‘Tres anuncios en las afueras’, la història d’una mare coratge

A la pel·lícula dirigida per Martin McDonagh una dona amargada per la mort i violació de la seva filla adolescent vol fer justícia
tres anuncios en las afueras
Frances McDormand és la protagonista de la pel·lícula.

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

S’està parlant molt i molt bé de la pel·lícula Tres anuncios en las afueras, a la que ja li han donat uns quants premis i el seu director, Martin McDonagh, té un prestigi assolit al teatre. A casa nostra vam veure, fa anys, aquella excel·lent Reina de la bellesa de Leenane i, darrerament, La calavera de Connemara, que no em va agradar tant, malgrat que també va ser lloada per determinada crítica. Diuen i escriuen que Three Billboards Outside Ebbing, Missouri (el títol original)  és una de les candidates, per una cosa o per l’altra, a aconseguir els cobejats Oscar de la temporada. En cinema, fins ara, a McDonagh, home de moda i d’èxit, que sembla que està fent les amèriques,  no li havia vist res, però Escondidos en Brujas va ser molt ben rebuda. Mentre contemplava ahir aquests Tres anuncis pensava en que potser, parafrasejant una vegada més a Tolstoi, tots els pobles infeliços s’assemblen, car l’ambient provincià i resclosit d’Irlanda, present al seu teatre, no sembla gaire allunyat del d’aquesta Amèrica profunda tan ben retratada a la literatura i al cinema, en moltes ocasions.

Si a tot plegat hi afegim que Fargo (la pel·lícula) ha fet història i que Frances McDormand (que va guanyar l’Oscar a Millor Actriu precisament per aquella cinta) eleva el to de tot allò en què intervé (com Kate Winslet, a la que hem vist darrerament a Wonder Wheel), sembla lògic que, d’entrada, aquests Tres anuncis resultin atractius per als afeccionats al cinema. Aquí McDormand es posa en la pell d’un personatge que li va molt bé, una dona amargada per la mort i violació de la seva filla, amb ganes de justícia i de venjança, sentiments de culpa i un caràcter de categoria, que no entén que la investigació resti, aparentment, aturada malgrat que, en ocasions, ho sabem prou bé, no tot es pot resoldre i, encara menys, de forma ràpida.

Per amanir el tema la història, com sol passar en d’altres del director, guionista i autor teatral, es mou entre el dramatisme, els sentiments de culpa i un humor negre que desvetlla la complicitat d’un públic disposat, al teatre i al cinema, a riure del que sigui. La barreja no sempre funciona i, en algun moment, fa angúnia. A això s’hi pot afegir la presència de personatges poc creïbles, com ara aquest exmarit violent, amb parella joveneta i tonta, antipàtic però bo en el fons, o aquest policia jove, homosexual vergonyant, amb mare dominant i torturador de minories que, de sobte, sembla caure del cavall de Damasc i convertir-se en un xicot encisador i tendre. I això per no parlar del pobre nan amb ganes de lligar.

La pel·lícula crec que té la intenció, moralista, d’incidir en això de què la violència genera violència i de què l’anhel de venjança pot tenir efectes perversos. Tampoc el bon policia malalt de càncer acaba de funcionar, malgrat que, en general, tots els actors compleixen molt bé. Com a La calavera de Connemara aquí ens quedem amb un pam de nas si pensem que la cosa tindrà un final amb una certa lògica o, al menys, rodó i clarificador. En un moment determinat sembla que el director creu que ja ha passat el temps convencional de durada d’una pel·lícula i aquí s’ha acabat tot i que no s’ha acabat res. Ha jugat amb la nostra percepció sense manies, com ara amb aquest possible culpable que, per casualitat, xerra massa on no toca després d’haver anat a espantar la protagonista.

Podem pensar que el nou sheriff de color que ens han instal·lat en aquest poble resclosit, tan semblant als altres que hem contemplat moltes vegades, en algun moment resoldrà l’entrellat del crim que origina l’embolic, però això seria imaginació convencional i prou, vulgaritat, vaja. De fet, suposo que els finals oberts són una mica com aquells llibres infantils en els quals es podia crear la pròpia aventura, són finals amb risc, amb tant risc com els finals tancats i fàcils, però semblen de més categoria, fan més intel·lectual i original i innovador.

No sóc contrària als finals oberts però un final obert no vol dir un mal final. S’ha criticat la darrera pel·lícula d’Allen per una certa manca de consistència, cosa matisable, i es podria dir que el final de Wonder Wheel també és, en certa manera, obert, però no et quedes amb la sensació de què t’han pres el pèl, com passa aquí. Malgrat tot la cosa està molt ben ambientada, la McDormand val la pena faci el que faci, la figura del sheriff, amb les seves cartes pòstumes, emociona una mica i tot i vas seguint la narració amb atenció i curiositat, suportant algunes exageracions poc justificades fins al final. La selecció musical que acompanya la història és maca i agradable i ben triada, o així m’ho sembla. Però amb uns quants bons ingredients no n’hi ha prou per endegar una bona història.

Categories
CINEMA I TELEVISIÓDramaThriller
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES