Una infància plena de grisos i de colors

A 'La meva planta de taronja llima', l'autor José Mauro de Vasconcelos va novel·lar la seva infància en un entorn pobre del Brasil
jose mauro de vasconcelos la meva planta de taronja llima

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Feia temps que volia llegir la novel·la del brasiler José Mauro de Vasconcelos La meva planta de taronja llima, una obra publicada el 1968 que ha esdevingut un clàssic contemporani i que en alguns països d’Hispanoamèrica és lectura obligatòria als instituts. De fet, va ser un amic argentí qui me la va recomanar, perquè l’havia llegit en la seva època d’estudiant. La novel·la s’ha publicat en quinze països, entre ells Japó, Finlàndia, Noruega o Estats Units. A Espanya circulaven edicions llatinoamericanes fins que Libros del Asteroide la va recuperar en castellà el 2011 amb una nova traducció de Carlos Manzano. Tres anys més tard la mateixa editorial la va publicar en català amb traducció de Carles Sans.

Vasconcelos s’inspira en la seva infància per escriure aquesta obra que narra els avatars del petit Zezé, de cinc anys ,qui de gran vol ser poeta. La seva és una família pobre, molt pobre, el pare fa temps que no té feina i han de canviar de casa perquè no poden pagar l’anterior. En la nova residència, el petit comença una amistat amb un petit arbre de taronja llima que creix al jardí. De fet, fins i tot li posa nom: Minguinho. El Zezé comparteix amb l’arbret els seus secrets, però no serà aquest el seu únic i atípic amic. També comença a tenir relació amb el temut Portuguès, un home ric que viatja en un gran cotxe, que viu en un bon barri, i que des del principi ha imposat molt respecte. Però poc a poc es veurà que aquest Portuguès és un home noble que vol ajudar al petit Zezé.

El nen té molta bondat, mira de què a la seva mestra no li falti una flor sobre la taula, es preocupa de no decebre els seus pares, fins i tot treballa en el que pot per regalar cigarretes al seu pare, però al mateix temps és un trapella i sembla que no pot evitar fer malifetes. A casa està acostumat a ser titllat de diable, trasto, porqueria, gos, i rep cops de tothom: els seus germans i els seus pares. No només cops, sinó pallisses de certa contundència. El Zezé no mereix que el tractin amb aquest menyspreu, però és la manera com la seva família canalitza les seves frustracions. El nen es creu que es mala persona, que està en la seva naturalesa fer maldats, però és el que els pares i germans li han transmès. Serà el Portuguès qui faci que el petit recuperi la seva esperança en ell mateix i en el seu futur.

Vasconcelos va escriure aquesta novel·la en només dotze dies, tot i que l’autor va explicar en el seu moment que la història estava gestant-se dintre seu des de feia anys. És una història dura i és fàcil sentir simpatia cap aquest Zezé. De fet, la literatura i el cinema brasilers ens han mostrat molts nens desemparats, maltractats, abandonats i sense futur. La pobresa que viuen algunes famílies al Brasil és realment extrema, i són coneguts alguns barris del país on la pobresa ha esdevingut en violència i criminalitat. La meva planta de taronja llima és una història que respira  indignació però també tendresa i el Zezé, tot i les condicions en les que viu, no ho té tot perdut. L’autor va recuperar el personatge en una altra novel·la que també va publicar Libros del Asteroide: Vamos a calentar el sol. Val la pena apropar-se a aquest clàssic contemporani i seguir les passes d’aquest jove Zezé que, en la vida real, va esdevenir un dels grans escriptors del Brasil.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES