Dues famílies americanes marcades per les crisis vitals

‘A l’oest de Roma’ recull dues històries de John Fante protagonitzades per matrimonis en davallada per les seves frustracions
al oeste de roma a l'oest de roma john fante

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

John Fante em sembla un escriptor addictiu. El vaig descobrir amb Un año pésimo (Anagrama) ja fa uns quants anys, per una recomanació pública de Juan Marsé, i em va impressionar moltíssim. Llavors ho vaig voler llegit tot d’ell. En aquells moments, només es podia trobar, en castellà i a Anagrama, aquella novel·la, La hermandad de la uva i la tetralogia protagonitzada per Arturo Bandini: les brillants Espera a la primavera, BandiniPregúntale al polvo, i les més irregulars Sueños de Bunker Hill i Camino de Los Ángeles. Aquesta darrera es va publicar als Estats Units de manera pòstuma (com Un año pésimo), ja que Fante va morir un parell d’anys abans, el 1983. Es comentava llavors que al calaix de Jorge Herralde, l’editor d’Anagrama, hi havia altres obres de l’autor, però que no veien la llum perquè Fante no venia gaires llibres a Espanya. En canvi, poc a poc, van sortir altres títols seus en el mateix segell: Llenos de vida, Al oeste de Roma (una altra de les pòstumes) i la que més recentment s’ha publicat en castellà, El vino de la juventud.

Va ser una sorpresa que Edicions 1984 presentés la seva aposta en català per aquest autor, una iniciativa que va començar el 2013 amb La germandat del raïm i Plens de vida, dues de les seves millors novel·les. Després vindrien A l’oest de Roma i Pregunta-ho a la pols. Totes elles meravellosament traduïdes per Martí Sales. Recentment, he llegit aquesta penúltima, una de les que em faltaven. El llibre conté dues històries, «El meu gos Idiota» i «L’orgia». A la primera, tenim un matrimoni no gaire ben avingut, ella sent que la seva família no la valora prou i ell sembla estar una mica fart de tot plegat. Ell, el Henry Molist, és capaç de dir d’ella coses com aquesta: “Era fantàstica, la meva Harriet,  m’havia aguantat vint-i-cinc anys i m’havia donat tres fills i una filla, i qualsevol d’ells, o de fet tots quatre, els canviaria encantat per un nou Porsche o fins i tot per un MG GT del 70.”

Ell, un escriptor frustrat que es guanya la vida dels guions que escriu per al cinema, somia amb tornar a la Itàlia dels seus orígens, els seus plans de futur passen per viure a prop de la Piazza Navona de Roma. Ella, quan es cansa del menyspreu del seu marit, amenaça amb abandonar-lo. Al final, la cosa sempre es recondueix perquè cap dels dos té prou empenta com per canviar la seva vida. Mentrestant els fills es van fent grans, troben parella i es van independitzant. Tots segueixen una vida més o menys monòtona i avorrida, fins que un dia apareix un gos una mica especial, amb impulsos sexuals incontrolables. Al principi no saben com desfer-se’n, però amb el temps, el Henry Molist veu en el gos un punt de suport important a les seves frustracions: “L’Idiota representava la victòria, els llibres que no havia escrit, els llocs que no havia vist, el Maserati que mai no havia tingut, les dones que havia cobejat.” Mé encara: “Era la consecució del meu somni de tenir fills importants amb ments brillants i educats en universitats famoses.” Tot això perquè al gos sembla que ningú li fa ombra al barri. Així que el Henry es queda amb el gos tot i que a la Harriet no li fa cap gràcia.

Aquest primer relat és el retrat d’una família americana devorada per les frustracions i la desesperança. A mesura que passen les pàgines, qualsevol intent dels personatges de treure el cap no fa més que ensorrar-los una mica més. Semblant són les perspectives de la família de la  segona història, «L’orgia», que ens situa a l’any 1925, a Colorado. De fet, totes les famílies de les novel·les de Fante s’assemblen entre elles. En aquest cas, el protagonista és un nen. El seu pare un dia rep un regal atípic per part d’un treballador seu, qui ha guanyat una morterada gràcies a una hàbil operació financera. El regal és una mina que rep amb la garantia de què està plena d’or. Sembla que al pare li ha tocat la loteria, així que amb un amic de confiança marxen a una cabana a prop de la mina per començar a treballar. Però allà es troben amb una dura realitat que fa que poc a poc la part fosca de la seva condició humana surti a la llum.

A l’oest de Roma és un llibre magnífic, molt en la línia de tot el que va escriure Fante. Els seus personatges solen estar marcats per frustracions, una gran falta de perspectives futures i sovint en els homes hi ha l’empremta d’una mala relació amb el pare, qui habitualment és un home alcohòlic , que desatén la família i especialment els fills. Es veu que el propi Fante tenia aquests problemes amb el seu pare, i el cas és que un dels seus fills, el també escriptor Dan Fante, els tenia amb ell. En una entrevista que vaig ell, em va dir: “El meu pare [John Fante] idealitzava el seu pare i ho feia més romàntic del que era, quan el meu avi en realitat era un tipus massa difícil, era un merda! Ells eren típicament italians, també típicament llatins, molt egoistes, vivien per les seves pròpies satisfaccions i feien el que volien sense considerar altres persones.” Per cert, parlant abans de gossos, John Fante també en tenia un, a qui s’estimava molt. De fet, en una de les novel·les de Dan Fante, Chump Change (Sajalín Editores), apareix aquest gos.

Recomano molt llegir John Fante, encara que suggeriria començar per Plens de vida o La germandat del raïm. A l’oest de Roma és una gran obra, però crec que la gaudiran molt més els lectors que ja hagin llegit altres de les seves novel·les, perquè és així com millor es capten els petits detalls, les freqüents connexions que hi ha amb l’univers Fante. L’autor, com el seu personatge Henry Molist, somiava amb ser un escriptor reconegut per la seva narrativa i es neguitejava per haver de perdre el temps en guions cinematogràfics que l’interessaven. Diria que mai va arribar a ser conscient de què ho va aconseguir, de què finalment les seves novel·les van rebre el reconeixement que es mereixia, dintre i fora del seu país. Crec que no exagero si dic que Fante -que ell mateix es considerava millor que Hemingway- és un dels grans escriptors estatunidencs del segle XX. Desitjo que Edicions 1984 segueixi traduint la seva obra al català.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRESRelats
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES