, que Espinàs acabava de guanyar amb la novel·la Com ganivets o flames. L’editor de Selecta, Josep M. Cruzet, va recomanar-li visitar alguns membres del jurat com a mostra d’agraïment. Vencent la mandra, Espinàs, que tenia 27 anys, va anar a conèixer-lo amb aquest pensament: “Suposo que li vaig semblar molt poca cosa, i no s’equivocava. La meva novel·la també li devia haver semblat molt poca cosa. Ni jo, personalment, tenia la conversa cultural esperable ni el meu llibre era un producte literari de factura acreditada.” Però s’equivocava perquè a Espriu li va agradar. Després d’aquesta trobada hi van haver d’altres, i de cada una d’elles, Espinàs ens fa les seves observacions sobre aquest home auster, imponent, pacient i, segons el propi Espriu, amb un gran sentit de l’humor.

A Foix el va conèixer quan va anar a recollir-li uns poemes per publicar-los a la revista Destino, on no es podia escriure en català, però sí reproduir textos originals en aquesta llengua. Aquella trobada va durar hores, perquè Foix tenia diverses carpetes plenes de poemes i era dels que gaudien recitant: “Semblava que es drogués amb la seva pròpia veu”, diu Espinàs. En aquest capítol llegim una anècdota divertida, que diu que Foix posava una safata de bombons sobre la taula quan rebia visites, però els oferia de manera reglamentada: l’Espinàs podia agafar dos, però l’editora de La Campana, Isabel Martí, només un. També resulta curiós que en els seus darrers anys, Foix tenia la vista malmesa, per la qual cosa un noi pujava periòdicament a llegir-li alguns textos.

De Miguel Delibes ens explica Espinàs que corregia les proves d’impremta de les novel·les de l’escriptor de Valladolid. Diu Espinàs que Delibes “era una persona normalíssima, sense excentricitats, un gran escriptor, molt casolà, molt de família, molt poc aventurer”. Tenia una veu profunda, escrivia amb un castellà impecable i era caçador. Precisament aquesta faceta de caçador va interessar Espinàs, que en algun dels seus llibres de viatges a peu ha esmentat. Aquí ens diu d’ell que Delibes només trepitjava els paisatges de Castella per caçar, considerava que per fer-ho només calien cames i paciència, i quan es posava en marxa no ho feia per descobrir res, sinó “per trobar allò que no vas a caçar.”

Com que Josep Pla era tot un personatge, segurament aquesta relació particular sigui la mes divertida. Segons Espinàs, Pla era capaç de “fer un reportatge sobre Bilbao basant-se, en part, en les opinions d’un taxista.” També podia deixar plantat el director general de l’Aviació Civil dels Estat Units que havia volat de Washington a Nova York per conèixer-lo. Una anècdota que defineix la seva manera de ser és que Pla va rebre un encàrrec per escriure una guia sobre la Costa Brava per 50.000 pessetes. Va pensar que eren molts diners, així que va voler cobrar només 45.000 pessetes. Això sí, després va reclamar les altres 5.000 per arreglar el pou del seu mas. Geni i figura. 

Un altre personatge era Camilo José Cela, que “tenia alguna cosa de señorito i una tendència, que sovint hi està vinculada, a la proclamació de l’activitat del sexe.” En aquest text, Espinàs comparteix alguna llegenda urbana sobre el gallec, com que quan tenia sexe i estava a punt d’ejacular, cridava “¡Viva España!”. També ens explica que a Cela li agradava fer veure, que alguna vegada li havia demanat diners per anar de putes, però al dia següent li havia tornat el mateix bitllet, això sí explicant l’aventura nocturna que segurament no havia tingut. Cal recordar que Espinàs i Cela van compartir una caminada pel Pirineu, excursió sobre la que escriurien un llibre cadascú (Viaje al Pirineo de Lérida un, i Viatge al Pirineu de Lleida l’altre). Es veu que mentre Espinàs ho anotava tot, en Cela era més poc organitzat, no escoltava la gent i al final preguntava què havien vist i s’inventava els diàlegs. 

De Sagarra, Espinàs escriu que “estava dedicat, fins on fos possible, al gust de viure bé”, aixi que agafava taxis, s’encarregava els vestits a mida i demanava que li enllustressin les sabates mentre feia l’aperitiu “amb aquell punt elegant d’abandonament a la cadira.” Era un home generós i predisposat a fer favors als amics. De fet a l’Espinàs li va fer un cop de mà en una gestió per poder entrar a la Societat d’Autors amb una comèdia que volia estrenar al Teatre Romea. 

Al final del llibre, Espinàs recorda que tot i que ha escrit aquest llibre, ell mai ha sigut persona d’envoltar-se d’escriptors ni de ser membre de cap societat literària. L’Espinàs ha estat com una mena de Robinson, una ànima lliure que ha fet sempre el seu camí. Segur que Espinàs té milers de records i anècdotes per explicar, pròpies i alienes, però una vegada em va dir: “Jo esborro molt, si no em dono importància a mi mateix, per què haig de donar-la als demés?”. I aixi és com, de moment, no tenim un volum de memòries tradicional. Però com deia, sort de llibres com aquests, que ens permeten fer-nos una idea de la seva vida i de les seves relacions particulars.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
Biografies i memòriesLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES